Recordo el moment com si hagués passat cent vegades. I, a vegades, em sembla tan increïble que tinc la temptació de creure que el vaig somniar i que tot són imaginacions meves.

Intentava superar la ressaca i acabar un treball important per a la Facultat. Dues coses que no són fàcils de fer al mateix temps. Va llençar un plec de papers sobre la taula on redactava, i va dir-me que volia que ho llegís. Vaig preguntar-li qui era (no l’havia vist mai, i si ho havia fet, no me’n recordava), però no em va contestar. Només va dir-me  que havia sentit per error una conversa pujada de to que havia tingut el dissabte anterior amb un amic, i que volia que em quedés aquells papers. Vaig repassar-los per sobre, vaig reprimir la meva sorpresa, i els vaig refusar, dient-li que eren massa personals, i que preferiria que se’ls quedés. Primer va acceptar, però després va suplicar-me que m’ho quedés. Jo ho trobava molt estrany. Li vaig demanar que em deixés anar a fer un riu, i que després en parlaríem. Quan vaig tornar, ell ja no hi era, però els papers estaven sobre la taula. Aquell vespre, llegint les notes, vaig saber com es deia l’home en qüestió, però no l’he tornat a veure mai més. 

Fa dues setmanes vaig tornar de nou els papers, i em va sorprendre no haver reconegut el talent literari i la perspicàcia psicològica d’aquell home. Vaig demanar a l’Andrea Garcia si podia corregir les castellanades del text , i si creia que era material interessant per alguna editorial. És sorprenent que fins i tot a pobles com Santa Coloma un pugui viure històries tant estranyes. A veure com acaba tot plegat…

A part del títol , no present en l’original, i aquestes correccions de l’Andrea (gràcies, Andrea) he preferit no retocar més el llenguatge perquè el pugueu gaudir tal com va ser escrit.

 

default

EN EL LLOC ADEQUAT EN EL MOMENT INDICAT

El perfil de la cara era d’allò més atractiu, amb el nas una mica arremangat, i després, quan he pogut examinar-la més bé, he observat que tenia uns llavis carnosos i més aviat grossos, com els ulls, foscos sota unes pestanyes llargues i pintades; de fet, era una bellesa. Un moment, m’ha semblat inaccessible precisament per això, perquè era massa bonica; d’homes li’n devien sobrar. Però aleshores, en adonar-se que la mirava, m’ha somrigut. Vagament, sí, però el somriure, potser entremaliat, potser irònic, hi era.

Com que una noia com ella es mereixia quelcom més que unes paraules banals, he fet un vaitot i, una mica inclinat cap a la seva banda, li he dit:

–He aturat el rellotge… Té hora, vostè?

Sense remarcar l’expressió inhabitual de què em servia, ha alçat el braç, i llavors he vist que el duia d’or. M’he fixat bé, per primera vegada, que a l’altre canell portava un braçalet molt fi, igualment d’or, i un anell al dit; però no era de casada.

–Falten deu minuts per a les dotze.

–Si és així –he declarat amb una mena de decisió suïcida—, fa exactament vint minuts que trempo per tu.

Ha parpellejat, sorpresa, perquè no s’ho esperava, no s’ho podia esperar, i en un moment ha canviat dues mirades d’expressió; de primer com aturats sota el parpalleig, els ulls han iniciat de seguida un petit somrís que ha arribat als llavis en preguntar:

–Tant? –en un to gairebé enjogassat i còmplice que m’ha tret un pes de damunt.

–Tant

–Els passa a d’altres, això—ha comentat.

–No en dubto gens; la diferència, però, és que no t’ho diuen.

–És veritat.

Ha rigut, sempre mirant-me, i jo l’he imitada. Per a mi, i probablement per a ella, era una situació original, sense precedents.

–He pensat que et faria gràcia saber-ho. Accepta-ho com allò que és, un homenatge.

Ha agafat el vas mentre, a tall d’assentiment, inclinava el cap, i ha tornat a beure. Jo continuava mirant-la, i els nostres ulls han coincidit de nou, riallers. Per sota, pe`ro, la seva expressió era especulativa.

–Ets una noia molt bonica –li he dit sense posar-hi gens d’èmfasi, amb tota naturalitat.

–M’agrada. Ets franca.

–I tu també! –ha rigut encara.

–T’ho mereixes –li he assegurat.

–Gràcies –ha fet, un xic burleta.

