Eugènia Broggi sempre ha trobat, en Carson McCullers, una de les seves obsessions predilectes.  Molt abans que decidís crear L’Altra Editorial, quan ben just esbossava la possibilitat de dirigir un segell editorial, ja tenia molt clar que les seves obres formarien part del catàleg que oferiria al públic. La balada del cafè trist és el primer tastet de l’exquisit i  suculent àpat que ens espera l’any vinent. L’Altra Editorial celebrarà el centenari del naixement de McCullers (19 de febrer de 1917) amb la publicació d’El cor és un caçador solitari, Frankie Addams i Reflexos d’un ull daurat.

carsonmccullers

Puc confiar plenament amb algú? Quin grau de vulnerabilitat estic disposat a assumir per amor? Com reaccionaré quan una persona estimada traeixi les meves il·lusions? Estic condemnat a sentir-me sol? Què m’uneix amb els veïns amb qui comparteixo moments i converses cada dia, cada setmana, durant anys i anys? Aquestes preguntes tan mundanes, d’una senzillesa aterradora, són les que motiven les obres de Carson McCullers, i també les que uneixen els set relats que formen La balada del cafè trist en un mateix fil conductor: el desengany. Joves pianistes que descobreixen que no tenen prou talent per dedicar-se a la interpretació; professores que necessiten consolar-se simulant haver viscut altres vides; homes que recorren al misticisme per superar ruptures sentimentals; genets en decadència incapaços de superar la lesió d’un company… Aquest és l’univers que aconsegueix dibuixar tant magistralment Carson McCullers. Una constel·lació d’estrelles solitàries i marcades per la sensació de pèrdua.

Hi ha certa controvèrsia alhora de definir la història que dóna nom al volum. Alguns crítics literaris consideren que La balada del cafè trist es tracta d’una novel·la, malgrat que gaudeixi de molts trets genèrics que l’enquadren en l’òptica de conte. Els més evidents possiblement són la veu narrativa, la inclusió d’elements fantàstics i la forta càrrega al·legòrica dels personatges. McCullers explica la balada del cafè trist com ho faria una àvia vora la llar de foc. Donant molta importància a l’escenificació, dirigint-se al lector directament per guiar-lo en el transcurs de la història, reduint al mínim els diàlegs dels protagonistes per no perdre el control sobre la narració, i sabent crear una sensació d’acabament, tan freqüent en molts contes que culminen la seva història just en el punt on l’havien iniciat.

La inclusió d’elements fantàstics és un dels grans atributs que McCullers aconsegueix impregnar en aquesta obra. No em refereixo, tal com el llenguatge comú podria connotar, a la descripció de personatges i móns completament oposats al nostre (com podria ser l’aparició de criatures estrafolàries o paisatges inconcebibles), sinó quelcom més complicat: la incursió d’allò inversemblant en les nostres pautes de conducta. La senyoreta Amèlia és un personatge inconcebible, segons les lleis humanes, i en canvi ben tangible. Carson McCullers demostra ser una autèntica mestra en difuminar la frontera que separa la irrealitat de la quotidianitat. Mireu com ens parla sobre el whisky que serveix a la destil·leria:

“Perquè el licor de la senyoreta Amèlia té una qualitat especial pròpia. És net i penetrant quan toca la llengua, però un cop empassat et continua cremant al dedins una bona estona. (…) Les coses que t’han passat desapercebudes, les idees que has covat a les profunditats tenebroses del pensament, de cop i volta es reconeixen i es comprenen. Un filador que ha pensat tan sols en el teler, el cistell del menjar el llit, i encabat, més teler; pot passar que aquest filador en begui una mica en diumenge i pel camí es trobi un lliri d’aigua. I pot ser que tingui la flor a la mà, n’observi la delicada corol·la daurada i, de sobte, se li desperti una tendresa aguda com una fiblada. Un teixidor podia alçar la vista de sobte i veure per primer cop la fulgència freda i estranya dels firmaments de mitjanit al mes de gener, i l’esglai profund davant la pròpia petitesa li faria aturar el cos. Doncs totes aquestes són les que passen quan un home ha begut el licor de la senyoreta Amelia. Pot ser que pateixi, o que acabi baldat de l’alegria, però l’experiència li ha fet conèixer la veritat: la seva ànima ara té escalfor i ha vist el missatge que amagava”

