lauren bacall

Ella era allà dreta, mig somrient, amb l’abric de pell de guineu blanca i amb coll alt de què m’havia parlat. Les arracades de maragdes gairebé quedaven enterrades entre la fina blanca. Els seus dits es tancaven suaument sobre la petita bossa que duia.

El somriure es va esvair del seu rostre quan em va veure. Em va mirar de dalt a baix. Ara el seu esguard era fred com el glaç.

–De manera que així és la cosa –va fer, malhumorosa—. Pijama i bata. Per mostrar-me el teu pit i magnífic aiguafort. Que ximple que sóc!

Em vaig apartar cap a un costat, mantenint la porta oberta.

–La cosa no és gens així. Quan m’estava vestint, ha caigut un policia. Se n’acaba d’anar.

–Randall?

Vaig assentir amb el cap. Una mentida expressada amb un gest continua sent una mentida, però resulta més fàcil. Va vacil·lar un instant; després va passar pel meu costat acompanyada del remolí de perfum que es desprenia de les pells.

Vaig tancar la porta. Ella va travessar l’habitació a poc a poc, va contemplar la paret sense expressió i, després, es va tombar ràpidament.

–A veure si ens entenem –va fer—. Jo no sóc una dona fàcil de seduir. No m’atrauen les aventures sentimentals de sala i alcova. Hi va haver una època a la meva vida que me’n vaig atipar. M’agraden les coses fetes amb estil.

–Voldràs una copa abans d’anar-te’n?

Jo continuava recolzat contra la porta, a l’altra banda de la cambra on s’estava ella.

–Me’n vaig?

–M’ha fet la impressió que no t’agradava, aquest ambient.

–Volia puntualitzar les coses. He de ser una mica vulgar per fer-ho. Jo no sóc una d’aquestes gosses promíscues. Se’m pot aconseguir, però n sols allargant la mà. Sí, prendré una copa.

Vaig anar cap a la cuina i vaig preparar dues copes amb les mans no del tot segures. Vaig dur els gots a la cambra i n’hi vaig donar un a ella.

No se sentia cap soroll, al vestidor, ni tal sols el so de la respiració.

Ella va acceptar el got, va tastar el whisky i va clavar l’esguard  a la paret de l’altra costat.

–No m’agrada que els homes em rebin en pijama –va dir—. És curiós. Tu m’agrades. M’agrades molt. Però podria superar-ho. Sovint n’he superades moltes, de coses semblants.

Vaig assentir amb el cap i vaig beure.

–La majoria dels homes són senzillament com animals fastigosos –va continuar—. De fet, si vols que t’ho digui, aquest és un món força fastigós.

–Els calés deuen ser una ajuda.

–Això un s’ho pensa quan no n’ha tingut sempre, de diners. En realitat, no fan més que crear nous problemes. –Va somriure d’una manera curiosa—. I t’oblides de com n’eren, de terribles, els vells problemes.

Va treure una cigarrera d’or de la bossa, i jo me li vaig acostar i vaig encendre un llumí per a ella. Va exhalar una tènue bocada de fum i la va observar amb els ulls mig closos.

–Seu al meu costat –va dir de sobte.

–Parlem una mica, primer.

–De què? Ah…, del meu collar de jade?

–De l’assassinat.

L’expressió del seu rostre no va canviar. Va exhalar una altra bocada de fum, aquesta vegada més curosament, més lentament.

–És un tema molt desagradable. Hem de parlar-ne?

Raymond Chandler, 1940

Advertisements