Netejant el Dropbox, he trobat aquest treball que vaig presentar en una assignatura de lliure elecció de segon de carrera. Llegir-lo ha estat un remember divertit.   Ara no crec que m’atrevís a titular-lo així, tot i que com a professor m’agradaria trobar alumnes prou atrevits per fer-ho. 

caravaggio

Escriu Honoré de Balzac, en aquesta preciosa obra anomenada El lliri de la vall, que mentre les accions mundanes poden ser descrites ràpidament, les emocions de l’ànima —la joia i les pertorbacions que aquesta ens regala—, necessiten detallar-se fins a la mínima expressió. Només removent-nos ben endins dels cors humans podem trobar els secrets que aquests amaguen. Mentre la llegia, aquest reflexió de Balzac alterava els meus pensaments. Quina importància donem els homes moderns a la manifestació dels nostres sentiments? En termes literaris, com hem decidit transmetre’ls?

Potser perquè la lírica magistral necessita condensar tota la força dels sentiments, roman la percepció que dels tres grans gènere de la triada, és el més proper a l’excel·lència. Encara que el s. XIX suposés un increïble auge de la novel·la, amb el sorgiment d’autors realment admirables, continua present aquesta visió. Una creença tan consensuada que sembla no admetre discussió. Què manté la lírica, fins i tot en l’època del minimalisme radical i la prosaització del vers, com el gènere més noble i admirable?

La lírica clàssica, que defugia les formes narratives, reclamava estils i formes concises. El poema es bastia mitjançant formes i símbols codificables, estandarditzats. Calia una certa formació literària per aprendre a llegir i comprendre els poemes. Cada síl·laba importava, cada so era important per l’orella. La poesia, considerada per da Vinci com pintura cega, exigia una traça fina. Un pinzell que s’hi enfrontés precisa i delicadament. En aquest context, cristal·litzat amb la creació dels grans sonets isabelins i renaixentistes, el poeta exercia com a artesà de les paraules.

Charles Baudelaire, amb la publicació de Les flors du mal, sacseja i revoluciona l’univers líric. Malgrat que els seus coetanis focalitzaren la seva atenció en la pretesa immoralitat de l’art –era aquella època en que l’art encara es considerava que una obra literària podia ser moral o immoral—, els esquemes trencats per Baudelaire, més enllà de l’erotisme innocent de les seves composicions, responen a la filosofia atribuïda al poeta i a la poesia.

Malgrat que l’explicació és maldestre, i segur que molt millorable, podem classificar la poesia pre-Baudelaire en dos grans grups. A mà esquerra, els poetes que la conceben com la creació de metàfores belles i imatges suggerides. A mà dreta, com el relat al·legòric de grans ideals i abstraccions. Els millors artesans de la poesia –Petrarca, March, Ronsard— precisament ho són perquè combinen millor que ningú aquests dues concepcions teòricament oposades. Durant l’alta edat mitjana, aquesta bifurcació queda molt ben definida amb el pas de la poesia trobadoresca al dolce stil nuovo.

Aquestes dues tècniques compositives només compartien una característica, per altra banda molt fonamental: el sentit de la correspondència. Ja fos en la forma d’un idealisme intangible i insubstancial, ja fos en la recerca de les comparacions més originals i satisfactòries, tots els poetes tenien com a última referència la realitat. Una idea o imatge que tingués una representació identificable, fàcilment transmesa, en el lector. Baudelaire s’inventa un estil que renuncia, com a pal de paller, a la retòrica de la metàfora o les abstraccions. Per primera vegada, la realitat és només una excusa.

Abans de seguir amb la ressenya, brillant comparada amb la que presentaran els altres alumnes, llegim aquest revelador poema de Baudelaire: “L’home i la mar”.

 

Home lliure, per sempre t’estimaràs la mar

Espill de la teva ànima, l’hi veus emmirallada

En l’infinit vaivé d’onada rere onada,

I tu ja ets un abisme més gran encar.

