carrosuper

Cada nit que sopen junts es repeteix la mateixa escena. Prenen una copa al Mut i després agafen un taxi fins el pis que ella té a Bonanova. Es veu que un amic seu està fent un viatge espiritual a Nova Zelanda i mentrestant ella el vigila per un preu assequible. Al principi ho feia sincerament, però ara només el mou la provocació. Quan l’Ingrid ha canviat els llençols i ell ja s’ha netejat l’entrecuix, s’estiren a mirar el rostre. Llavors és el moment. Es gira lentament i comença a jugar amb els cabells rinxolats que descansen sobre la seva orella. Només comença, perquè ràpidament l’Ingrid es gira i li ofereix l’esquena. El Miquel imita els seus moviments i, esquena contra esquena, es posen a dormir o descansar una estona.

La primera vegada, en Miquel va pensar que, d’una o altra forma, no havia arribat al top de l’orgasme, i que per això havia mantingut certa distància. No podia creure-ho, perquè recordava que feia uns crits que no podria ni la Caballé quan rep una ordre d’Hisenda, però tampoc volia quedar-se amb el dubte. Així que li va preguntar l’endemà, just després d’apagar a correcuita el foc de la cafetera italiana, que ja vessava. La resposta li va semblar prou reconfortant i contundent. Enlloc de dir res, l’Ingrid el va arraconar contra la paret (bé, més concretament contra el carro de súper on guarda la fruita) i va xuclar-li la boca cinc minuts com si volgués envasar-lo al buit.

Ha arribat a la conclusió que ella simplement és així. No necessita saber res de la seva vida, ni que ell vulgui saber res d’ella. Totes aquestes preguntes (a vegades sinceres, a vegades protocol·làries) que surten de la boca de la gent.. Com estàs?, T’ha anat bé el dia?, Què expliques avui?  Mai surten dels seus llavis. “És complicat definir aquest tipus de relació”, pensa el Miquel.  Fan el pallasso com desgraciats explicant-nos anècdotes, però sempre s’aixeca un mur oportú quan la conversa sembla que vol avançar cap a res profund. Fumen, riuen, follen, i potser demà s’acabarà i no passarà res. Potser millor així. L’Íngrid és l’strike d’aquest 2015, i ara comença a adonar-se que també és la noia amb qui se sent més estranyament a gust. Depressius crònics, s’han convertit en tardígrads un per l’altre: invisibles i al mateix temps invencibles.

De totes les sirenes que darrerament han menjat l’orella del Miquel, molt poques s’han acontentat a fer-ho literalment. “Estic passant una mala ratxa”. “El Bernat no m’estima com abans” “Les meves amigues són unes putes”. “A vegades penso que no valc res”. Fins i tot aquelles que considerava més impermeables s’han llençat en una piscina de penes i laments. Es considera un d’aquests homes que sap apreciar la bellesa d’una dona quan està trista i enfonsada, però ara no se sent gaire motivat per respondre-hi. Les aigües fecals també poden regar les plantes, però no deixen de fer pudor.

L’Ingrid només li explica coses alegres i divertides. Moments de vida que mereixen ser narrats. Anècdotes, historietes, curiositats… Està molt satisfet amb el llenç que, entre silencis i mentides, han aconseguit pintar. Ara comprèn aquelles paraules que en el seu moment va considerar estúpides i pretensioses: “El silenci és la màxima expressió de la poesia”. Podrien saltar-se totes les fronteres perquè ni ella ni ell tenen res a declarar. Es tenen prou respecte per imposar-se el millor de sí mateixos quan es veuen.  L’última dutxa, entre esbandida i embrutada, en Miquel ho va pensar: “Podria ser…?” “Podria ser…?.”

Guillem Carreras. Desembre 2015.

Anuncis