Obra mestra.

yukio-mishima

La Hatsue va buscar la llanterna que li havia caigut de la mà. Era per terra, darrera d’ells ds, i hi feia com un ventall de llum feble. La llum il·luminava la pinassa que cobria el terra. La foscor profunda de l’illa envoltava aquell petit lloc il·luminat tan feblement.

–L’he trobada, és aquí. Quan he caigut la dec haver llençat cap enrere.

La noia ho va dir rient i refent el seu ànim.

–Perquè t’has enfadat tant?

En Shinji li ho va demanar secament.

–Per allò de la Chiyoko.

–Ximpleta.

–Que no hi ha res entre vosaltres dos?

–Res de res.

Es van posar a caminar junts, l’un al costat de l’altre. En Shinji portava la llanterna i anava indicant cada lloc difícil de transitar com si fos el pràctic del port. No tenien res de particular per comentar, i aleshores, en Shinji, que normalment era tan callat, va fer una gran explicació de diverses coses seves:

–Algun dia, m’agradaria comprar un vaixell de vapor i vela amb els diners que hagi estalviat treballant, i fer el transport de fusta de la península de Kishuu i el carbó de l’illa de Kyuushuu, juntament amb es meu germà petit. Així a meva mare podrà viure millor, i jo mateix, quan sigui gran, tornaré a s’illa per agafar-me bé la vida. Vagi on vagi navegant, no oblidaré mai aquesta illa nostra. Com el paisatge de l’illa no n’hi ha cap més, és es mes bonic de tot es Japó (a Utajima tothom ho creia), i col·laboraré perquè sa nostra illa sigui més feliç i tranquil·la que cap altre lloc. Si no, ningú no se’n recordaria de ‘silla. Tot i que ses coses canviïn molt amb el temps, s’estronquen amb es mals costums abans que arribin a aquesta illa. La mar només deixa passar els coses necessàries, les que són bones i correctes per a s’illa i protegeix ses bones i nobles persones que es queden a s’illa. En aquesta illa nostra no hi ha ni un sol lladre. Només hi ha homes de bon cor, treballadors i pacients. Homes coratjosos i plens de bondat, d’amor fidel, sense cap màcula de covardia.

Naturalment, no va poder-ho expressar de forma tan ordenada i fluida. El seu parlar era més aviat confús, desordenat, i sovint s’interrompia. Però el jove va explicar més o menys això a la noia, amb més eloqüència que mai. La Hatsue no va dir res, però afirmava cada punt del discurs amb el cap. No semblava pas gens avorrida. En Shinji s’alegrava que es tinguessin aquesta mútua simpatia i confiança, de forma tan honesta i expressada cara a cara. Després de parlar de coses tan serioses, el jove no volia donar-li una imatge de noi frívol, i per aquesta raó va deixar de banda la part important, l’últim desig de la seva pregària al déu del mar. El camí sembrat d’arbres era sempre colgat per la fosca, no hi havia res que impedís el contacte físic, però aquella vegada en Shinji no va intentar de fer-li cap petó, ni tan sols tocar-li la mà. Semblava com si el que havia passat en la foscor de la platja la nit anterior no hagués produït per la seva pròpia voluntat, sinó que hagués estat un accident inesperat causat per una força externa a ells mateixos. S’estranyaven que haguessin pogut comportar-se d’aquella manera. En aquell moment, no se’ls va acudir res més que quedar per veure’s el primer dia de descans dels pescadors.

Quan passaven per darrere del temple de Yashiro, primer la Hatsue va deixar escapar un lleuger sospir, i en Shinji després s’hi va aturar.

A tot el poble es va encendre de cop a llum. Era com si hagués començat una festa vistosa però sense cap mena de soroll. Cada finestra brillava amb llum permanent, segura, una llum gens comparable a la tènue i feble llum dels quinqués. El poble semblava revifar-se de l’obscuritat de la nit. Era que havien arreglat el generador després d’aquella llarga avaria.

Es van acomiadar abans d’entrar al poble. La Hatsue va anar baixant sola els graons de l’escala il·luminada, després de molt de temps, pels fanals dels carrers.

Yukio Mishima, 1954.

Anuncis