Doctora en Antropologia Biològica. Llicenciada en Història i Arqueologia. Fundadora empresa “Antropòlegs Lab”

La Núria Armentano ens rep al Laboratori de Paleopatologia del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Fa menys d’un mes que s’hi ha instal·lat, i ens comenta que aprofitarà l’estiu per fer la mudança de tot el material professional que necessita. És difícil comptar quantes persones estem al laboratori. L’antropòloga, el fotògraf, el videògraf, el periodista i… quants més? Sobre la taula, un esquelet d’Empúries; en la prestatgeria del fons de la sala, una successió de cranis que representa l’evolució humana; als calaixos, milers d’ossos, restes de persones preparades per ser estudiades. La Núria, l’investigadora que les recupera del pou de la història,  respon les preguntes amb molta passió i naturalitat.

 armentano

Has escrit abastament sobre tafonomia.  Quines conclusions has extret?

La tafonomia és l’estudi d’allò que passa en les restes des que la persona mor fins que les troba l’investigador i comença a fer l’estudi. La tafonomia ens permet entendre l’aspecte que tenen les restes quan les trobem, pertanyin a un cos de fa dos, vint, dos-cents o vint mil anys. Perquè unes restes són més blanques, o bé perquè estan més fragmentades, per exemple. Jo sempre explico que la tafonomia és la història de vida que comencen les restes just quan s’acaba la història de vida d’una persona. Quan nosaltres morim, al nostre cos l’hi segueixen passant coses. Això és la tafonomia.

Durant les primeres hores i setmanes després de la mort, els canvis són molt exagerats. Després s’alenteixen aquests canvis, però segueixen sent-hi. Finalment, en l’etapa que anomenem “reducció esquelètica”, o sigui quan només ens queden els ossos, també segueixen passant coses a les restes. De fet, els ossos retenen molt bé la informació, i el seu estudi ens permet saber en quin ambient han estat. Tot allò que els hi ha passat: si han conviscut amb rossegadors, si ha caigut una pedra sobre en el jaciment, etc.

Què ens permet conèixer l’antropologia física o biològica dels nostres avantpassats?

L’estudi de les restes esquelètiques ens permet conèixer, sobretot, el seu aspecte físic. En alguns casos podem arribar a saber quines activitats feien en vida. Ho podem veure per la morfologia dels ossos. També podem veure, a vegades, les patologies que haurien tingut. Fins i tot, en casos excepcionals, les causes o les circumstàncies de la mort. En estudis específics que fem, també podem reconèixer alguns aspectes de la seva alimentació.

Quines pràctiques de tanatopràxia realitzaven les antigues civilitzacions?

Una part de l’estudi antropològic també inclou entendre quin tractament va tenir el cos en l’antiguitat. Actualment tenim tècniques molt interessants. Podem fer radiografies, TACs, hitologia de teixits tous (si en queden), anàlisis químiques per saber si hi va haver aplicacions concretes amb productes a  a la pell per tal de mantenir-lo més temps, perquè no es degradés… L’antropologia no és l’estudi únicament dels ossos, sinó del tractament que van fer en el conjunt del cos, i del gest funerari. Això inclou, per tant, entendre també la tanatopràxia en el passat.

T’has encarat a restes de cossos d’èpoques històriques molt distants. Com han canviat les pràctiques funeràries?

No gaire. Sempre han existit dues grans pràctiques funeràries: la inhumació i la incineració. En totes les etapes i llocs a través del temps. Només han canviat els matisos. Tan sols s’han fet petites variacions sobre aquestes dues pràctiques. En el cas de la inhumació, podem triar si posem el cos mortuori en una caixa, si el vestim, el tipus d’estructura que l’acull, etc. En el cas de la incineració, podem fer-la en una pira funerària o bé en un forn crematori… Ara bé, no existeixen altres pràctiques funeràries més enllà d’aquestes dues. El que sí ha canviat és la percepció que tenim nosaltres de la mort respecte la que tenien altres civilitzacions. El sentit simbòlic de la pràctica sí que és el que ha anat canviant al llarg del temps i de l’espai. Probablement, la concepció que tenim nosaltres sobre la mort respecte la dels antics grecs té molt poc a veure.

Quins tipus d’aixovars són els que més t’han sorprès com a investigadora?

