Mentre llegeixo Les generacions espontànies (Edicions del Periscopi), no puc deixar de pensar en unes plantes molt singulars que els botànics van descobrir vora el meu poble, entre Savallà del Comtat i Vallfogona de Riucorb. Els experts no aconsegueixen comprendre com és possible que les Melampyrum Cristatum, pròpies del clima siberià, presents al territori des de l’última glaciació, hagin seguit reproduint-se en aquest racó càlid del món. Si tanco els ulls i penso en l’Eva Botet, la carismàtica protagonista creada per Mar Bosch, no sé perquè sempre em vénen al cap aquestes magnòlies. Victorioses en un univers aliè.

melampyrum

Melampyrum Cristaum. Foto: Sergi Carreras

La construcció narrativa de Les generacions espontànies recorda els diferents nivells de profunditat que fan servir les bones pel·lícules d’animació: la lectura superficial, entorn una aventura onírica, fantàstica i trepidant, dissimula unes reflexions potents. En aquest sentit, els fragments més surrealistes de l’obra (l’intent de fer un préssec tan gros com sigui possible, l’adotzenament de milers de persones seguint les mateixes conductes en els intervals de publicitat d’una sèrie, la contractació en una agència de substituts…) també són els més punyents i sarcàstics. Ernest Alós, crític literari d’El Periódico,  ja va endevinar aquesta argúcia literària a Bedlam. Darrere les hores càlides: “Cada pàgina –escrivia fa quatre anys— podria convertir-se en un conte a l’estil de Pere Calders i conté almenys dues frases que obliguen el lector a somriure de satisfacció lectora, que sembla naïf fins que resulta que no ho és”. Resumint: les punxades sota la seda.

Llicenciada en filosofia, Bosch sembla revoltar-se contra els manuals d’autoajuda que tant bona rebuda tenen entre els desconcertats occidentals del segle XXI. L’Eva Botet és una self-made woman, sí, però de carn i ossos. Amb pors, incerteses, desànims, frustracions, i també valentia insuflada per autoenganys, i determinació en els objectius, i convicció en les pròpies rareres, i seguretat en la presa de decisions… Sense adherir-se a tesis pseudomístiques, sense por a viure i sentir sensacions considerades “negatives” També ràbia, també odi, també desesperació…  L’evolució en el seu caràcter, transformant una noia cagadubtes en una dona molt resolutiva, no es canalitza mitjançant una vaga fórmula vital que podria ser comprimida en una tuit. L’Eva Botet acaba essent qui és gràcies a totes les històries acumulades en la seva experiència laboral. Només la vida, no pas la teoria o la literatura, l’ ajuda a avançar. O, dit més ampul·losament, la meravellosa aleatorietat de la fortuna.

Destriats un a un, els capítols de la primera part del llibre poden semblar inconnexos, terriblement individuals. Talment l’autora hagués volgut reunir potinerament una successió de relats en una única obra. És un error immens que pot ballar pel nostre cap en les pàgines inicials, quan encara no hem comprès la intencionalitat de l’obra. Per gaudir-ne plenament, hem d’imaginar-nos cadascun d’ells com un graó en l’escalinata cap al coneixement propi. El conjunt del conte és una denúncia contra el dirigisme al qual ens sotmetem com a societat. Cada història viscuda és un pas més en l’aprenentatge de l’Eva.  L’existència és un repte continu, un  stairway to heaven que cal recórrer sense guies, doctrines ni manuals de cap mena.

És l’Eva Botet una heroïna? Saber que únicament actua segons el propi criteri, fins i tot quan les conseqüències la perjudiquen notablement (perdent feines, clients o amors), la fa mereixedora d’aquest qualificatiu? Possiblement, en la mesura que no pot (ni vol) renunciar a la seva actitud independent, la resposta és no. Una gran mèrit implica una gran elecció. On no hi ha alternativa, tampoc podem parlar de sacrificis ni heroismes. L’Eva Botet no decideix obviar els dictats que la moralitat i els convencionalismes imposa. Si actua conseqüentment amb el seu criteri, deixant-se aconsellar tan sols per la seva ètica, ho fa empesa per un instint irrefrenable. La naturalitat de les seves irreverències ratlla la inconsciència. Acaba muntant una empresa de detectius atreta per la necessitat primitiva, imperiosa, de voler conèixer sempre la veritat (possiblement la pitjor transgressió que qualsevol persona pot desafiar contra la seva comunitat). Premeditat o casual, el nom  li escau com anell al dit.

En una societat dominada per cordialitat i la hipocresia, cal tenir el cor de pedra per no enamorar-se de l’ autenticitat, a vegades delirant, a vegades simplement graciosa, de l’Eva. Mar Bosch ens obliga a sentir una gran empatia envers uns pensaments que, si bé poden ser titllats com a extravagants, ens sedueixen des del primer minut. Malgrat els dubtes i titubeigs, la força del seu caràcter és massa poderosa per no desarmar-nos.

Qui sap si l’Eva Botet és coneixedora que les melampyrum segarrenques mostren una similitud genètica pràcticament absoluta respecte les siberianes. Si aquest magnòlies han aconseguit mantenir la seva identitat inalterable quinze mil anys, enfotent-se’n d’un clima massa temperat per la seva supervivència, perquè ella no hauria de poder vèncer el món?

Guillem Carreras, juny ’16

 

Anuncis