love is in the air

Lluna de mel. Quantes vegades hem sentit aquesta expressió? Hi ha moltes interpretacions sobre el seu origen. Malgrat que no trobem la primera referència escrita fins al 1552, en l’obra Abecedarium Anglico Latinum pro Tyrunculis, del lexicògraf anglès Richard Huloet, el seu origen es remunta als inicis de la civilització. Tot i que els costums relatius a la mel i el matrimoni divergeixen segons el moment històric i el lloc geogràfic que ens fixem, sempre hi ha una constant: la durada de la celebració, que a tot arreu es defineix en l’interval d’un mes.

Aproximadament el 4000 aC, a l’antiga ciutat mesopotàmica de Babilònia, el pare de la núvia donava al seu gendre tota la cervesa de mel que aquest fos capaç de beure’s en una lluna.  Una tradició que les civilitzacions europees van decidir adoptar. A Roma, com a mostra de l’afecte que sentien envers la parella, la mare de les núvies deixava cada nit una gerra amb mel al seu llit nupcial per estimular la fecundació. Segons documenta l’historiador James N. Davidson, era habitual que els romans es recobrissin el penis amb mel i pebre per estimular l’erecció masculina.  Els teutons, que eren coetanis dels romans i habitaven l’actual Alemanya, celebraven únicament les seves bodes en lluna plena. Dedicaven el següent cicle lunar a fer l’amor, menjar dolços i beure hidromel. Consideraven que beure aquest licor en grans quantitats els asseguraria una vida dolça i descendència abans d’un any, ja que també creien que aquest producte era un potent afrodisíac. Molts estudiosos consideren que l’expressió Lluna de mel deriva d’aquesta pràctica, que també es practicava en les cultures escandinaves.

No tenim constància que els rituals cristians incorporessin la mel com a producte simbòlic en les unions conjugals. Caldrà esperar fins al Renaixement, quan les parelles europees tornen a beure hidromel amb el desig d’assegurar-se que el primogènit fos un nen.

El costum actual, segons la qual els nuvis realitzen un viatge per celebrar el seu matrimoni, va sorgir a Anglaterra a principis del segle XIX. La parella, acompanyada d’amics i familiars, anava a visitar les persones més properes que no havien pogut assistir a la boda. Si bé a partir del 1820 tot el continent europeu va començar a copiar aquesta pràctica, no va ser fins a principi de la Belle Époque (aproximadament, 1870) quan la lluna de mel va adoptar el caràcter íntim i romàntic actual. Inicialment, l’absència de parents en aquests viatges va ser desaprovada per l’opinió mèdica i les guies de bona conducta de l’època, que consideraven que no garantia una iniciació sexual de la dona prou adequada. Malgrat aquestes restriccions socials, els viatges de mel van representar els primers desplaçaments turístics en massa. A diferència de les parelles actuals, els nuvis marxaven durant la mateixa nit de la cerimònia.

Guillem Carreras, febrer ’15

 

Advertisements