gimlet

Primer ella era només una silueta llunyana que avançava cap a mi, entre moltes d’altres que feien el mateix. Al cap d’un segon era una noia. Després es convertí en una noia bonica, vestida amb elegància. Després era una noia viva, els ulls de la qual deien: “Estàs sol?”, l’ombra de somriure de la qual deia: “Si és així, diguem-ho”. En aquest moment, ens havíem trobat i estàvem a punt d’encreuar-nos. Fou com si els nostres esguards encenguessin una espura entre nosaltres enmig del no-res.

Vaig tornar sobre els meus passos mentre que ella continuava el seu camí. Havia estat massa sobtat per a ser groller o ni tan sols perceptible. I m’havia descobert. Hom es descobreix quan es troba amb algú. I jo l’havia trobat, a ella, com es pot veure. Res de gaire nou, tot això. Però es tractava d’ella i de mi. Hi havia una gran diferència.

Anava vestida de blau gairebé de dalt a baix, però duia les mitges d’un color de canó de rifle que brillava sota la llum del sol, i d’una textura tan fina que es fonia amb el color rosa de la seva pell, la qual es transparentava. Tenia uns follets als ulls que anaven i venien: petits símbols entremaliats de fantasia i diversió, figuretes dansant una mofa.

El carrer havia desaparegut ara, i els seus llums i els taxis i les cruïlles perilloses en què comences a avançar i has de recular de seguida i esperar premut amb els altres. Ens vam asseure una estona en un local de la Setena avinguda, i de tant en tant una monstruosa baldufa del sostre, feta d’estany i ed trossets de mirall, començava a girar enviant-nos una fina pluja de gotes de llum, que se’ns ficava als ulls i regalimava per les parets, com una nova plaga en un nou Egipte.

Ella apagà el cigarret a les restes del chop suey.

–Ja s’ha acabat això! Tornant al què dèiem: ¿és que hi ha amor en aquesta taula?

Probablement a qualsevol d’aquelles taules, li vaig dir, tret potser d’aquella en què el caixer cantonès estava assegut tot sol. Ja m’havia adonat que hom podia emprar termes com “cantonès” parlant amb la Bernice.

–Miri, jo ho veig així. Jo no sento amor; ara bé, ¿hi ha amor en aquesta taula?

–A mitges –vaig remarcar. I ella va afegir:

–Més m’estimaria una cosa més dolça.

Els sorolls que ens arribaven des del món exterior eren més rars ara, però més perceptibles, fent-nos veure que s’havia fet tard. Els llums eren com astres ara, encerclats per discos lluminosos inexistents. Empassar era més penós ara, menys refrescant i agradable al paladar. Vaig deixar estar el vas i vaig sentir un soroll que ressonà molta estona a les meves orelles. Em vaig adonar que aquest soroll, com les aurèoles de les llums, no existia.

–La pedra del meu signe –digué, ensenyant-me un anell—. Vaig néixer al maig.

I llavors em va mirar d’una forma penetrant i va fer una cosa estranya. Es va treure l’anell i se’l va ficar a l’interior del seu vestit.

–Fa temps vaig tenir un anell –m’explicà—, i un amic. Els vaig perdre tots dos gairebé alhora. No sé si m’entén.

“Més val que me’n vagi”, vaig pensar tristament. Però els meus peus no es volien moure.

–Me’n vaig –vaig dir.

–Molt bé, doncs, marxi! –em respongué.

Però una vegada havia llegit que existeix una flor que sembla delicada i inofensiva, però quan un insecte se li acosta, es plega sobtadament al seu voltant i el captura; així és com sobreviu, capturant allò que se li acosta.

Li vaig agafar una de les mans i lentament la vaig desplegar per sostenir-la entre les meves. La vaig estudiar com si hagués aïllat una part d’ella i la resta ja no existís. Era molt suau, plena de gràcia, fins i sense arrugues, i acabava en cinc petits ovals envernissats, com porcellana cuita en un forn. Sens dubte, havia pegat a algun gatet, a algun gosset, possiblement a un home o dos. Un o dos homes afortunats. Sens dubte, havia sostingut cartes de joc en forma de ventall, volants de cotxes esportius, llargues copes i potser fins i tot, de broma o amb mortal seriositat, un petit revòlver automàtic. Com ho sabia, com podia dir-ho? La vaig prémer contra els meus llavis, com per assimilar d’un sol cop totes les seves experiències passades que jo no havia compartit. Aleshores em vaig sentir abatut i desesperat amb la mena de solitud que havia conegut tan sovint i tan bé abans d’aquell moment. La sala, com un improvisat i barroer carrousel, començà a girar al meu voltant com si jo en fos l’eix. Perquè Cal·líope m’havia robat el cor. La Bernice formava part del fluir general de tot el que contemplava. Ara, estirat al terra, la mirava encantat

Manhattan Love Song, William Irish

Anuncis