La proposta de Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1921), fotògraf i màxim exponent del moviment excursionista vallenc, era constituir la comarca de “Riberes del Gaià”, que comprendria entre Santa Coloma i el Pont d’Armentera, incloent lògicament Pontils, Vallespinosa, Santa Perpètua… Més info

canti

Fotografia de Marcel·lí Gausachs (Anys 20)

 

Per cloure aquest primer terç del segle recollim la versió que sobre les riberes del Gaià publicà en Blasi i Vallespinosa a les planes del butlletí del C.E.C. Dèiem unes pàgines endarrere que no gosàvem parlar amb massa llibertat de Sant Magí de Brufaganya, per allò de les delimitacions comarcals. El congost del riu Gaià, al recer de muntanyes de respectable alçada, amb una població cada jorn més migrada i sense que les comunicacions li siguin gaire favorables, forma com un illot de boscos i torrenteres. És voltat per la comarca d’Igualada –ara que semblava haver pres arrels aquest mot, es torna, potser pel major contacte amb els cercles barcelonins, a l’ús del mot comarca l’Anoia— la Segarra, la Conca de Barberà, l’Alt Camp i l’Alt Penedès. Posar la fita a qualsevol d’aquestes comarques en aquest rodal, és una grossa feinada, destinada d’antuvi al fracàs. ¿On posaríeu la plana d’Ancosa? D’un costat hi ha Pontons; de l’altre la capçalera de la Vall de Miralles. Aquests indrets semblen ben definits dintre les comarques igualadina i penedesenca; però… ¿i aquesta extensa llomada? L’altiu Montagut… quin lligam té amb el Camp? Es pot considerar segarrenc, Sant Magí?

Les preguntes  són obertes ja fa anys i en Blasi i Vallespinosa assumí la responsabilitat de demanar la creació d’una nova comarca amb el nom prou escaient de Riberes de Gaià, on s’aplegarien les terres compreses entre Santa Coloma de Queralt i el Pont d’Armentera. Les raons no es basen pas únicament en el fet pràctic de concretar fites, puix que la contrada té vertadera unitat, no tan sols dins la geografia física, sinó també en la humana. Les masies, els camps, les viles, no presenten cap aire tarragoní ni segarrenc, com aclareix l’autor, sinó que tenen en molts de llocs un posat pirineic. El treball no es concreta a les funcions geogràfiques, ja que hi són abundoses les dades, els records, la relació de fets històrics, etc.

Fan companyia aquestes línies unes belles fotografies que ens sadollen de melangia. Tan pocs anys que han passat, i com ha canviat la fesomia dels castells, esglésies i pobles! Nosaltres que encara no érem nats quan es feren aquests clixés l’any 1930, sentim un calfred a l’espinada quan ens acostem a la solitària església de Montagut, voltada d’esbarzers i amb les parets ennegrides; quan passem per Santa Perpètua del Gaià, i ni el lladruc d’un gos no trenca la quietud d’aquell indret que havia estat vila important; quan guaitem Sant Magí, i ens imaginem què caldria fer per donar al lloc els atractius i l’esplendor que tenia en els millors anys…

En passar per la porta de tantes masies abandonades i filar la portada on només hi resten les frontisses, pressentim la vida honesta i tranquil·la de la gent que alçà aquests murs i els servà per centúries, ben sovint amb privacions i força sacrificis; però fruïen la pau immensa i l’encís d’aquest bell racó de món. Com ens hauria agradat veure-ho aleshores! Amb la mainada que us guaita encuriosida; amb el toc d’oració; amb els jais que us parlem del temps i de la terra, asseguts a l’escó, prop de la llar; amb el vell rector que, mentre us acompanya lentament pel caminal, amb paraules pausades –com si no hi haguessin rellotges a prop –satisfà la vostra curiositat per totes les coses senzilles, que són la vida vilatana de cada dia.

Ramon Morales, El camí ral d’Aragó i altres itineraris per la comarca d’Anoia (1966)

Advertisements