pau vila

Ventura Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat republicana, va ser l’impulsor de la Ponència d’Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, que entre altres personalitats destacades, comptava amb la presència d’ Antoni Rovira i Virgili, Josep Iglésies, Pere Blasi, Pau Vila o Miquel Santaló. La suspensió de l’autonomia catalana (1934) va aturar els treballs d’aquesta ponència, que finalment es van veure cristal·litzats a corre-cuita, a finals del 36, amb  la legislació d’una nova estructura comarcal.

És plausible creure que el cop d’estat feixista va soterrar la problemàtica comarcal.  Un dels casos més paradigmàtics és el de la Segarra històrica, que actualment està dividida entre les comarques d’Urgell, les Garrigues, Segarra, Conca de Barberà, Anoia i Solsonès. Actualment, les tres capitalitats de la comarca natural estan repartides entre la Segarra (Cervera), l’Anoia (Calaf) i Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà).

Especialment controvertida va ser l’adscripció de Santa Coloma de Queralt i rodalies. El cultiu del cereal, així com la pròpia percepció ciutadana, l’empenyien cap a Cervera; contràriament, la proposta de Pau Vila, president de la ponència, era encabir aquesta àrea en en la Conca d’Òdena (actual Anoia), atès que els seus habitants exposaven que tenien una relació més senzilla respecte Igualada que Montblanc; finalment, la ponència va optar que l’entorn de Santa Coloma formés part de la Conca de Barberà. La comissió va al·legar que les comunicacions de Santa Coloma envers Reus (capital de la vegueria de la Conca) eren més senzilles que respecte Manresa (capital de vegueria de l’Anoia), si bé els veritables motius de pes foren la voluntat de no destriar el partit judicial de Montblanc i engrandir una comarca mancada d’habitants.

Curiositats històriques, la problemàtica comarcal va coincidir amb la toponímica. Les forces anarquistes, que tant pes van tenir durant els primers mesos de la guerra civil, van depurar les referències hagiogràfiques en gairebé tots els municipis de Catalunya. Unes setmanes després que el conseller Tarradellas firmés el decret que enquadrava Santa Coloma a la Conca, el 25 de desembre de 1936, el municipi va començar a denominar-se “Segarra de Gaià” (apel·latiu que mantindria dos anys, fins el gener de 39).

Des de la restauració de la democràcia, la reivindicació de la Baixa Segarra (comarca formada per Santa Coloma i el seu àmbit d’influència) ha estat constant. La llei de governs locals de la Generalitat estableix que la creació de noves comarques ha d’estar supeditada a tres condicions: un número determinat d’habitants al territori, una justificació històrica i que els resultats esdevinguin millors pels ciutadans i l’administració pública.

Guillem Carreras, febrer ’15

 

Anuncis