L’Institut d’Estudis Catalans (IEC), el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) i el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) van organitzar, el passat 23 de maig, una jornades sobre els Efectes del declivi en les poblacions de pol·linitzadors a escala global. La trobada es va estructurar en tres blocs. Primerament, Jordi Bosch (investigador del CREAF) va presentar l’informe Avaluació temàtica de pol·linitzadors, pol·linització i producció d’aliments, impulsat per la Plataforma Intergovernamental de Biodiversitat i Serveis Ecosistèmics (IPBES), i del qual ell ha estat un coautor. Seguidament, quatre perfils professionals força dispars van participar en una taula rodona sobre la situació dels pol·linitzadors a Catalunya. Els ponents foren Francesc Xavier Sans (responsable del grup de recerca en Ecologia dels Sistemes Agrícoles de la UB), Josep Lluís Batllori (secció de Sanitat Vegetal dels Serveis Territorials a Girona del DARP), Jaume Cambra (professor titular de Biologia a la UB i president de l’Associació d’Apicultors Ecològics de Barcelona) i Joan Pino (subdirector del CREAF i professor d’Ecologia a la UAB). Com a cloenda, Puri Canals (membre del CADS) va resumir les estratègies que l’Administració, en col·laboració amb els científics i altres agents implicats, pot realitzar a Catalunya.

polin2

 

Avaluació temàtica de pol·linitzadors, pol·linització i producció d’aliments.

Jordi Bosch va començar la seva intervenció recordant que l’estudi presentat era fruit de la col·laboració entre 77 experts ubicats arreu del món. Una anàlisi de gran complexitat si es considera la gran varietat d’himenòpters que hi ha. Únicament les 20.000 espècies d’abelles quantificades ja supera, per si mateixa, la suma de totes les espècies d’ocells, mamífers i rèptils. Des de 1960, els conreus pol·linitzats han augmentat un 300 %. Si les abelles desapareguessin, es produiria un fort efecte rebot. Entre un 5 i un 15 % de la producció agrícola mundial es veuria reduïda, fet que causaria efectes socioeconòmics de tota índole difícils de preveure. Especialment tràgica seria la reducció de les fruites i les verdures, que causaria l’assumpció forçosa d’una dieta molt menys equilibrada. Les dades de què disposem actualment, sense ser apocalíptiques, sí que són preocupants. De les 1900 espècies conegudes a Europa, els estudis actuals només poden corroborar que un 34 % tenen la supervivència garantida. Les dues terceres parts restants es divideixen entre les espècies amenaçades (9 %) i aquelles de les quals no s’ha pogut extreure prou informació (57 %). Malauradament, en aquells indrets on els estudis són més exhaustius, els resultats són pitjors.

 

Bosch va enumerar les principals amenaces de les abelles:

 

  • La desforestació, la transformació agrícola i la urbanització de terrenys naturals han reduït i fragmentat els ecosistemes on viuen les abelles. La destrucció dels substrats de nidificació (mitjançant la pavimentació de camins, l’eliminació de la fusta morta i la reducció de recursos forals, com ara el desbrossament dels vorals i marges) actuen en la mateixa direcció.
  • Agricultura intensiva i monocultius. Les grans extensions de conreu, especialment si només es cultiva un cultiu, són molt perjudicials en la mesura que redueixen la riquesa i abundància de recursos florals. En aquest sentit, les darreres subvencions PAC atorgades per la Unió Europea ja estan condicionades al conreu de diferents cultius. La UE ha pres consciència que, malgrat que l’agricultura intensiva és més productiva a curt termini, no només esdevé perjudicial per al medi ambient, sinó que veu reduït el seu rendiment a mitjà abast.
  • Agroquímics. Ja siguin insecticides, herbicides o fungicides. Un estudi realitzat als Estats Units alertava que el 99% dels ruscos havia incorporat algun tipus de producte agroquímic, i que cadascun, com a mitjana, n’adoptava set. Els efectes d’aquestes substàncies poden ser letals (mort) o subletals (pèrdua de l’olfacte, manca de memòria, desorientació…). Sovint, la sinergia entre diferents productes pot multiplicar la incidència que tenen per separat. Malgrat que els herbicides i els fungicides afecten relativament poc a les abelles, el seu dany augmenta espectacularment si en el mateix ecosistema s’hi ha escampat insecticides.
  • L’exportació d’abelles a llocs no autòctons, així com l’arribada de depredadors i malalties exòtiques (Varroa, vespa asiàtica, nosema), també perjudica notablement la supervivència de les abelles. Altres causes sistèmiques, si bé no gaire estudiades per la comunitat científica, són els efectes del canvi climàtic en la pol·linització i la proliferació dels productes transgènics.

 

Com revertir aquesta tendència? Com aconseguir que les abelles trobin un ambient propici per a la pol·linització. Lògicament, quan les causes són múltiples, també ho han de ser les solucions. Totes les mesures que Bosch va proposar estan encaminades a deixar treballar la naturalesa autònomament, tal com ho faria en un hipotètic estat de no intervenció humana. En aquesta direcció, és important promoure la creació d’àrees protegides, restaurant els hàbitats naturals i gestionant-los correctament. Les abelles busquen els espais oberts, com ara els boscos, les clarianes o els jardins urbans. Els ecosistemes rics en plantes autòctones alberguen una major diversitat d’abelles.