Tenia el portamonedes al tamboret de l’altra banda, cap on s’ha girat a agafar-lo; l’ha obert. Jo em pensava que en trauria un mocador, potser el pintallavis, qualsevol fòtil femení, però n’ha tret uns diners i, de cara al bàrman, que havia desaparegut un moment i ara tornava, ha dit:

–Cobri. –I, amb un gest cap a la meva cervesa, ha afegit—: Tots dos.

Jo ja butxaquejava.

–No, no; pago jo…

–Cobri –ha repetit d’ella, i el bàrman, una mica estranyat, ha recollit el bitllet.

–Per què? –he preguntat jo?

No m’ha respost. Ha agafat els diners que li tornava l’home, ha deixat una propina sobre el taulell, s’ha desat les monedes que sobraven i ha saltat del tamboret. Dreta, m’ha somrigut:

–Adéu.

–Bé…

Estava bocabadat, no cal amagar-ho. El bàrman també. Ho estava tant que, a despit de la discreció habitual en la gent del seu ram, no ha pogut estar-se de comentar més que de preguntar:

–No anaven plegats, oi?

–No; no hi anàvem.

I aleshores he corregut cap a la porta.

Ja era a la cantonada, aturada perquè passaven uns cotxes, i amb quatre gambades me li he reunit.  En sentir-me, ha alçat els ulls amb una expressió que no tenia res de sorpresa.

–Em dic XXXX XXXXX –m’he presentat—. I tu?

–XXXX XXXX.

–Vols que t’acompanyi?

–On? –ha rigut.

Semblava d’allò més divertida, i els ulls li brillaven maliciosament. Com que el carrer havia tornat a quedar net, ha reprès la marxa i jo l’he seguida. Li he mirat les sines, que es gronxaven una mica amb el moviment, sota una roba massa gruixuda perquè s’hi dibuixessin els mugrons, si bé s’endevinava la seva presència. Anava a fer-li el comentari que tampoc no duia sostenidors quan se m’ha avançat:

–Sempre t’hi adreces així, a les noies?

–No, mai; és que tu ets una noia excepcional.

–I tu? –m’ha preguntat aleshores sense abandonar la seva actitud riallera.

–Com, jo?

–Si també ets excepcional.

–Aquest matí, sí.

–I per què aquest matí, precisament?

–Perquè hi ets tu. Ho sóc des que t’he vist.

–Ah! –ha fet ella—I tota l’estona rumiant que em diries alò…

–No; rumiant que s’ha de vestir als despullats.

Ho ha entès de seguida i ha tornat a riure. Se la veia contenta de debò. Era fantàstic. Llavors m’he adonat que consultava el rellotge, i he sentit un enquimerament desagradable. No ha durat gaire, de tota manera. Al cap d’un moment, ja la tenia abraçada i la besava. I ella, experta, m’ha arreplegat els llavis amb els seus, amb la boca prou oberta perquè les llengües es poguessin tocar mentre començava a explorar-li el cos per damunt la roba. Ha xiuxiuejat:

–Em despullo o em vols despullar tu?

L’he arrossegada cap al llit, o m’he assegut amb ella al meu davant, entre les cames. Li he passejat els dits per les cuixes massisses i fermes que s’obriren una mica, com per invitar-me a d’altres exploracions, m’he entretingut on les mitges s’acabaven i he anat prosseguit fins a la forca, on he trobat una extensa zona de borrissol d’allò més suau i, sota, el relleu de la vulva. Li he palpat els llavis que s’humitejaven, he pujat més pel ventre i he fet la volta cap a la gropa, tan consistent com les cuixes.

Quan m’he aixecat encara tenia les mans sota les faldilles, i és així com l’he tornada a besar, amb els dits que li engrapaven les natges, ara visibles al mirall que teníem  darrera i que repetia el gest que ha fet ella quan, sense desenllaçar-me, m’ha tocat el membre, ha descordat els pantalons i ha introduït la mà per palpar-lo de dalt a baix, des del gland fins als testicles, que ha recollit amb el palmell.

–Li he descordat el vestit, que es cordava per l’esquena, i ella, que aleshores s’ha separat, ha fet lliscar els braços per les mànegues per tal d’estirar-se’l cap avall. Els pits s’han dreçat immediatament al meu davant, tan esplèndids i llaminers que ja els hi besava abans que tingués temps d’acabar de desfer-se la roba, la qual s’ha tret pels peus.

Tenia un cos meravellós, encara que les espatlles potser fossin lleugerament massa amples. Els pits eren ben separats per un solc profund que contribuïa a accentuar la línia implacable alçada cap als mugrons, foscos i amples, a partir dels quals la corba tibava com per sostenir-los. Eren dolçament durs i tebis, i ella ha somrigut en veure am quin fervor els hi tocava.

