Abans de començar l’entrevista, conversem una mica sobre l’actualitat apícola: sequera, abellerol, comunicació del moviment d’arnes… No cal parlar gaire estona amb la Sílvia Cañas per adonar-se dels seus grans coneixements sobre les abelles. Des de fa dos anys edita i dirigeix Apicultura Ibérica, des d’on pot divulgar les novetats més interessants en el món de l’apicultura. Aprofitem l’entrevista per conèixer la seva opinió sobre la salut del sector. 

 silviacañas

 

Com sorgeix el teu interès pel món apícola? Quan comences a dedicar-t’hi professionalment a la seva divulgació?

La veritat és que va sorgir una mica de casualitat. Estava fent un treball de digestibilitat d’híbrids de blat de moro en una finca de la Generalitat de Catalunya, com a projecte final dels estudis d’Enginyeria Tècnica Agrònoma. En aquella finca hi havia un equip d’apicultura que estava dirigit per l’Antonio Gómez Pajuelo. Podem dir que ell va ser el meu primer “mestre” en el sector. Aquest equip em va proposar treballar amb ells, i vaig dir que sí. Vam estar treballar junts un any, durant el qual vaig aprendre molt.

Al mateix temps, l’Antonio també em va proposar que formés part de la revista de comunicació apícola que dirigia en aquell moment. Quan va marxar a treballar fora de Catalunya, cap a l’any 1986-87, jo em vaig fer responsable de la revista.

 

Apicultura Ibérica, la revista que actualment edites i dirigeixes, va començar el seu camí fa dos anys. Quin tipus de projecte volies crear?

Pensava que les revistes tècniques sobre apicultura necessitaven una nova perspectiva. Considerava que hi havia un buit en el mercat. Vaig creure que era el moment adequat per fer un nou projecte, que estigués més encarat a oferir als apicultors allò que volen saber. Apicultura ibérica es va crear amb la intenció que fos una revista pràctica, que pogués formar l’apicultor, i ensenyar-li coses a peu de camp. Per altra banda, volíem utilitzar al màxim les noves tecnologies. Els apicultors s’enfronten contínuament a una natura canviant, que moltes vegades els obliga a improvisar. Per a ells, no hi ha dos anys iguals. Per això és molt  important que estiguin en un procés de continu aprenentatge. Sobretot, considerant que els darrers anys, a més, han sorgit malalties i plagues noves.

És molt important que hi hagi una bona comunicació entre els tècnics i els apicultors. Per això, el perfil de gent que escriu a la revista és molt variat: veterinaris, tècnics, apicultors professionals, semiprofessionals, investigadors… Intentem recollir informació de tots els àmbits, i fer-los accessibles i comprensibles a l’apicultor.

 

Com valores el recolzament de les administracions públiques respecte el sector apícola?

Malauradament, al meu entendre, l’Administració no ha tingut gaires iniciatives pròpies en aquesta direcció. Quan s’ha avançat en algun aspecte ha estat gràcies a l’empenta del sector; les administracions, posteriorment, han donat resposta a algunes d’aquestes iniciatives. Crec que haurien de recolzar més el sector apícola, no només en l’àmbit monetari, amb les subvencions, sinó també en altres aspectes: reconeixement, formació, planificació, educació al consum, etc., o bé encapçalar projectes per al desenvolupament del sector, especialment aquells que fan referència a la investigació.

Des de fa molt temps, per exemple, el apicultors denuncien que l’abellerol causa danys a les arnes, i fins ara no s’ha plantejat fer un estudi per confirmar-ho i quantificar-ho. Es podria utilitzar tota la xarxa de centres que té l’administració per tenir equips d’investigació formats que facin recerca sobre les preocupacions de l’apicultor:Varroa, abellerol, vespa…

I recuperar l’oportunitat que es va perdre amb el tancament, per manca de finançament, de l’equip d’apicultura que tenia el Servei d’Investigació Agrària de la Generalitat de Catalunya, integrat a l’IRTA. Va ser una llàstima que no tingués continuïtat, i que es deixés morir.

 

Parles contínuament amb una infinitat d’apicultors. Com creus que el sector podria ser més competitiu?

Per ser competitiu, el sector ha de revaloritzar el seu producte, ja sigui mitjançant la Denominació d’Origen Protegida, marques de qualitat, o altres fórmules. Excepte les DOP, que ja gaudeixen d’una llarga tradició i són conegudes per tothom, caldria potenciar aquestes noves distincions que darrerament s’han creat. Fer un esforç de màrqueting i comercialització, que és una gran mancança que té el sector apícola. Fa uns anys, per exemple, alguns apicultors van fer un esforç per incorporar les seves mels a la marca “Q” de Qualitat, però es van trobar que no els hi aportava cap valor afegit de cara el consumidor, per la manca de potenciació d’aquesta marca des de l’Administració.

Si les administracions no ho fan, caldrà buscar fórmules i suports perquè ho puguin fer els apicultors, com ha passat en altres sectors. És evident que els apicultors ja saben produir mels de gran qualitat. Ara falta que sàpiguen realitzar el segon pas: arribar millor al consumidor. A escala estatal, la venta directa al consumidor és únicament d’un 11%; a Catalunya possiblement sigui una mica més gran en les zones turístiques; és un tipus de venta que permet a l’apicultor completar la cadena de venda, i un contacte amb el consumidor molt útil perquè aquest conegui i valori la mel i els productes apícoles.

 

Quines creus que són les principals línies d’investigació en què convé fer recerca?

En primer lloc, crec que una investigació necessària és la millora de la nostra abella. Tenim una abella molt rústica i adaptada. Si seguim treballant amb aquesta, podrem aconseguir que produeixi molta més mel, i que sigui més resistent a les malalties. I de manera paral·lela, com deia abans, convé investigar en sanitat. Especialment la Varroa, la vespa i l’abellerol han de ser focus primordials d’atenció. El desenvolupament de nous productes que ampliïn el ventall de consum dels productes apícoles seria un altre dels reptes de futur que caldria emprendre.

Guillem Carreras, Març’16

Advertisements