sybille

Aquella edició en rústica s’havia venut per trenta-cinc centaus el 1961, i contenia dues de les primeres novel·les de Wells, La màquina del temps i La guerra dels mons. La màquina del temps no arribava a les cent pàgines, i no vaig estar gaire més d’una hora a acabar-la. La vaig trobar totalment decebedora –una obra dolenta i mal escrita, on la crítica social es camuflava d’història i d’aventures sense reeixir ni en una cosa ni en l’altra. Em semblava impossible que algú en volgués fer una adaptació fidel. Aquella versió ha s’havia fet, i si, tal com deia, en Bobby Hunter coneixia la meva obra, devia voler que portés la història a un altre lloc, que em desviés del llibre i trobés la manera de fer alguna cosa nova amb aquell material. Si no, ¿per què m’havia buscat a mi? Hi havia centenars de guionistes professionals amb més experiència que jo. Qualsevol hauria pogut convertir la novel·la e Wells en un guió acceptable –que, em vaig imaginar, s’acabaria assemblant a la pel·lícula protagonitzada per Rod Taylor i Yvette Mimieux que havia vist de petit, però amb més efectes especials.

Si alguna cosa m’atreia del llibre era el concepte subjacent, la idea mateixa del viatge en el temps. Però em semblava que Wells s’havia equivocat en aquell punt. Enviava el protagonista al futur, però com més hi pensava més segur estava que la majoria de nosaltres ens estimaríem més visitar el passat. La història d’en Trause sobre el seu cunyat i el visor en tres dimensions era un bon exemple del poder que els morts tenen sobre nosaltres. Si em donessin a triar entre anar endavant o enrere, jo no dubtaria. M’estimaria més trobar-me entre els que ja no viuen que entre els que encara han de néixer. Amb tants enigmes històrics per solucionar, ¿com es podia no tenir curiositat sobre com era el món, posem per cas, en l’Atenes de Sòcrates o en la Virgínia de Thomas Jefferson? O, com el cunyat d’en Trause, ¿com es podia resistir l’impuls de retrobar les persones que has perdut? Veure el pare i la teva mare el dia que es van conèixer, per exemple, o parlar amb els teus avis quan eren petits. ¿Algú rebutjaria aquesta oportunitat a canvi d’un cop d’ull a un futur desconegut i incomprensible? En Lemuel Flagg havia vist el futur a La nit de l’oracle, i el futur l’havia destruït. No volem saber quan morirem ni quan ens trairà la gent que estimem. Però tenim ganes de conèixer els morts abans que es morissin, de relacionar-nos amb els morts com a éssers amb vida.

Entenia que Wells necessitava enviar el seu protagonista endavant en el temps per tal d’exposar les seves opinions sobre les injustícies del sistema de classes anglès, que si se situaven en el futur es podien exagerar fins a nivells catastròfics, però fins i tot reconeixent-li el dret de fer-ho, el llibre presentava un problema més greu. Si un home que vivia a Londres a finals del segle XIX podia inventar una màquina del temps, era lògic que altres persones del futur poguessin fer el mateix. Si no pel seu compte, amb l’ajuda del viatger en el temps. I si les persones de les generacions futures podien viatjar endavant i enrere a través dels anys i dels segles, tant el passat com el futur serien plens de persones que no pertanyerien el temps que estaven visitant. Al final, totes les èpoques estarien contaminades, plenes d’intrusos i de turistes d’altres temps, i així que la gent del passat comencés a influir en els esdeveniments del futur, la naturalesa de temps canviaria. En lloc de sr una progressió contínua de moments diferenciats avançant només en una direcció, es convertiria en una gran massa sincrònica. Dit més fàcilment, així que una persona comencés a viatjar en el temps, el temps tal com el coneixem quedaria destruït.

La nit de l’oracle, Paul Auster

 

Advertisements