Per motius ben comprensibles, la història en minúscules sempre ha quedat relegada a un discret segon pla. Els cronistes coetanis, així com els historiadors actuals, han focalitzat les seves obres en la descripció dels grans moviments polítics. L’anònima quotidianitat de les persones sense cognoms il·lustres ha passat massa desapercebuda. Talment la vida arran de terra, sense més èpica que la pròpia supervivència, ni més conspiracions que petites transgressions rutinàries, estigués mancada de valor. Afortunadament, també han existit persones encuriosides per conèixer com vivien els nostres avantpassats durant l’edat mitjana. Joan Segura i Valls (Santa Coloma de Queralt 1844 – 1909) és una d’elles.

SCQ

Tot i que Segura és  principalment conegut com l’autor de l’Història d’Igualada i l’Història de Santa Coloma de Queralt, també es va interessar molt decididament per la recerca etnogràfica. Els seus estudis poden catalogar-se en dos grans blocs. Un, circumscrit al moviment excursionista català que amb tanta força sacseja el país a cavall del segle XIX i XX, i que troba en la catalogació del patrimoni artístic la seva principal raó de ser. L’altre, entorn els costums i el llenguatge emprat per les poblacions medievals. Dins aquesta branca, la seva obra més destacada és Aplech de documents curiosos é inedits fahents per la història de las costums de Catalunya [a partir d’ara, Aplech]. El jurat dels Jocs Florals del 1885 estimà que es tractava de la millor obra en la secció “Estudis sobre cants, costums o tradicions populars de Catalunya”.

Segura tenia al seu abast les condicions adequades per crear una obra molt interessant. Com a prevere de l’església parroquial de Santa Coloma de Queralt, gaudia d’un accés il·limitat a un dels fons notarials més antics de Catalunya, que es remunta a 1272. Tot i que actualment Santa Coloma és una vila perduda de la Catalunya central, la baronia dels seus senyors (els Queralt) fou importantíssima durant el segle XIV. Durant aquesta centúria, abans que la decadència de la Corona d’Aragó portés a la misèria tota Catalunya, la potència econòmica, cultural i artística de Santa Coloma fou molt considerable.

Per altra banda, Segura dominava a la perfecció el llatí, tenia uns coneixements filològics molt assentats del català antic i, no menys important, no li mancava aquella guspira interpretativa imprescindible alhora d’enfrontar-se als textos històrics. Si no hagués decidit recloure’s en la seva vila natural, probablement el seu cognom seria molt més conegut pel públic català. Així ho permet sospitar el cercle de celebritats amb qui tractava: Jacint Verdaguer, Frederic Clascar, Marià Aguiló, Francesc Mateu, Cels Gomis, Enric Prat de la Riba…

Malgrat que l’Aplech únicament es basa en els documents del fons notarial de Santa Coloma de Queralt, el seu testimoniatge pot ser útil, i moltes vegades generalitzable, al conjunt del país. Per una millor comprensió lectora, Segura va inserir en l’obra una infinitat de textos breus, havent-los prèviament traduïts tots al català. Els disset apartats que formaven el recull eren les següents: autoritat paterna, eclesiàstics, comunitats de beneficiats, els donats, els gremis, els esclaus, les escoles i carreres de lletres, els llibres, les belles arts, la indumentària, els mobles, la guerra i la pau, els guiatges, les restitucions, la incontinència (o sigui, promiscuïtat), el joc i la tafureria, els jueus i les engrunes.

Tots ells ens ajuden a formar una imatge menys simplista i estereotipada de l’edat mitjana. La seva lectura ens demostra que la societat feudal, si bé estava molt reglamentada, també tenia mecanismes de cohesió comunitaris molt potents que escapaven de la lògica del vassallatge i la jerarquia. A continuació, presento només uns quants dels testimonis més sorprenents (almenys per nosaltres, els catalans del segle XXI) recollits en l’obra.

campanar

 

Perfils socials de la Catalunya medieval

Els donats.  A finals del segle XIII, es coneixia amb aquest nom dos perfils de persones. Així s’anomenaven aquells qui es trobaven en solitud i aconseguien integrar-se en una família o monestir (que l’acollia i alimentava), havent promès anteriorment que els hi cediria les seves possessions en el seu testament. També es coneixia amb aquest nom els membres de les comunitat religioses que precediren les ordres. Els donats religiosos accedien a fer una vida comunitària. A diferència del clergat secular, aquestes parròquies estaven formades indistintament per homes, dones, casats, solters, laics (en el sentit medieval del terme) i clergues. Tampoc s’exigien els tres vots indispensables en qualsevol ordre: pobresa, castedat i obediència.