 

Et plau de submergir-te dins de la teva imatge,

L’estrenys amb ulls i braços, però el cor es distreu

D’escoltar adés i ara la seva pròpia veu

En el brum d’aquest plany indomable i salvatge,

 

Tots dos sou tenebrosos i tots dos sou discrets;

Home, als teus gorgs inmensos no arribarà mai cap sonda,

Oh mar, és insabuda ta riquesa més fonda,

Tan gelosos com sou de preservar els secrets!

 

I tanmateix, després de segles innombrables,

Heu seguit barallant-vos, cruels, a dret i a tort,

De tant com estimeu el carnatge i mort,

Oh lluitadors eterns, oh germans implacables!

 

rafael

Què és la mar?, es pregunta el poeta. I respon: allò que vulgui convertir-la l’home. El simbolisme, encapçalat per Baudelaire, redobla l’aposta estètica del romanticisme.  Ja no es tracta solament de considerar, com recorda l’arxicitat aforisme de Goethe, “que la bellesa es troba a l’ull de qui mira”. Tot el conjunt de la realitat, especialment l’entrellat de l’essència humana, pot reduir-se a la nostra percepció. El símbol, ontològicament més elevat que la metàfora, substancialment molt menys definible que l’idea, és un mirall clarobscur que ens permet escollir entre un gran ventall d’accepcions.

Substantia, la paraula llatina de la qual es deriva la categoria gramatical “substantiu”, significa etimològicament “allò que resta per sota”. Menys literalment: “allò inalterable”, “allò essencial”. Per això la revolució baudelairiana provoca una sospita immediata: “és el simbolisme un frau?” Quina és l’elasticitat màxima que pot suportar un concepte? Quin grau de volatilitat pot assumir sense perdre la seva força? La resposta de Baudelaire és típicament adolescent: “Aquest sóc jo. Si el món vol canviar, no li ho prohibeixo”. Silopsisme pur. “Els meus poemes són així. Si la resta de mortals no els entenen, què carai vols fer-hi?

Fem una altra parada en aquesta crítica, envejosa referència futura dels estudiants que imparteixin aquesta assignatura, per fer-nos acompanyar una estona per “L’Albatros”.

 

Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge

Capturen uns albatros, magnes ocells marins,

Que, indolents companyons, segueixen el viatge

De la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.

 

Tot just entaforats en la insòlita escena,

Aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs,

Per la coberta es mouen arrossegant amb pena

Les seves ales blanques a tall de rems feixucs

 

L’alat viatger amb cara tant inepta i adusta!

Tan bell adés, i ara, lleig i moix!

L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta,

L’altre un alacaigut imita fent-se el coix!

 

El Poeta és semblant al rei de les altures,

Veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;

Exiliat en terra i blanc de les censures

Ses ales de gegant van destorbant-li el pas.

 

geroni

Presentada així, la concepció romàntica del poeta tampoc sembla gaire trencadora. En la seva primera oda, fra Luis de León defensa que és necessari fugir del mundanal ruido per assolir la saviesa. Podem remuntar-nos fins aquest magnífic malparit anomenat Càtul, fins i tot més enrere, per trobar exemples de poetes que han equiparat la marginalitat i l’aristocràcia vital. La psicologia humana accepta molt bé aquesta lògica. Quin és el tipus més venerat entre els mortals? L’únic que no és com ells: Déu.

Es podria considerar que el modern poeta bohemi que naufraga en el tedi de la societat industrial comparteix similituds amb el místic asceta reclòs del món que aspira trobar la veritat mitjançant la solitud. Ambdós caràcters estan modelats pel mateix fang, perquè tots dos responen a la mateixa columna vertebral del nostre sistema cultural: l’exaltació de la voluntat i els sentiments humans. La modernitat literària es demarca dels clàssics grecs en la mesura que, no només rebutja el seu pessimisme fatalista, sinó que se’n desmarca. “No importa —afirmaria un Èdip quixotesc— que hagi matat Laios i m’hagi casat amb Iocasta sense saber-ho. Sóc afortunat perquè he odiat i estimat amb tota la força que he estat capaç”.

