Per conèixer una mica millor en Hitch… T’enyorem…

hitchens, amis

Ravelstein va tirar el cap enrere quan va sentir això. Va tancar els ulls i es va precipitar físicament de cap a la riallada. A la meva manera, jo vaig fer el mateix. Ja he dit abans que era justament la coincidència en les coses que trobàvem diverties el que ens va unir, però això hauria estat una manera molt prima, anèmica, de descriure-ho. Un soroll joiós… immenso giubilo, un pacte conjunt fora de mida ens ajuntava, i no en trauries res, de provar de formuar-lo.

Vaig dir en el cotxe, el Chevrolet Celebrity llogat:

–Res de collonades sinistres, d’acord?

–… Res de collonades sinistres

–M’ho promets?

–T’ho prometo.

El meu passatger era Christopher Hitchens i el duia a Vermont, a conèixer Saul Bellow. Hi soparíem i ens hi quedaríem a dormir, i l’endemà al matí tornaríem a Cape Cod. Cape Cod és el lloc on vaig passar vuit o nou estius amb la meva primera esposa, i amb els nens, a Horseleech Pond, al sud de Wellfleet… El trop collonades sinistres es remuntava a la nostra època al New Statesman. El 1978, el director titular, Anthony Howard, va cedir davant de forces històriques i va deixar el càrrec honorablement. Hitch i jo formàvem part el complicat comitè de sis membres, a dos nivells, que n’havia de decidir el seu successor. Durant una entrevista, Neal Ascherson, un dels candidats de la terna final, va dir el següent: “Qualsevol que es resisteixi a la contractació exclusivament sindical acabarà amb el nas més trencat de la història”. Jo vaig després que allò eren collonades sinistres, i a Christopher, hi estigués d’acord o no (ell era, és clar, molt més prosindical que jo), li va agradar la frase. Per tant, “res de collonades sinistres” volia dir res d’afirmacions vehements de tendència esquerrana. El 1989, unes fluctuacions temporals –que es feien denominar Correcció Política—havien classificat Saul Bellow com una figura de la dreta; se l’atacava amb freqüència, a casa seva. Ara penso que Bellow i Hitchens no són tan diferents en les seves intuïcions polítiques; sobretot en la seva comprensió sobre la manera com es gestiona o es reparteix Amèrica del Nord.

Quan vaig llegir el llibre de Christopher sobre Clinton, No one left to lie to, vaig recordar fisiològicament una hora que vaig passar amb Saul, el 19888. Anava cap a Nova Orleans per cobrir la Convenció Republicana (on Busch va desfermar Dan Quayle) i vaig demanar una tutoria política per poder-me preparar. La visió desil·lusionada de Bellow de la corrupció i la cobdícia de Washington van posar-me els pèls del clatell de punta…Mentre el Chevrolet enfilava amb atreviment l’autopista 6, jo estava convençut que la vetllada aniria bé. No hi hauria collonades sinistres.

Eren cinc o sis hores en cotxe, però l’aspecte cinematogràfic del viatge (dos amics, la ràdio a tot drap) era part de l’encant. Ens aturàvem obeint tots els desitjos de Hitch a fer àpats enormes que ell no es menjava i a consumir molts beuratges poderosos. En aquella època el meu amic encara estava enganxat pels cordons d’una bota a la crisi de la mitjana edat, que va començar formalment el 1987. Mentre el comandant Eric Hitchens estava enfeinat morint-se, el germà petit de Christopher, Peter, va revelar un secret familiar:

“El relat del meu germà va ser senzill, però molt sorprenent. La nostra mare havia mort tràgicament, molt jove, el 1973, però la seva mare encara era viva, i gaudia d’una desena dècada molt vigorosa. Quan el meu germà es va casar, li va presentar la seva dona. La vella dama, després, va lloar la seva tria i va afegir, cosa que va provocar l’alarma dels presents: “És jueva, oi que sí?” Peter, que no ho havia mencionat, va reconèixer amb prevenció que era veritat. “Doncs, mira”, va dir la dona que havíem conegut tota la vida amb el nom de Dod , “t’haig de dir una cosa. Tu també”.

Aquesta informació va provocar a Hitch un plaer complicat, i sens dubte va ser un estímul. Però li havia arribat tot plegat: realineament de la mare, mort del pare (els dos imagos ara transfigurats), fi del primer matrimoni, separació dels fills; i ara, ve’t-lo aquí, feia els quaranta com a membre d’una altra raça. Sempre he lamentat que vaig ajudar Christopher en el seu climateri menys que no pas ell en el meu, quan em va arribar. És cert, ell ja coneixia el terreny: havia experimentat els esdeveniments principals, inclòs el divorci, i jo encara anava uns quants anys endarrerit…

Quan s’omple l’inventari del dolor, “les categories més difícils de totes tenen a veure amb l’amor”. Christopher i jo, quan vam abandonar la nostra llar, vam fer el que vam fer “per amor”. Però ¿quin aspecte tenen, els llibres de comptabilitat de l’amor, quan tot això s’acaba? Perquè tu també ets enemic de l’amor i –per als teus fills – el seu espoliador. “Odio l’amor”, va dir el meu fill Louis quan tenia cinc o sis anys (es queixava de la història d’amor en un llibre que estàvem llegint). No ho deia pas de debò, però ara sí que podia dir: “Ja no hi confio”. Quan Dryden va reexplicar la història d’Antoni i Clèopatra, va posar per títol a la seva tragèdia Tot per amor. Aquells esplendorosos enamorats van sacrificar imperis, però estaven convençuts que l’amor, el valor primari, quedava exultat fins i tot en les seves derrotes i en els seus suïcidis. Els envejo la floritura. Nosaltres, els que ens abstenim de la companyia diària dels nostres fills, hem de pensar d’una altra manera. L’amor en surt amb guanys però també amb pèrdues. I sempre que l’amor hi perd, la força de la mort hi guanya. Divorci: aquella cosa increïblement violenta. ¿Quin pare, involucrat en un divorci, no ha desitjat la mort de la persona que abans havia estimat? Això és universal. I per això el cor et sembla gangrenós a dins del pit. Per això (em vaig dir a mi mateix) vols que vinguin homes amb bates blanques per endur-se’t i rentar-te la sang.

El Celebrity de color crema corria amb suavitat a través de les granges i postures de New Hampshire, que aixecaven la moral, i cap a l’interior dels paisatges sense esculpir de Vermont. Quan les carreteres es van fer més fosques i més recargolades, ens vam tornar a aturar, en un túnel molt alt de fulles de color taronja, per comprar diverses ampolles de vi nominades per Hitch (i secundades per mi: els Bellow són amfitrions generosos, i Saul coneixia John Berryman i Delmore Schwartz, però no podien tenir cap noció sobre allò contra el qual aviat s’enfrontarien), a més de molta mel i xarop d’auró per portar a Cape Cod. Fent intermitent cap a l’esquerra, el Celebrity va abandonar la carretera principal i va baixar en direcció a la vall. Els Bellow esperaven al jardí.

Martin Amis, Experiència

Anuncis