Els esclaus. Tenir esclaus era una pràctica relativament comuna durant els segles XIII i XIV, i no va desaparèixer fins a meitat del segle XV. A Catalunya, els esclaus solien ser presos que s’havien capturat en el sí de les guerres religioses. Per això, en els contractes de compravenda d’esclaus, era habitual indicar la seva religió i raça (blanca, negre o llor, que feien referència als mulatos). Els esclaus podien treballar temporada pel seu compte, i així aconseguir pagar les seves alfories o emancipacions. Endinsats el segle XV, era habitual que els seus amos  fixessin clàusules testamentàries que els alliberaven com a mostra de redempció i intent de favor celestial.

Els professors. Les escoles municipals van estendre’s a cavall del segle XIII i XV a recer de les escoles parroquials, que s’havien format poc abans. Instruïen els petits en l’aprenentatge de la Gramàtica i la Lògica. A Santa Coloma, el professor tenia un prestigi social considerable, doncs estava exempt de col·laborar en totes les servituds reals (questa, joves, guaites, exèrcit, cavalgada, etcètera). La presència de la comunitat jueva, com és ben sabut, fou importantíssima per el progrés de la medicina i el combat contra la devastació que les malalties i les plagues causaven.

Els promiscus. L’imaginari col·lectiu ha creat una visió força errònia de la sexualitat a l’edat mitjana, sobretot en l’àmbit rural. Segura escriu: “Si lo que passava a la comarca a que es refereixen mos documents, passava semblantment en lo demés de Catalunya, i sobren indicis per afirmar-ho, la incontinència d’aquell temps pujava de molt al del nostre; i lo sobrepuig seria verament exorbitant si, traient del compte les capitals, comparéssim la població vilamitjana i rural d’aquell temps amb la població rural i vilamitjana del nostre (…) A més, la facilitat, l’espontaneïtat amb que els culpables apareixen en els documents que he donat, [i] mostren la taca de la incontinència sense disculpar-la, sense amagar-la, en documents públics, davant de testimonis de tota mena, em proven amb evidència que el nivell moral de la societat en què tals coses passaven estava a deu graus sota zero”.

Efectivament, els documents notarials parlen amb naturalitat sobre fills bords, amants (“amasie mee”) i fins i tot concubines. En alguns fragments coneguts de Lo crestià, Eixemis justifica l’adultera o la prostitució com a mal menor del cristianisme.  L’autor gironí justifica aquests pecats com un mal menor enfront els perills que comportaria intentar evitar-los. La línia que separa el bé del mal està molt ben definida: aquelles actituds aparentment abjectes seran considerades acceptables si es realitzen en el secretisme, sense donar mal exemple a la comunitat. Eiximenis es mostra especialment explícit en aquesta tesi en el capítol 574 del tercer llibre: Per què la santa Esgleia e os prínceps sostenen les fembres públiques? En aquest sentit, els documents presentats per Segura sorprenentment enormement per la seva naturalitat. No només la sexualitat medieval era molt més laxa del que pensàvem; també estava més acceptada socialment.

Els gremis. A finals del segle XVI, coincidint amb una nova etapa de reflotament econòmic i artístic, es viu la institucionalització dels gremis. Tot i que únicament mantenien un lligam formal amb l’àmbit religiós, invocant la respectiva protecció dels seus sants, en molts llocs s’anomenaven “confraries”. Apel·laven així a la fraternitat entre els seus membres, considerats tots com a coresponsables de la sort i la salut del conjunt dels seus integrants. Creaven un fons comú per poder destinar diners als enterraments dels treballadors més pobres, o poder-los ajudar en cas de malaltia. També tenien mecanismes per regular les desavinences entre treballadors i reduir les desigualtats entre ells. Tan era així que quedava rigorosament prohibit obrir una botiga a Santa Coloma sense el permís del gremi. El coneixement d’aquestes organitzacions comunitàries ha quedat sovint silenciat. Divulgar-lo és molt important per dibuixar una imatge més complexa i real de la societat feudal, i relativitzar la innovació que suposaren les tesis socialistes.

Acabaré aquesta selecció apuntant altres pràctiques més anecdòtiques recollides per Segura. A finals del segle XIII, l’historiador colomí recull múltiples contractes en els quals el firmant es comprometia a no jugar (especialment als daus); en les mateixes dates, dins les modalitats poc convencionals per fer diners, també recull tractes per ensenyar el secrets de l’alquímia o l’aprenentatge per ser un bon mendicant [sic]. Si voleu consultar el conjunt de l’Aplec, podeu dirigir-vos al portal Memòria Digital de Catalunya. També hi trobareu els nombrosos articles periodístics que Segura va publicar, entre altres,  a “La Veu de Montserrat”, “La Veu de Catalunya”, “La Renaixença” o “La gaseta muntanyesa”.

Guillem Carreras. Juny ’16

 

Anuncis