surrealista

El segon dia a aquella ciutat desconeguda havia començat ben diferent del primer. Ara, Rachid ja no arrossegava els peus ni tenia por dels aparadors. El reflex dels vidres tornava un imatge imponent i seductora. Ho va poder comprovar pocs minuts més tard quan, en travessar un mercat bigarret, va creure entendre que les peixateres li deien coses no estrictament relacionades amb el xanguet del taulell. En arribar a una avinguda amb parades de flors va entretenir-s’hi amb la saviesa dels desvagats. Una florista li va regalar un clavell i pocs metres més enllà va ser ell mateix qui va oferir-la a una rossa suprema que badava davant un semàfor. La ciutat havia adoptat la música dels minuets i Rachid s’hi deixava endur com si el vestit del seu pare li tragués el pes i la història i tot ell fos una ploma ingràvida enduta pel buf càlid de tanta gent amable.

Va adonar-se’n ben aviat que l’eufòria se li havia entaforat a l’estòmac. Un altre cop l’òrgan de la gana li recordava la seva humana condició. Però aquesta vegada Rachid va decidir començar a fer ús del seu tresor amb la naturalitat dels rics. Al cap i a la fi els cigrons nocturns de la senyora Rosa estaven garantits i el dia tot just acabava de començar. Quedava clar que en una ciutat com aquella les casualitats eren abundoses i que, a més a més, estaven ben repartides.

La mirada de la cambera que li va servir el croissant amb la xocolata va ser massa llarga per ser casual. També des del fons del local una parella de senyores amb el diari obert el miraven amb una insistència sospitosa. Però Rachid s’havia aixecat aquell dia amb el peu dels vencedors. Es trobava, senzillament, atractiu. I aquell primer esmorzar de pagament que feia a la ciutat que li havia procurat la misèria li estava pujant al cap i a les galtes i tot ell se sentia calentó i tendre com un croissant acabat de sortir del forn. Va deixar les mil pessetes en un platet i la cambrera se les va endur cap a la caixa. No va voler pensar quant temps trigaria a tenir entre les mans un altre paper com aquell. Va fer un rotet i es va permetre somriure a les senyores del diari que continuaven mirant-lo fit a fit.

De sobte va adonar-se que el canvi trigava més del que calia. Al capdavall el bitllet no podia escolar-se en una tassa de xocolata. Buscava amb els ulls la cambrera i la va trobar allà a la caixa. Estava amb les altres cambreres de l’establiment i se’l miraven mentre reien per sota el nas. Efectivament aquella era una ciutat de gent simpàtica. Va aixecar-se, va arreplegar el canvi i tot el personal va sortir a la porta a acomiadar-lo. Després de tants anys d’acotar el cap a París ara sentia una sensació desconeguda que li pujava per les frontisses de l’esperit. La vanitat, tal vegada. Una vanitat que anava engruixint-se a  cada moment, cada vegada que algú es creuava amb ell pe carrer i Rachid intuïa que es tombava a mirar-lo. Però un excés de mirades embafa. S’acostà a un mirall per comprovar que l’aspecte continuava sent impecable. Tot en ordre. Fins i tot la foscor de la pell, tan sospitosa a la seva ciutat d’origen, aquí era un tret comú de bona part dels badocs que aquell matí li dedicaven l’atenció. Va decidir descansar de tanta curiositat aliena i atrinxerar-se darrera d’un diari. Al cap i a la fi un diari només li significarien unes quantes monedes i d’altra banda proporciona a qui el duu una llustrina de presumpta respectabilitat, com si lletra impresa fos el maquillatge de totes les belleses morals del planeta.

Aleshores es va veure.

Havia entrat al quiosc endut per les celles líquides d’una portada de modes i allà, multiplicat per deu, per cent, per milers, hi havia la seva cara a la primera plana de tots els diaris. Al seu costat el president el tenia agafat pel braç i ell feia un posat enèrgic, a mig camí entre la reconvenció i la cordialitat. Recordava el dia anterior i la gola se li va omplir de gust de croquetes. Li havien fet la fotografia just quan el bonàs del president li feia aquell sermó tan estrany sobre el català a Perpinyà, però en canvi li semblava entendre que la premsa parlava d’una audiència amb delegats d’una comissió europea per la salvaguarda del patrimoni natural. Rachid va pensar aleshores en els coloms. I els coloms li van fer pensar en la noia –Clara, pronunciar aquell nom li eixamplava els pulmons!—que l’esperaria dos dies després en una galeria d’art. I en pensar en galeries va tenir por de la presó i va recordar que continuava sense tenir diners ni papers ni bitllet per continuar el viatge, i va decidir que, ara que tothom sabia que el president i ell eren tan amics, el millor que podia fer era anar-lo a veure i explicar-li el cas. El president donaria instruccions per recuperar la legalitat i ell li prometria portar el seu estrany enàrrec a l’alcalde de Perpinyà si algun dia llunyà tornava a França.

El palau era a prop. L’hora era oportuna. I, per primera vegada en molt temps, Rachid va veure el seu futur resolt. El seu amic no podia fallar-li.

Joan Barril

Anuncis