Déu meu, XXXX! –he exclamat.

–Diria que t’agraden…

–I diries poc…

M’agradava tot. Mai no havia vist cap dona tan ben feta, i fins l’embellia aquella petita piga que té prop del melic, un melic rodonet, un dit o dos sota la línia de la cintura que, prima com era, donava relleu, com ja havia observat al carrer a la rotunditat de les anques abans no s’anessin fonent en la línia de les cuixes, mentre, davant, el ventre pla s’esmunyia cap a un pubis una mica sortit que avançava el trenc de la vulva sota el triangle generós i negre pel qual tot seguit he passat la mà que buscava el tall i tornava cap a les natges abans d’engrapar-li la inflor del sexe…

–Se’t veu molt contenta, Marina. Qualsevol diria que em prepares una malifeta…

–Qui sap? –ha rigut, i en adonar-se que jo no m’impressionava, ha afegit—. No t’amoïna?

–No; m’agrada que em facin malifetes.

–Tens sentit de l’humor…

–En aquest sentit, no gaire; tinc massa ganes de clavar-te-la. Quina malifeta? –he preguntat, tanmateix.

–Cap –ha dit ella, tot reposant ara les mans sobre meves, que es passejaven pel ventre—. És que avui és un dia especial.

–Ja ho sé. Perquè m’has trobat.

–Presumit! –ha tornat a riure.

M’ha acompanyat les mans cap als pits, com si calgués, perquè se n’hi anaven totes soles, i llavors ha declarat:

–Celebro una festa, saps?

–Quina festa? Em sembla que t’equivoques; la celebro jo –i, per demostrar-li, li he besat els mugrons que havien anat creixent i ara devien tenir més d’un centímetre.

Les seves mans han pujat de seguida cap a darrera la nuca i, desitjosa d’afalacs, ha volgut saber:

–Tant t’agrado?

–No ho veus?

–Sí. Quan un home s’entreté tant, trempant com ara tu, és que la dona li agrada de veres… He tingut sort –i ha fet una altra rialleta.

El comentari i la rialla m’han recordat el que acabava de dir i he insistit, potser sense gaire interès.

–Quina festa?

–No ho endevinaries mai…

–Digues, doncs.

–El meu adéu de soltera.

És clar, he alçat el cap.

–No fotis!

–De seguida –ha rigut—. No, seriosament…

–El teu adéu de soltera… –he repetit com un enze.

–Sí.

–Però és de debò, això?

–Totalment de debò. Per això m’has fet tanta gràcia, al bar. Precisament avui algú, tu, havia de dir-me el que m’has dit… No m’havia passat mai. Un xicot, un desconegut que se t’asseu al costat i, de bones a primeres, et declara que fa vint minuts que trempa per tu…

La rialla li ha escanyat les paraules, i aquesta vegada li he fet cor. Ben mirat, sí, era graciós. Sensacional i tot.

–Vols dir, doncs, que has sortit de casa a buscar un home per a celebrar aquest adéu? –I aleshores ho he trobat tan ridículament inversemblant que li he dit—: Que mentidera que ets, XXXX!

–T’ho juro –m’ha contradit ella—. Em caso, demà.

–Bé –he fet—, no m’importa.

–Hem rigut tant, ara, que a la fi les llàgrimes ens rajaven cara avall. El bo del cas és que aquesta hilaritat no alterava gens ni mica l’estat del meu membre, el qual continuava robust, ben erecte.

–No t’importa! Ets formidable!

–Això, tu. A qui li passa pel cap de buscar-se un home la vigília de casar-se?

–A mi, ja ho veus.

–No, gens. I és clar, a tu no t’importa!

No acabàvem de riure; de fet, ella s’ha posat  tan histèrica que he hagut de tapar-li la boca.

–XXXX! XXXXX! Que et sentiran!

–I tu tampoc!-ha glapit sense solta aparent.

–Tampoc què?

–Que tampoc no ets normal!. A qui se li acut de cronometrar l’estona que trempa?

Ens hem revolcat l’un sobre l’altre, però estàvem massa engrescats perquè tot es reduís a rialles i aviat ens hem trobat besant-nos de nou amb tant d’entusiasme que em sentia la boca inflada. M’ho he fet passar llepant-li tot el cos, pits i ventre avall, cap a la fragilitat de l’entrecuix, cap a la vagina on he entregat amb la llengua mentre ella em premia les cuixes contra la cara i alçava les anques perquè la carícia penetrés més endins. He sentit com bleixava i, amb els llavis, li he mossegat el clítoris sense oblidar que tenia mans  que ell tenia un ventre i un cul deliciosos.

