Algunes traduccions d’Albert Nolla són molt bones. D’altres, en contrari, són una obra mestra.

aiguat

LA FE D’EN WEI SHENG

Plantat sota el pont, en Wei Sheng feia una estona que esperava que arribés una dona.

Si mirava enlaire, entre les capes d’heura que cobrien l’alta barana de pedra del pont, veia de tant en tant els baixos de la túnica blanca d’algun vianant voleiant amb la brisa  brillant amb els raigs del sol ponent. La dona, però, encara no arribava.

Xiulant fluixet, en Wei Scheng es va acostar a la vora i va observar el curs tranquil del riu, que no solcava cap embarcació. A la riba hi creixia una espessor de joncs i ufanosos. Per això el curs d’aigua que baixava entre aquella espessor es veia més estret del que era en realitat. La faixa d’aigua clara i cristal·lina serpentejava silenciosa entre els joncs, reflectint els núvols de color de mica. La dona, però, encara no arribava.

Posant-se a voltar per l’angost banc de sorra, en Wei Sheng va parar l’orella al silenci del seu voltant. S’anava fent fosc i durant una estona va deixar de sentir tràfec al pont. No li arribava ni la fressa de les sabates, ni el repic de les peülles, ni el traüt dels carruatges. Només sentia el xiulet del vent, el gemec dels joncs, la remor de l’aigua…i, des d’algun lloc més llunyà, el grall estrident d’algun bernat pescaire. Quan s’hi va fixar, es va adonar que la marea pujava i que l’aigua que banyava el fang grogós brillava més a prop que abans. La dona, però, encara no arribava.

Arrugant el front, en Wei Scheng va apressar el pas pel fosc banc de sorra de sota el pont. L’aigua pujava centímetre a centímetre, pam a pam. De sobte va notar que l’olor d’algues i d’aigua que venia del riu li cobria la pell de fredor. Quan va mirar enlaire, els raigs del sol ponent ja havien desaparegut del pont. La barana de pedra es retallava negrosa al cel blavós del capvespre. La dona, però, encara no arribava.

En Wei Scheng per fi es va aturar. La vasta superfície del riu, que ja li mullava les sabates, s’estenia sota el pont amb una fredor acerada. Si no s’afanyava a sortir, la marea aviat li cobriria els genolls, la panxa i el pit. De fet, només en l’espai de pensar allò, l’aigua havia continuat pujant i ja li arribava a les canyelles. La dona, però, encara no arribava.

Dret dins l’aigua, en Wei Scheng va mirar uns quants cop al cel, buscant-hi un últim raig d’esperança. Per sobre de l’aigua, que ja li arribava a la panxa, només sentia la fressa planyívola que els joncs i les fulles dels salxes li feien arribar a través de la penombra emboirada del crepuscle. Un peix que devia ser una perca va salta ren l’aire, i el seu ventre blanc va fregar el nas d’en Wei Scheng. Al cel per on acabava de saltar la perca ja hi brillava algun estel, i fins i tot la silueta de la barana coberta d’heura es fonia amb la foscor del voltant. La dona, però, encara no arribava.

Ben entrada la nit, quan la claror de la lluna banyava els joncs i els salzes, i l’aigua del riu intercanviava lleus murmuris amb la brisa, el cadàver d’en Wei Scheng va marxar de sota el pont surant suaument cap al mar. La seva ànima, en canvi, potser admirant la trista claror de la lluna que omplia la volta celestre, es va esmunyir del seu cos en secret  va pujar en silenci cap al cel lleument il·luminat, tal com l’olor de l’aigua i de les algues pujava del riu sense fer soroll.

Han passat més de mil anys i, després d’incomptables transmigracions, aquella ànima ha hagut de donar vida a un altre ésser humà. I és justament l’ànima que habita el meu interior. Així, doncs, tot i haver nascut en aquesta època moderna, sóc incapaç de fer res que tingui sentit. Dia i nit, no faig sinó menar una vida somiosa i sense rumb, esperant només que s’esdevingui algun succés misteriós. Igual que en Wei Scheng, que es va passar tot un vespre plantat sota aquell pont esperant una amant que no va arribar mai.

 

UN COS DE DONA

Una nit d’estiu, un xinès que es deia Yang Mu es va despertar per la xafogor que feia. Estirat de bocaterrosa, i amb les mans a la barbeta, estava immers en les seves cabòries quan, de sobte, va descobrir un poll que avançava per vora del llit. En la penombra de l’habitació, el poll arrossegava el seu llom minúscul, que brillava com si os pols d’argent, dirigint-se a l’espatlla de la seva dona, que ja feia estona que dormia plàcidament al seu costat, amb la cara i el cos girats cap a ell.

Mentre observava l’avanç lent del poll, en Yang es va preguntar com devia ser el món d’aquell petit animaló. El que per a ell eren només dues o ters passes, per al poll podia representar una hora de camí. A més, l’espai que podia recórrer no era gaire més que el del damunt del llit. Si ell fos un poll, va pensar en Yang, la vida seria ben avorrida…

Mentre anava rumiant d’aquesta manera, en Yang va anar perdent la consciència fins que va caure al fons d’un trànsit estrany que no era ni somni ni realitat. Quan li va semblar que tornava a estar despert, es va adonar que la seva ànima s’havia ficat al cos del poll, que continuava avançant pel llit a poc a poc, entre la pudor de suor. Era una situació tan insòlita que en Yang es va quedar esbalaït. Però això no va ser l’únic que el va sorprendre…

Davant d’ell s’alçava una muntanya altíssima… Aquella forma arrodonida penjava com una enorme estalactita des de més enllà d’on li arribava la vista i queia sobre el llit, just davant dels seus ulls. La part que tocava al llit tenia la forma d’una magrana de color vermell pàl·lid i semblava que tingués foc a dins. Excepte aquella part, la rest era una muntanya rodona i blanca, formada per una textura adiposa, flonja i llista. La suau concavitat del vessant de la muntanya estava coberta d’una ombra blavosa que recordava la claror de la lluna reflectida a la neu. El cantó on tocava la llum estava tenyit d’un to ambarí mig desfet i traçava un bell arc cap al cel llunyà com no se’n veia en cap serrat.

En Yang va admirar la bellesa d’aquella muntanya amb els ulls ben oberts. Però quina no va ser la seva sorpresa quan es va adonar que la muntanya que s’alçava al seu davant no era sinó un dels pits de la seva dona. Oblidant l’amor, l’odi i fins i tot la luxúria, es va quedar contemplant aquell pit gegantí com una muntanya de vori. Tanta va ser l’admiració que el va colpir que es va quedar una bona estona immòbil, com si estigués petrificat, sense sentir ni tan sols la pudr de suor que pujava del llit…

En Yang, doncs, es va haver de convertir en poll per poder apreciar per primer cop la bellesa del cos de la seva dona.

Tanmateix, algú que tingui un temperament artístic no pot pas quedar-se embadalit com un poll davant de la bellesa d’un cos femení.

Ryunosuke Akatgawa

 

Anuncis