historiadolça1.jpg

L’inici de l’apicultura no queda ben definit en el temps. Tanmateix, sabem que ja durant l’Edat de Bronze, a la vall del Gualdalquivir, els tartessis destacaven en la manipulació de la mel. Els fenicis, inclinats al comerç, realitzen una tasca fonamental escampant les pràctiques apícoles arreu de la seva àrea d’influència econòmica.

Per la civilització egípcia, l’apicultura era una pràctica fonamental. Les abelles estan vinculades al Sol, i simbolitzen l’ànima de les persones. La mel s’utilitza en els rituals de momificació per conservar les mòmies i, al mateix temps, és un dels pocs productes que acompanyaven els faraons en el viatge cap a l’altra vida. No és estrany, doncs, que s’hagin trobat moltes restes fossilitzades d’abelles en les tombes dels magnats egipcis. El primer llibre medicinal de la historia, l’Ebeus, recomana la mel per curar les malalties femenines, així com les malalties digestives, les infeccions renals o les afeccions als ulls. Com a ungüent, degut al seu poder cicatritzant, també aconsella aplicar el seu ús sobre plagues, picadures d’insectes, cremades i ferides.  Tanmateix, els egipcis no només utilitzen els productes apícoles amb finalitats sanitàries. També eren conscients de la seva utilitat com a ingredient en cremes de bellesa, tonificants i suavitzants. La seva possessió era tan valuosa que fins i tot servia com a pagament en espècie per liquidar impostos.

Segons la mitologia grega, Zeus va ser alimentat amb mel durant els primers anys de vida. El primer aliment que se li donava als nens després de la lactància era el melikatron, una barreja de mel i llet. Aviat coneixen les propietats antisèptiques, calmants, tonificants i diürètiques de la mel. En aquest sentit, és un producte molt freqüent en el conjunt de la societat, i especialment entre els atletes, per considerar-se un aliment molt vigoritzant. Tan és així que els filòsofs Pitàgores i Demòcrit l’inclouen sistemàticament en la seva dieta, doncs creuen que és el menjar que pot causar més longevitat. La mel també és utilitzada per embalsamar els cossos dels personatges més rellevants, com ara Alexandre el Magne.

El consum de mel en la civilització romana és molt comú en el conjunt de capes socials: patricis, senadors, poble, soldats i gladiadors. Bona part de la producció prové d’Hispania, i serveix per conservar les fruites durant l’hivern, així com fabricar begudes com l’hidromel. A imitació dels grecs, els farmacèutics romans també aprofiten les seves propietats per combatre les infeccions de gola, nas, oïda, pit i ulls, així com per curar ferides, cicatritzar cremades o guarir mossegades d’animals. Els olis aromàtics de tocador, derivats de la mel, són molt cotitzats a Roma.

En el món àrab, juntament amb les espècies, els fruits secs i els ous, la mel es considera un afrodisíac de gran importància per augmentar la potència sexual. Aquesta cultura la transforma en un dels aliments més preuats, doncs permet realçar els plaers culinaris i gaudir d’una sexualitat plena i poderosa.

Guillem Carreras, Novembre ’15

Advertisements