L’assumpció d’una nova concepció agrícola, consistent en la pràctica d’una agricultura ecològica i la diversificació dels conreus, és transcendental. S’ha de conscienciar la pagesia de cara a minimitzar l’ús de productes agroquímics i, en cas que consideri que no hi ha alternatives, tracti  al vespre i en dies que no faci vent, reduint així el seu impacte. Paral·lelament, és imprescindible fer més estudis sobre els efectes del canvi climàtic, els transgènics i els efectes subletals dels agroquímics. Com a última mesura, però no menys important, Bosch va demanar que es regulés més rigorosament la introducció dels organismes exòtics.

 

La situació dels pol·linitzadors a Catalunya

Francesc Xavier Sans va alertar que la intensificació dels conreus ha comportat una pèrdua dels hàbitats i la floració. S’ha experimentat un declivi dels grups funcionals, que han estat substituïts per plantes resistents als herbicides. Les espècies arvenses, tan importants per als pol·linitzadors, han vist notablement reduïda la seva presència. Sans va ressaltar la necessitat d’apostar per la rotació dels cultius i combinar el conreu de cereals amb les lleguminoses, si bé va admetre que les lògiques de mercat dificultaven establir aquest nou paradigma.

Josep Lluís Batllori va recordar que, entre els anys quaranta  i setanta, tota la propaganda dirigida als agricultors pivotava entorn dels beneficis dels plaguicides. En el conjunt de la pagesia, però especialment entre els pagesos més grans, encara perviu la creença que el seu ús és imprescindible per a un bon rendiment de la terra. Batllori va demanar la creació d’un programa de gestió integral contra les plagues que prioritzi els mètodes biològics enfront dels químics, incentivi la proliferació de la fauna autòctona útil i, promogui (només en casos extrems) l’ús de plaguicides tan específics com sigui possible. Secundant l’opinió de Sans, Batllori va apuntar que tots aquests canvis serien molt complicats d’executar si els pagesos no hi veuen un benefici econòmic.

Jaume Cambra va subratllar que la desaparició de les abelles no és equitativa en el conjunt del planeta, ja que afecta molt majoritàriament a l’hemisferi nord. A Catalunya, els apicultors han compensat el seu declivi (entorn del 15 i el 20 %) amb un augment notable de les colònies. Afortunadament, malgrat la gran quantitat de paràsits i tractaments als quals se sotmeten les colònies (especialment contra la varroasi), la pèrdues de producció kg/arna estan sent molt assumibles. Segons Cambra, el model apícola productivista, sustentat en les grans concentracions d’arnes, és perjudicial per a les mateixes abelles i també per a altres apicultors.

Joan Pino va lamentar el gran desconeixement que els investigadors sofreixen sobre la dinàmica de les poblacions dels pol·linitzadors. Els estudis diacrònics respecte dels darrers cinquanta anys indiquen que el bosc i el terreny urbanitzable han guanyat molt espai. Durant el mateix període, les àrees de clarianes a Catalunya s’han reduït a la meitat, fet que ha dificultat la promoció de les poblacions. No només ens ha de preocupar la desaparició genèrica dels pol·linitzadors, sinó també la seva extensió local. Moltes espècies no s’eliminen completament, però sí que ho fan en molts ecosistemes. Pino va cloure la seva intervenció amb dues idees bàsiques: les abelles requereixen una gestió del problema específica, i és imprescindible fer comprendre a la pagesia que els camps són molt millors si incorporen pol·linitzadors.

 

 Estratègies de millora.

L’objectiu principal del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) és fer de pont entre els científics i els governants. Perquè aquests darrers tinguin més informació a l’abast a l’hora de prendre una decisió, el CADS intenta anticipar-se quinze o vint anys al context mediambiental que es produirà a Catalunya. En els propers mesos, va assegurar el seu president Arnau Queralt, es reunirà amb el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca i el Departament de Territori i Sostenibilitat per tractar la problemàtica entorn els pol·linitzadors.

La ponència de Puri Canals va servir com a resum final de totes les intervencions anteriors. Canals va començar el seu parlament denunciant la manca d’interès que tradicionalment han despertat les qüestions mediambientals a Catalunya. Per aconseguir millorar la presència dels pol·linitzadors, és necessari treballar en quatre grans blocs de mesures: fomentar els hàbitats sostenibles, millorar la gestió contra les plagues, reduir els riscos provocats pels pesticides, herbicides i fungicides, i finalment aprofundir en la recerca, avaluació i seguiment d’estudis sobre la matèria. En aquest punt, convé mentalitzar-se que l’ especialització en la recerca no pot comportar un aïllament entre els grups d’investigació. Tot i que els diferents grups acadèmics facin una recerca segmentada, han de compartir les seves dades per al benefici col·lectiu. Recollint el guant llançat per anteriors ponents, Canals va ressaltar la importància de seduir el pagès amb raons de pes. “Les motivacions que tingui per canviar la seva actitud en favor dels pol·linitzadors han d’estar molt ben fonamentades”, va concloure.

Guillem Carreras, Maig’16

Anuncis