carlaquevedo

Em van aturar unes ganes estranyes de jugar mentalment, amb petits experiments psicològics inofensius, que sovint se’m feien imperiosos. Encara no volia veure aquella dona que reia; per a mi era atractiu ocupar la fantasia en una mena de plaer previ, imaginar-me-la, inventar-me al voltant d’aquell riure una cara, un clatell, un pit, tota una dona que vivia i respirava.

Era palès que ara la tenia a la vora. El riure s’havia tornat a convertir en conversa. Jo escolta atentament. Ella parlava amb un lleu accent hongarès, molt de pressa i vivaç, allargant molt les vocals, com si cantés. En aquell moment em feia gràcia de donar un cos a aquesta parla i que la meva fantasia en formés una imatge al més exuberant possible. Li vaig posar cabells foscos, ulls foscos, una boca ampla amb llavis sensuals i unes dents fortes i molt blanques, un nasset petitó i prim, però amb unes aletes rampelludes i tremoloses. A la galta esquerra li vaig col·locar una pigueta d’adorn, a la mà li vaig posar un bastó de muntar ambquè es donava copets a la cuixa mentre reia. I a cadascuna de les paraules que deia, la meva imaginació fantasiosa hi afegia ràpidament un altre detall: un pit ferm de noia jove, un vestit verd fosc amb una agulla de brillants clavada al costat, un barret clar amb un ocell, un agró blanc. La seva imatge era cada cop més precisa i ja sentia la dona desconeguda a la pupil·la, talment com en una pantalla il·luminada, quan encara era invisible rere la meva esquena. Però no volia tombar-me, volia continuar el joc de fantasies; una mena de suau plugim de delectació ruixava el meu somieig agosarat. Vaig cloure els ulls amb la seguretat que, quan els tornés a obrir i em girés, la imatge interior coincidiria amb l’exterior.

Aleshores m’hi vaig adreçar amb decisió, vaig aixecar lleugerament el barret davant l’oficial i vaig oferir a la dama la meva butaca. Amb una lluïssor riallera que va traspassar-li els ulls, em va mirar sorpresa i va fer un somriure adulador. Em va donar les gràcies concisament i va acceptar la butaca, però no hi va seure, sinó que va recolzar el respatller el braç opulent, descobert fins al colze; en aquesta posició, lleugerament inclinada, podia fer més evident les seves formes.

Ara només em seduïa el joc amb aquella dona. Em vaig enretirar una mica cap a la paret de la tribuna, des d’on la podia veure bé sense cridar l’atenció, em vaig repenjar en el bastó i amb els ulls vaig buscar els d’ella. Se n’adonà, es va tombar lleugerament cap al meu camp de visió, però de manera que el moviment semblés tot casual; no em va eludir i em va respondre a la meva mirada com de passada, sense comprometre’s. Els seus ulls no deixaven d’anar amunt i avall, ho tocaven tot i no retenien res. ¿Era a mi sol, a qui dedicaven un somriure obscur en trobar-me, o el feien a tothom? No es podia dir, i aquesta incertesa era la que precisament m’irritava.

I així que vaig mirar-li el peu, que sobresortia petit i delicat sota el vestit blanc, es va repassar la faldilla amb ulls indolents. Després, al cap d’un segon, va aixecar casualment el peu i el va posar sobre el primer barrot de la butaca que li havia ofert, de manera que li vaig veure les mitges fins arran de genoll a través del calat del vestit i, al mateix, va semblar que el seu somriure es tornava irònic o maliciós. Era obvi que jugava amb mi amb tanta passivitat com jo amb ella i, ple d’odi, vaig haver d’admirar la refinada tècnica de la seva audàcia, perquè mentre m’oferia amb falsa discreció la seva sensualitat, alhora es lliurava amb afalacs al xiuxiueig de l’oficial. En el fons m’exasperava, no podia suportar en els altres aquest aire fred i calculador perquè em semblava massa agermanat, incestuosament pròxim a la meva pròpia insensibilitat conscient. Però m’excitava tanmateix, potser més per odi que no per avidesa. Amb insolència, m’hi vaig acostar més i la vaig atacar amb mirades brutals. “Et vull, animal preciós”, li va dir el meu gest obertament, i se’m devien moure els llavis sense voler, perquè ella va somriure amb un lleuger menyspreu, va mirar cap a l’altre costat i d’una revolada va tapar-se amb la faldilla al peu descobert. Però, tot seguit, la pupil·lla negra ja tornava a guspirejar un instant cap a mi. Era claríssim, era tan fred com jo i estava a la meva altura, ambdós jugàvem fredament amb un fred desconegut, un foc que era només fictici, però bonic de veure i divertit de jugar-hi enmig de l’abúlia del dia.

Nit fantàstica, Stefan Zweig

Anuncis