La sala on realitzem l’entrevista, a la seu dels Serveis Funeraris Cabré Junqueras,  respira història. En una paret, els retrats dels màxims responsables de l’empresa des del seu naixement, un llunyà 1902. A l’altra, dibuixos detallistes de cotxes funeraris de principis del segle XX. Tot i que està una mica nerviós enfront la perspectiva de respondre les preguntes d’una entrevista per primera vegada, el senyor Pedrals mai perd el seu somriure afable. Durant la seva vida professional, Pedrals ha viscut l’evolució d’un sector que ha experimentat grans canvis i ha après a professionalitzar-se.

Com va començar a treballar en el sector funerari? Quins càrrecs ha exercit durant aquests trenta-tres anys de professió?

Vaig començar a treballar en el sector funerari, concretament a l’empres Cabré Junqueras, el febrer de 1983. Els senyor Carles Cabré, que pertanyia a la tercera generació d’aquesta empresa familiar, em va trucar per concertar una entrevista. Ràpidament ens vam entendre, i jo vaig començar a treballar en la seva plantilla. Durant els primers vuit mesos, vaig treballar amb el personal de taller: arreglant difunts, traslladant-los on fos necessari i fent altres treballs operatius; a finals del 83 vaig entrar com assessor a les oficines, feina que vaig exercir durant força anys. Actualment, des del 1999, sóc el cap d’oficina de l’empresa.

Els hàbits funeraris han canviat molt.

A diferència d’ara, que moltes persones es moren en hospitals i residències, la majoria de gent acostumava a traspassar en els seus domicilis. Molts tanatoris tampoc disposaven de sales de vetlla per consolar els familiars. Quan les famílies acudien a nosaltres, les informàvem d’allò que podien fer i allò que estava prohibit. Habitualment ens demanàvem que portéssim el difunt a casa seva, i allà es feia la tanatopràxia. Un cop s’havia organitzat l’enterrament, els serveis funeraris portàvem el difunt a la parròquia.

Disposar de sales de vetlla devia suposar un gran avenç.

Ens ha permès atendre millor l’atenció a les persones. Actualment disposem de grans instal·lacions, amb aparcament i sales de vending. Donem més facilitats als familiars, i ells es troben més còmodes en uns moments tan difícils. També podem albergar les cerimònies, ja siguin religioses o laiques.  Moltes famílies demanen a les funeràries que incloguem música en aquestes cerimònies. En casos excepcionals, com ara un accident múltiple inesperat, rebem a les nostres instal·lacions l’ajuda psicològica dels professionals. Són moments molt durs, especialment pels amics i familiars dels difunts, però també pels treballadors de les funeràries.

En el segon exemplar del TANACAT, vam entrevistar Joan Ventura i Coll. L’expresident de l’Associació d’Empreses de Serveis Funeraris de Catalunya opinava que la relació que tenia la societat amb la mort, durant els anys 60 i 70, era molt diferent. Quina és la seva percepció?

Quan vaig començar a treballar, les famílies s’implicaven molt més en la preparació dels difunts. Moltes vegades, quan arribaves a les cases, ja els trobaves vestits i arreglats. Actualment, el 90% dels difunts es troben en centres hospitalaris. Nosaltres som els responsables de recollir-los i deixar-los a tanatopràctics professionals perquè els arreglin condicions per l’hora de la cerimònia. Precisament per això les famílies són molt més exigents amb els serveis funeraris. També ens hem hagut d’adaptar a noves pràctiques funeràries. Tradicionalment, les incineracions eren molt poc freqüents. No estaven gaire ben acceptades. Només s’incineraven les persones que, desgraciadament, morien joves. Actualment s’incineren gent de totes les edats.

Com funciona la coordinació entre els hospitals i les funeràries en la donació d’òrgans?

Quan la família arriba al tanatori perquè l’atenguem, preguntem si el difunt era donant de còrnies. Si ens respon afirmativament, ens posem en contacte amb l’Institut Barraquer, que ràpidament envia una persona a les nostres instal·lacions per fer-li l’extracció de les còrnies. La nostra tasca és fer d’intermediaris. Respecte els òrgans vitals (fetge, pulmons, cor), ens hem de limitar a esperar el vist-i-plau de l’hospital per poder traslladar el donant als nostres equipaments.

Com augura que serà el futur del sector?

Segurament hi hauran canvis tècnics que ara mateix no podem imaginar. Siguin quins siguin, des dels serveis funeraris cal  seguir treballar perquè el servei, tan professionalment com humana, sigui el millor possible. Hem d’atendre les famílies amb tota la cura del món. Al meu entendre, el conjunt del sector funerari ja realitza un treball excel·lent.

Guillem Carreras, abril’16

 

Anuncis