Llegint “Behold this woman”, he pensat immediatament amb aquest disc dels Love of lesbian

love

L’Evelyn estava molt irritada. Es fregà els ulls, s’aixecà del llit anà fins al bany. Va beure un got d’aigua i va sentir la frescor que s’escolava per dintre seu. Es va tornar a ficà el llit, es va posar les mans darrera el cap, i es va passar els dits pels cabells de color de roure. Va fer una ganyota pensant en una vella rondinaire que li havia causat problemes al taulell aquell dia. Ella desitjava que la canviessin de l’aparador de cristalleria a algun altre on no hi hagués res d’interès per a velles rondinaires. Cosmètics, bijuteria, faldilles i jerseis per a joves, qualsevol cosa perquè pogués tractar amb noies de la seva edat. Estava ben farta de la cristalleria. Estava ben farta de la botiga, i de treballar, i de moltes coses.

Aviat faria vint anys, i on era? Qui era? Una noia que es deia Evelyn Erwin,una noia molt prima, o potser delicada era el més apropiat. Petita i delicada, però ¿hi havia cap mal en això? Hi havia molts homes que se sentien atrets per femelles petites i delicades. L’instint masculí de protegir el que és exquisidament fràgil. I era realment exquisida quan volia. Els ulls grisos, per exemple, la forma del nas, la manera de posar els llavis, tot.

Quan volia ser-ho. Això era desconcertant. Una noia sempre hauria de voler semblar exquisida. I, tanmateix, no es poda ser exquisida quan s’estava relaxada. Per ser exquisida calia manipular les faccions en resposta a alguna situació o persona o ambient especial. Saber com arrufar les celles, com expressar un cert plaer o enuig, com estrènyer els llavis o mesurar el grau d’un somriure. Fer els ulls petits o moure el cap dubitativament o desdenyosament o alegrement.

De molt jove l’Evelyn havia après que aquelles expressions tenien més força que les paraules. Durant una estona rigué d’ella mateixa per dedicar-se a aquella estratègia. I hi havia vegades que s’odiava per fer-ho i decidia posar-hi punt final d’una vegada per sempre. Però no pas en els últims tres anys. En els últims tres anys allò s’havia convertit en un procés mecànic i ara ja li resultava completament natural. El moviment d’aixecar el cap ja era tan involuntari com la respiració.

Hi va haver un soroll i ella s’esgarrifà. Un soroll a la finestra. S’esgarrifà de nou. El soroll era de pedretes que petaven contra les finestres, algunes passaven pels espais oberts i queien a terra. L’Evelyn tancà els ulls i veié els colors. Somrigué. Les pedretes no paraven de petar contra les finestres. Va sacsejar el cap, com si volgués negar alguna cosa. Començà a girar el cap d’un costat a l’altre del coixí.

Les pedres continuaven petant contra les finestres.

 

Primer va baixar lentament. Llavors es posà a córrer, saltà des del quart esglaó fins a l’asfalt blanc, corrent cap a ell alhora que ell corria cap a ella. Ella premé el cap contra el seu pit, l’envoltà amb els braços,  l’atragué cap a ella, alhora que ell l’atreia cap a ell. Estaven silenciosos, palpitant un contra l’altre, i llavors ella aixecà el cap i el va mirar.

L’Evelyn s’esgarrifà pensant en els tres anys que la separaven d’en Barry. Però tornaven a estar junts, i encara que l’essència del que passava en aquells moments era com la d’un somni, amb la nit que els envoltava com un vapor negre, la realitat del moment superava el somni; ella sabia que ell era allà, i s’aferrava a aquest fet. I allò estava passant de veritat, allò era la culminació d’una llarga espera. Mentalment anava més i més enrere, retrocedint a través dels anys i es podia veure com una nena de tres anys.

Aquell primer record era tan clar ara, encara que fos sota un vidre molt gruixut i molt vell. L’hi llançà i s’escapà corrents, però ell no la va empaitar. Sempre havia estat així. Mai no l’empaitava. Gairebé ni se la mirava. I les seves infanteses van transcórrer així, una bel·ligerància pàl·lida, una progressió d’escenes on ella feia ganyotes i li tirava coses, i fins i tot quan ella li va fer un tall a la cara ell la ignorà.

Quan ella va tenir setze anys la començà a mirar. Ell feia de mecànic aleshores. Ella recordava com pujava el carrer, ell, i hi havia aquell color d’or gris d’un dissabte a la tarda a la primavera. Ell feia de mecànic i pujava pel carrer buit i negre, cansat i aparentment fastiguejat. Uf, tenia un aspecte horrible.