Des del segle XII, Sobre l’amor ho explica resumida i amenament, els literats europeus inicien una febre competitiva per demostrar els seus amors. Madame de Rênal i Laure de Noves, tot i que separades per vint generacions, podrien ser ben bé germanes. Les uneix la mateixa visió religiosa, idealitzada, “cristal·litzada”, de l’amor. Dubtar sobre l’enamorada és mesquí. La construcció d’un maldit es consideraria profana. El cor és una fe. En la seva última (i excel·lent) obra, The triomph of the music, Tim Blanning explica com la burgesia s’apropia la capacitat de discernir el talent artístic com a mecanisme per esdevenir elit cultural i suplantar progressivament l’aristocràcia com a classe dominant.

Estem a inicis del segle XIX i ens trobem un paisatge certament literari peculiar. En un cantó del quadrilàter, la necessitat de demostrar la grandesa de l’amor que l’estimat sent; a l’altra cantonada, la voluntat de ser críptic, indesxifrables, insondable com el mar baudelairià. El simbolisme troba adeptes com a moviment estètic perquè aconsegueix casar molt bé aquestes dues aspiracions. Cap altra opció literària combina millor una exaltació dos factors aparentment oposats: una exaltació emocional accentuada i una retòrica equívoca i suggeridora.

Encararé el final d’aquesta reflexió literària, pàgina d’or entre els anals de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona, amb un darrer poema de Baudelaire: “Spleen”.

 

 

Quan el cel baix, feixuc, pesa com una tapa

Sobre el cor que gemega turmentat pels neguits,

I quan, de l’horitzó que el cercle engrapa

Ens vessa un dia negre molt més que les nits;

Quan la terra es trasmuda en una cova humida

On l’Esperança en fuig, igual que els ratpenats,

Colpint amb l’ala tímida la cel·la entenebrida,

Tocant de cap amb mus i plafons destrossats;

Quan la pluja instal·lant ses immenses cortines

Com barrots d’un ergàstul imita l’engreixat

I que un vil poble mut que teixit teranyines

Al fons de les nostres vides ve a estendre el seu filat,

Tot d’una les campanes amb un furor que aterra,

Llencen espai enllà un udol estrident,

Com esperits errant lluny de la terra

Que a gemegar es dediquen profitosament.

Sense ni un sol timbal, cap funeral complanta

Pel fons de la meva ànima desfilen llargs baiards;

L’Esper, plora, vençut, l’atroç Angoixa planta

Sobre el meu crani enclí els negres estandards.

 

coubert

Ningú dubta, llegint aquests versos, de la força poètica de Baudelaire. Ningú s’atreviria a discutir la seva força expressiva. Ningú posaria en tela de judici el talent que demostra combinant un estil àgil, musical, atrevit, amb una estructura rítmica clàssica. Si Les Flors del mal no fossin un poemari brillant, ningú es prendria la molèstia de transcriure’n tres composicions. Es pot admetre que els poemes no tenen significats tancats, ni escenes retratades, i que precisament la seva màxima virtut ragui en el seu poder de suggestió. Seguint l’analogia que presentava da Vinci, es pot acceptar que la poesia sigui impressionista.

Lamentablement, els successors de Baudelaire han recollit el seu llegat del fangar on brillava i n’han eliminat tot allò que podia fascinar-nos. Han volgut convertir els seus versos no pas en un divertit joc de sensacions i vagues metàfores, sinó en un missatge exagètic d’impossible comprensió. Dos segles creient-nos que els artistes abandonar tota tècnica, guiar-se únicament per la seva llibertat i inspiració, i deixar-se endur únicament pel sentiment i la inspiració, han derivat en Celan, Oldenburg i Pollock.

La creativitat artística consisteix en ser original en les normes compositives, no pas en la seva eliminació. Seria il·lús creure que aquest treball es mereix els elogis que em concedeixo, malgrat que intenti tossudament guanyar-me’ls. I malgrat aquesta evidència, les lloances semblen infinitament humils si les comparo amb les pretensions dels poetes contemporanis. “Vomitar versos caòticament inconnexos i reconèixer obertament que no vull ser comprès ni intuït, no impedirà que proclami la meva obra com un efemèride digna de ser admirada”. “Tingues confiança. No saps què vull dir-te, però confia que sóc genial”.

In nomine poetae. Amen.

Guillem Carreras. 2008. 

Advertisements