road-to-WalvisBay

El noi va assentir sense paraules. Es va fer un silenci incòmode.

–Quan tornem a Base Cultura tenim una feinada pendent –va perorar l’home sense saber fins a quin punt el noi se l’escoltava. En absència de resposta, va seguir: –Hem de muntar la teva festa, te’n recordes? Llogarem per una nit un dels bars dels treballadors de les mines; els de l’exèrcit fan fàstic. En conec un que té les millors noies.

El noi respirava pesadament. L’home va seguir:

–I, a més, et diré una cosa. Era una sorpresa, però te la diré igualment; anirem a la SAR, tots dos, potser a Ciutat del Cap, ja veuràs quina passada; t’arreglaré l’assumpte dels papers. Ens banyarem en una enorme piscina d’aigua freda que conec; hi estarem tot el dia fins que tanquin i ens fotin fora, eh?

Suaument li va tocar la galta. El va tornar a trobar calent.

–Tens set? –va preguntar.

El noi va fer que no.

–En fi; ja se sap el que és viatjar amb criatures –va dir imitant el que havia de ser un to desenfadat. Va xuclar la pipa i encara va parlar més de piscines, begudes, noies, dones, ciutats amb gratacels, restaurants, el mar. I així es va fer completament fosc; es va aturar quan va entendre que el noi dormia, que ell parlava de manera inconnexa i que ja havia passat una hora.

Va tornar a encendre la pipa apagada. Si el sol t’agafa demà aquí ets home mort; com els del Cuvelai, va pensar. Es va imaginar a si maeix mort i ressec enmig dels pan amb el cervell bullit, fet una pasta col·loidal. Es va estirar sota els estels i la Via Làctia de l’hemisferi sud.

Va sentir nitidament un crec sec.

Es va aixecar d’una revolada amb la pistola a la mà. La xapa de sal reflectia una llum metàl·lica procedent dels estels i del tros de lluna; la visibilitat era gairebé bona. De cua d’ull li va semblar veure una ombra mòbil. Es va girar amb la mà de la pistola estesa, però no va veure res d’alarmant. Va sentir un soroll com si alguna cosa s’arrossegués darrere seu i es va tornar a girar com un molinet, ràpidament. Tampoc no va observar res anormal. Dins seu creixia una por irracional; va afigurar-se que alguna mena de necroéssers l’assetjava. Va imaginar les despulles d’un cad`ver famolenc i devorat acompanyat d’unes hienes esquelètiques. Va caure de genolls tapant-se els ulls i les orelles amb el barret. Va deixar passar uns minuts fins que els sorolls van desaparèixer.

Es va aixecar avergonyit. Es va dir que somiava. Va mirar el rellotge i es va sorprendre de comprovar l’hora: les 04.37. Feia sis hores que la balisa llençava el planyívol SOS.

No pensis, es va dir.

Silenciosament va fer la motxilla; va agafar la mitja cantimplora amb la resta d’aigua segura. No va dirigir cap mirada al noi. Va fer una primera passa.

–Te’n vas? –va sentir darrera seu. El noi s’havia mig incorporat.

No ho volia fer, però es va girar, va obrir la boca, anava a parlar quan un soroll greu i brunzent els va aixafar. L’home no podia reconèixer què era; no havia sentit mai res igual. Fos el que fos, era real, no eren imaginacions, gairebé es podia agafar. En pocs instants aquella mena de vibració, de fregadís gruixut, va augmentar d’intensitat fins a fer-se eixordador. L’home va tapar-se les orelles. Va pensar: –Això és una fi, la que sigui; l’accepto.

Va notar com els cristalls de sal arrencats del pan li picaven la cara.

Stalker, 2016

Anuncis