A ella li produïa un plaer cruel veure’l d’aquella manera, perquè ella anava ben neta, amb el seu vestit tot sedós i elegant per a la cita del dissabte al vespre amb algun noi dels barris alts. I ella estava preciosa, dreta allà a l’entrada, esperant el noi. Ella sempre s’ho feia venir bé perquè el noi dels barris alts arribés just quan en Barry tornava a casa de la feina.

El noi arribava amb la clenxa ben feta, els pantalons ben planxats i les sabates lluents. Un somriure per al noi, i un aixecar la barba i un gest de menyspreu amb l’espatlla per a en Barry, com per marcar-lo amb la seva infinita inferioritat.  I tanmateix, una nit va pujar el carrer amb el cap embenat, i ella li digué al noi amb qui tenia la cita que no es trobava bé. Va trucar al timbre de casa els Kinnett. En Barry estava sol a casa; ell la mirà, intentà dir alguna cosa, i tot d’una passà una cosa sorprenent. Ell es va posar a plorar. Ara ella recordava el gust que les seves llàgrimes, unes llàgrimes tan estranyes per un jove de vint-i-tres anys, tenien en els llavis d’ella.

lovesick

I la sang tacava la bena. Ell digué que hi havia hagut una baralla al garatge. No podia dir gaire més. Ella no el va deixar. Perquè ella ho sabia. Ella ho sabia millor del que ell ho podia dir. Tota l’amargor d’ell aquells dissabtes al vespre mentre pujava pel carrer veient els cotxes nous de trinca dels barris alts aturats davant de la casa d’ella. Les coses que passaven pel seu cap quan treia el cap per la finestra i mirava com marxava amb el descapotable, els cabells de l’Evelyn enduts pel vent, el noi assegut ben dret i pretensiós al volant.

I aquell vespre ho descobrí. La sang i les seves llàgrimes eren una narració que cremava, que li parlava de la lluita dintre d’ell, era el que era capaç de sentir, la profunditat d’ell. D’una manera estranya ella va entendre no només els pensaments i sentiments d’en Barry, sinó les seves accions quan no era amb ella, i el va veure sol a casa tots aquells vespres quan ella reia i xerrava en l’ambient d’una festa dels barris alts. El va veure en la seva solitud i la seva confusió i en el seu cansament. El va veure sortint de casa, caminant cap als barris alts, caminant i caminant a les fosques, mirant les grans extensions de gespa i les finestres de les mansions il·luminades. I la seva ment, esqueixada entre el menyspreu, el pensament devorador de com l’odiava, i el de les ganes que tenia d’estar amb ella, que no tenia dret a estar lluny d’ell. La sang i les llàgrimes ho van esborrar tot. La sang i les llàgrimes ho van transformar en una abraçada i una promesa.

Ell li va parlar d’una veritat immensa arrelada en aquella nit de primavera. Sempre més estarien junts i les pedretes del carreró llençades contra la finestra serien el seu senyal. Ella recordava la música encantadora d’aquella senyal. La manera com se l’emportava corrents cap a ell, l’aventura, l’emoció i la delícia al llarg de tota aquella primavera efervescent.

I llavors va venir l’estiu, i després un hivern, i ell feia pudor de gasolina, i feia cara de cansat, no es podia treure el greix negre de les ungles, no podia –o no volia— pentinar-se. Hi va haver una nit que les pedretes sonaren contra la finestra i ella baixà de mala gana, els ulls freds, freds com una nit d’hivern, la veu no era de l’Evelyn, la seva manera de fer era distant. Ella va veure com l’afectà, el seu intent de no veure-ho, els seus moviments maldestres, i ella no el mirava. Ell va dir que als vint-i-quatre anys no era massa tard per començar a la universitat. Estudiaria bioquímica. Treballaria al mateix temps. Hi havia un futur en aquell camp. Encara que estigués sis, set o vuit anys per llicenciar-se, ho faria.

Però aquell vespre ella s’ho havia passat molt bé en una gran festa als barris alts. Una mansió magnífica. Molta gent. Hi havia alguna cosa d’ella que atreia aquells nois amb diners i cultura, una cosa digna i distingida que feia que les noies de l’alta societat l’acceptessin. No s’ho havia proposat mai. Li venia fàcilment, sense esforç. Havia cridat l’atenció de la gent dels barris alts; la seva manera de ser els havia agradat i li havien demostrat obertament que l’admiraven. Ella s’ho passava bé a totes les festes, sobretot a la d’aquell vespre, aquell vespre que acabà tristament amb l’aparició d’en Barry, més escabellat que de costum, i la cara i les mans més negres, una qualitat basta en la seva veu, una duresa i un desafiament repel·lent en la seva manera de fer.

Feia tres anys ara, d’aquella nit, però la recordava amb tots els detalls.

David Goodis, “Behold this woman” 1947

 

Anuncis