Quan m’ha semblat que estava a punt d’orgasme, ja que començava a gemegar i el cos canviava de ritme, he anat pujant per tal de mantenir-la en aquella plataforma d’excitació; incorporant-me, li he donat la boca i la llengua perquè s’abeurés de les seves pròpies secrecions i, amb la mà, he empenyut la verga cap al tall. Però llavors, inesperadament, ell ha alçat un xic el genoll esquerra per aturar-me.

–Espera…—ha mormolat.

–Si estàs a punt de córrer-te.

–Ja ho sé… No—ha repetit en adonar-se que jo insistia en la maniobra, i de seguida m’he quedat gairebé de pedra en veure que separava el braç i consultava el rellotge que havia conservat.

Si no haguéssim estat tan excitats, potser hauríem tornat a riure d’aquela incogruència, però ara era impossible; ella tenia la cara desencaixada, amb les dents serrades sota els llavis, i la meva també devia fer goig de veure.

Ben just sí he estat capaç de dir:

–Per què mires l’hora?

I ella ha desenganxat la boca amb esforç:

–Falten dos minuts per dos quarts…

I què?

–Vull que me la clavis exactament a dos quarts.

Em deu haver passat una mica l’embriaguesa, perquè li he preguntat:

–Quina mena de caprici és, aquest?

–És l’hora en què em caso, demà.

He sospirat, caigut al seu damunt, amb els pits contra la galta.

–T’has passat el matí pel carrer, sense calces ni sostenidors, per trobar un home que te la clavés a dos quarts d’una en punt…

–No; en això no hi he pensat fins després, quan veníem.

–Però si no t’aguantes, Marina!

Es retorçava sota meu, les anques empenyien amb un moviment coital, com si tingués el fal·lus dintre.

–Ja ho sé. De seguida… Besa’m.

El ventre tornava a pujar amb un impuls irreprimible i li he clavat els llavis a la boca, morrejant-la tan bàrbarament que devia fer-li mal. Ella es queixava, sense protestar, i una mà se li ha anat cap a la verga; l’ha empunyada abans d’abandonar-la per engrapar-me les natges, on m’ha enfonsat les ungles. Aleshores he sentit com alçava les cames al meu entorn per tal de lligar-me, mentre els braços corrien esquema amunt i la boca panteixava.

–Ara, XXXXX.

Gairebé no he hagut de tocar-la; la vara sabia el seu camí, i amb una agradable remor, car ella estava xopa, he penetrat en les profunditats de la vagina. Tota ella ha vibrat i les cames quasi han fet petar els músculs que es tensaven i es distendien; alhora, un filet de saliva se li esmunyia de la boca torçada i, ara, de llavis immensos. Només d’entrada, acabava de tenir un orgasme.

–M’he immobilitzat sobre el seu ventre, ben endurit en la seva feminitat.

–T’acabes de córrer, XXXXX

–Sí… Tira –ha fet amb mitja llengua, perquè parlava malament, i les cames, que alçava més, han vingut a encadenar-se a la meva esquena, quasi ran de coll, per tal d’empenyer-me més cap dins, més endins, cap a l’úter on devia dur un diafragma o, més probablement, un pesari, ja que el gland tocava alguna cosa, com de metall, i la perdia en sacsejar-se novament, colpida per un altre orgasme o, potser, per un retruc del mateix.

–XXXXXX.. —he mormolat.

Però ella ja no tenia ganes de parlar, i menys encara de riure; només li interessava el ritual de l’amor, el joc dels dos sexes. Les cames, els flancs, em pressionaven perquè no m’aturés, però jo he procedit lentament, forçant-li els peus que es trabaven i redreçant-me prou per observar el membre que desapareixia entre els llavis molsuts, obrint-los i revelant la turgència renovada del clítoris. Estava calenta com un dimoni i a punt de córrer-se, com ho demostrava l’expressió dels ulls opacs, amb les ninetes cap als exgrems, com si anessin a escapar-se-li, i els llavis que es bellugaven, gruixuts i encesos, com els del sexe. Altre cop pregonament inserit en ella, els hi he recollit amb els meus mentre el cos li vibrava com si tingués calfreds, arborats s efebre. Però no sabia tenir la boca quieta i la fregava contra la meva entre petites explosions d’una respiració turmentada que es convertia en un gemec…

XXXXX

 

Anuncis