Et trobem a faltar, Hitch.

hitch22

 

TORNAR-SE MUT

Allò més descoratjador, sens dubte, va ser el moment en que la meva veu es va alçar de cop fins un crit estrident propi d’un nen (o potser d’un infant). Després va començar a aparèixer per totes parts, des d’un xiuxiueig ronc i aspre a un bel queixós. A vegades amenaçava, i ara amenaça cada dia, amb desaparèixer completament. Acabava de tornar de fer un parell de xerrades a Califòrnia, on amb l’ajuda de la morfina i l’adrenalina encara havia pogut “projectar” amb èxit les meves elocucions, quan vaig intentar parar un taxi a la porta de casa. I no va passar res. Em vaig quedar de peu, gelat, com un gat tonto que hagués perdut abruptament el seu miol. Abans podia parar un taxi a Nova York a trenta metres de distància. També podia, sense ajuda de cap micròfon, arribar a l’última fila i al galliner d’una sala de conferències plena a vessar. I potser no sigui res del que pugui presumir, però la gent em deia que si la seva ràdio o televisió estaven enceses, encara que estiguessin a l’habitació del costat, sempre podien distingir el meu to de veu i saber que jo estava “en antena”.

Com passa amb la salut, la pèrdua de la veu no pot imaginar-se fins que es produeix. Com tot el món, he participat en la versió del joc infantil: “Què preferiries?” El més habitual és debatre que seria pitjor: la ceguera o la sordesa. Però jo no recordo haver especulat mai sobre la possibilitat de quedar-me mut. (En l’anglès d’Estats Units, dir “I’d really hate to be dumb” podria provocar algun somriure). La privació de la capacitat de parlar s’assembla més a un atac d’impotència, a l’amputació d’una part de la personalitat. En gran mesura, en públic i en privat, jo “era” la meva veu. Tots els rituals i l’etiqueta de la conversa, des d’aclarir-me la gola com a preparació per explicar un acudit llarg i exigent fins (en els dies de la meva joventut) intentar que les meves propostes resultessin més persuassives a mesura que baixava el to una estratègica octava de vergonya, eren innats i essencials per a mi. Mai he sabut cantar, però podia recitar poesia i citar prosa, i a vegades fins i tot em demanaven que ho fes. I el sentit del temps ho és tot: el moment exquisit en que un pot interrompre i rematar una història, o fer servir un vers per provar el riure o ridiculitzar a un oponent. Jo vivia per moments com aquests. Ara, si vull participar en una conversa, he d’atreure l’atenció d’una altra manera, i viure amb el fet horrible que la gent escolta “compassivament”. Almenys no hauran de prestar atenció gaire temps: no puc mantenir-ho, i de totes maneres no puc suportar-ho.

hitch

LA DECADÈNCIA DEL COS 

He arribat a conèixer bé aquesta impressió: la sensació i la convicció que el dolor mai desapareixerà i que l’espera fins a la pròxima punxada és injustament llarga. Després, un episodi sobtat de dificultat respiratòria, seguit d’una tos sense sentit i més tard –si és un dia fastigós— més expectoració de la que puc controlar. Pintes de vella saliva, ocasionalment mucositat, ¿y perquè collons necessito aquesta cremor d’estómac en aquest precís instant? No és que no hagi menjat res: un tub m’administra tot el meu aliment. Tot això, i el ressentiment infantil que ho acompanya, em debilita.  També ho fa la sorprenent pèrdua de pes que el tub sembla incapaç de combatre. He perdut casi una tercera part de la massa corporal des que em van diagnosticar el càncer: potser no em mati, però l’atrofia muscular fa que resultin més durs fins i tot els més senzills exercicis sense els quals em quedaré encara més dèbil.

Teclejo això després de rebre una injecció per a reduir el dolor dels meus braços, mans i dits. El principal efecte secundari de tot aquest dolor és l’enduriment de les extremitats, que m’omple d’una por no irracional a perdre la capacitat d’escriure. Sense aquesta capacitat, estic segur d’endavant, que la meva “voluntat de viure” quedarà enormement atenuada. Sovint dic de forma grandiloqüent que escriure no és la meva forma de guanyar-me la vida, sinó que es la meva veritable vida, i és veritat. Gairebé com amb l’amenaça de perdre la veu, que actualment alleugen unes injeccions temporals en les cordes vocals, sento que la meva personalitat i identitat es dissolen mentre contemplo les mans mortes, i la pèrdua de les corretges de transmissió que em connecten amb l’escriptura i el pensament.

Hi ha debilitats progressives que en una vida més “normal” haurien tardat dècades a afectar-me. Però, com en la vida normal, un descobreix que cada dia que passa representa una quantitat cada dia més llunyana d’una cosa que cada cop més empetitida. En altres paraules, el procés et descolora i t’apropa a la mort. Com podria ser d’una altra manera? Quan començava a reflexionar en aquesta línia, vaig trobar un article sobre el tractament del síndrome d’estrès posttraumàtic . Ara sabem, gràcies a una experiència que hem pagat cara, molt més sobre aquesta malaltia. Segons sembla, un dels símptomes pels que es dona a conèixer és que, quan intenta comprendre la seva experiència, un veterà diu: “Allò que no em mata em fa més fort”. És una de les manifestacions de la “negació”.

M’atrau l’etimologia alemanya de la paraula stark [Desolat, aspre], i la seva derivació usada per Nietzsche starker, que significa “més fort”. En yiddish, anomenar a algú shtarker és donar-li el crèdit de ser un militant, un tipus dur, un treballador esforçat. De moment, he decidit entomar allò que la malaltia em depari, i seguir lluitant mentre agafo la mesura de la meva inevitable decadència. Repeteixo: això no és res més que el què una persona sana ha de fer a un ritme més lent. És el nostre destí comú. Tot i així, en els dos casos, millor prescindir de les màximes fàcils que no compleixen la seva aparent promesa.

NO ABRAÇAR DÉU

He trobat, en el laberint de la web, un vídeo estrany sobre “juguesques”: Invita a potencials apostadors a jugar diners sobre la possibilitat que renegui del meu ateisme i abraci la religió en una data determinada, i la possibilitat de que continuï afirmant la meva incredulitat i assumeixi les conseqüències infernals. Potser no sigui tan mesquí ni desagradable com pot semblar. Un dels defensors més cerebrals del cristianisme, Blaise Pascal, ja va reduir els elements essencials a una juguesca en el segle XVIII. Tingues fe en el Totpoderós, va proposar, i potser ho guanyaràs tot. Refusa la oferta celestial i, en canvi, ho perdràs tot si la moneda cau en el sentit contrari. Alguns filòsofs ho anomenen el “gambit de Pascal”.

Per molt enginyós que pugui semblar el raonament de seu assaig –va ser un dels fundadors de la teoria de la probabilitat—, Pascal va assumir un déu cínic i un ser humà abjecte d’oportunisme. Suposem que abandono els principis que he tingut durant tota la meva vida amb l’esperança de guanyar-me un favor en l’últim minut. Espero i confio que cap persona seria admiri aquesta actuació fraudulenta. Mentrestant, el déu que premiaria la covardia i la falta d’honradesa, i castigaria els dubtes irreconciliables, està entre els molts déus en que no crec. No vull mostrar-me groller però quan arribi el 20 de setembre no et preocupis per clamar al cel amb els teus crits inútils. Excepte, està clar, que això et faci sentir millor.

Christopher Hitchens, 2011

Advertisements