Qui no pot reconèixer en aquest fragment, més enllà d’una excel·lent traducció d’en Yannick Garcia, els poders sobrenaturals d’una bruixa? Una sospita que casa molt bé amb la descripció de la senyoreta Amèlia, una dona alta, ossuda, rígida, inflexible, despietada, i per més inri, capaç de guarir els seus veïns amb receptes pròpies. La connexió tel·lúrica que la senyoreta Amèlia sent envers el número set (que McCullers tornarà a desenvolupar a Frankie Addams), ens remet a uns coneixements molt ancestrals i pregons en moltes cultures i ens acabarà de convèncer d’aquesta percepció.

Precisament el tractament dels personatges secundaris—la mateixa senyoreta Adams, el cosí Willis i Marvin Macy— és fonamental per entendre la concepció vital de McCullers, que definia “la solitud espiritual” com la seva principal preocupació literària. A través d’ells, o més ben dit a través de les seves decepcions, llença el missatge central de la balada: explicar la història d’una persona és explicar la història de la seva ferida. Són les hòsties rebudes, i no pas els anys de felicitat i bonança, les que marquen les arestes que ens defineixen. Ja sigui perquè ens enfrontem a la frustració revoltant-nos bojament contra el món, ja sigui perquè preferim recloure’ns en una closca solitària, però protectora. És ben significatiu, en aquest sentit, que McCullers fulmini els anys de joia de la senyoreta Amèlia en quatre tristes pàgines.

Carson-Mccullers-008

Els tres vèrtexs d’aquest triangle responen a tipus al·legòrics molt ben definits. No és casualitat que el cosí Willis, objecte de desig de la senyoreta Adams i causant de la creació del cafè i (de retruc) la felicitat del veïns, arribi al poble just entrada la primavera. En consonància amb la concepció amorosa de McCullers, segons la qual l’amant simplement és un pretext que troba l’amant per canalitzar el seu amor, gairebé no se’ns explica res de la seva personalitat. Tampoc és gratuït, lògicament, que l’antagonista de la balada torni del presidi en plena tardor. Fixem-nos com reflecteix la seva arribada, especialment en la darrera frase, l’autora:

“Des del primer moment en Marvin Macy va portar amb ell la dissort, com era d’esperar. L’endemà va fer un canvi de temps sobtat i va començar a fer calor. (…) Era un temps intempestiu, pitjor que si fos agost, i va fer molt de mal, perquè a la comarca gairebé tothom que tingués algun porc havia seguit l’exemple de la senyoreta Amelia i n’havia fet la matança el dia abans. ¿I quines salsitxes podies conservar amb aquell temps? Al cap d’uns dies tot estava empudegat d’olor de carn podrint-se a poc a poc, l’ambient era d’un malbarat esparverant. Encara pitjor, en una trobada en família prop de l’autopista de Fork Falls van menjar rostit de porc i van morir del primer a l’últim. Era evident que se’ls havia fet malbé el porc… ¿I qui sabia si la resta de la carn es podia menjar? La gent estava dividida entre les ganes de tastar el porc del bo i la por de morir. Es va llençar tot a les escombraries i tothom va quedar desconcertat. El causant d’aquell episodi, en Marvin Macy, no coneixia la vergonya”

McCullers no dissimula el caràcter fatalista dels seus personatges. Les pulsions de l’amor i l’odi, encarnades en la senyoreta Amèlia i Marvin Macy respectivament, lluitaran en un combat indefugible i salvatge. Qui en resultarà vencedor? Per saber-ho, hauràs d’entrar al cafè i prendre una tassa. T’asseguro que absorbiràs un dels millors desenllaços que s’han escrit mai.

Guillem Carreras, Març ‘16

Advertisements