L’aixovar és tot allò que acompanya el mort en un enterrament. A Catalunya són molt austers, en general. En els nostres enterraments, molt poques coses acompanyen el mort. A mi em va sorprendre l’aixovar de la cova de Montanissell, de la “Senyora de les Muntanyes”, enterrada fa tres mil anys, que duia uns braçalets de bronze en espiral i uns collarets molts bonics. També em va sorprendre molt la tomba de pòrfir del rei Pere “el Gran”. Finalment, destacaria l’aixovar del cementiri de Barruera, datat entre el  segle XVII i XVII. Estàvem excavant un esquelet quan ens vam trobar, sota el fèmur, una bossa de cuir plena de monedes. Aquell senyor, en definitiva, va ser enterrat amb els seus diners.

Quines investigacions realitzeu al GROB? (Grup de Recerca d’Osteobiografia)

Per a mi és un privilegi formar part del GROB. És un grup de recerca dirigit per la Catedràtica Doctora Assumpció Malgosa, des de la Universitat Autònoma Barcelona. El GROB intenta aprofundir en diferents disciplines de l’antropologia. És molt important la tasca que està fent intentant recuperar ADN antic per tal de reconèixer filiacions familiars, caracteritzar poblacions o determinar patologies. També és molt rellevant la recerca que fa sobre marcadors músculo—esquelètics, que vol dir estudiar les marques que tenen els ossos de les insercions musculars. Això ens permet  inferir sobre activitats concretes que feien aquelles persones. El GROB també fa estudis sobre paleodemogràfics de gran poblacions…És molt diferent l’estudi d’un sol esquelet que la recerca d’una necròpolis molt gran en què intentes inferir sobre tota la població.

aiguamurcia_sepulcre rei pere 2 el gran_005

Com podem extreure informació dels cossos incinerats?

La metodologia antropològica per estudiar restes incinerades és similar a la de l’estudi d’unes restes esquelètiques no incinerades. Després de la preparació del material, que es basa en la neteja i reconstrucció dels fragments que disposem, és possible fer el diagnòstic d’edat, sexe i patologies. Malgrat que unes restes incinerades no ofereixen tanta informació com un esquelet sencer, també és possible estudiar-les i reconèixer alguns aspectes dels cossos.

Recentment has estudiat les tombes de Pere el “Gran”, Blanca d’Anjou i Roger de Llúria.

L’estudi dels reis enterrats a Santes Creus va ser molt interessant. Va incloure molts investigadors i especialistes diferents. Es va crear un equip interdisciplinari molt potent i reeixit. Es va fer una gran feina, i en tinc un record molt positiu. També vam veure que, a vegades, malgrat tenir els recursos i totes les condicions necessàries per a fer un bon estudi, els investigadors no sempre aconsegueixen els resultats esperats. En aquest sentit, no hi ha uns resultats conclusius sobre la causa de mort del rei Pere. És un aprenentatge assumir que el nostre material i els nostres estudis sempre són limitats, i no sempre, com també passa en els casos forenses,  és possible saber tot el què va passar.

Creus que s’està fent prou esforços per preservar la Memòria Històrica més recent del nostre país?

Respecte la Memòria Històrica hi ha molta feina a fer. Tanmateix, no és just dir que no s’ha fet res.  Certament, estem treballant-hi massa tard. Hi ha una sèrie d’excavacions que s’haurien d’haver fet va vint o tres anys. Ara és molt més difícil. En alguns casos, la documentació ens indica un lloc on hi havia morts, i malgrat això no se’n troben les restes. A vegades cal assumir que han passat vuitanta anys, i que bona part de les restes no les podrem recuperar. Malauradament, un percentatge dels morts és ja irrecuperable. En alguns casos, el paisatge ha canviat, s’han obert nous camins, s’han construït cases, les zones eren molt accessibles, o bé no estaven prou ben enterrats els cossos i les restes s’han vist alterades per diversos factors: animals, meteorologia, etc. Hi ha una altra part de restes que sí que estem recuperant. Aquestes restes ens recorden que s’ha de seguir buscant i cal seguir estudiant per poder-les tornar als seus familiars.

Quina perspectiva augures als antropòlegs físics o biològics catalans?

En els últims vint anys l’antropologia biològica ha fet un gran salt. Hem aconseguit tenir un lloc en el món de l’arqueologia. Actualment, en qualsevol excavació que hi sorgeixen restes humanes, hi ha un antropòleg de forma més o menys permanent que en fa el seguiment. És pràcticament inconcebible que sorgeixin restes esquelètiques i no es programi un estudi posterior al laboratori.  L’antropologia ha anat guanyant espai, per tant, en el món de l’arqueologia. Per altra banda, també veiem com l’antropologia biològica pot aportar molta informació i ajuda en els casos forenses que, per el motiu que sigui, han quedat esquelitzats o enterrats. Per tant, jo auguro un bon futur a la disciplina. Hi ha molta gent i molt ben preparada.

Guillem Carreras

 

Advertisements