He parlat amb Paul Valéry quan tot just arribava de Madrid, on ha assistit a la Conferència Internacional sobre l’esdevenidor de la Cultura. Amb expressió àgil, sempre adaptada als jocs precisos i delicats del seu pensament, m’ha fet conèixer les seves impressions sobre la primera reunió d’homes de diversos països encaminada a obtenir una defensa eficaç dels alts interessos de la Cultura.

think rel ovablastic

“Cal agrair –m’ha dit— al govern de la república espanyola les facilitats que ha donat per a la celebració d’aquesta assemblea. És el primer assaig interessantíssim d’una empresa nova, l’embrió d’una obra que pot donar grans fruits is, com espero, és ben acollida a Ginebra, i si no s’accentuen els perills que amenacen una col·laboració sincera entre els esperits selectes d’arreu del món.

El Comitè de Cooperació Intel·lectual creat per la Lliga de les Nacions tenia un aspecte marcadament tècnic. Al costat d’ell hem volgut crear el Comitè de les Lletres i de les Arts, que s’ocupi de les qüestions generals, universals, de la Cultura i que procuri que aquests problemes passin a un primer pla en el joc de la vida humana. Hem publicat ja dos grossos volums, en els quals ha col·laborat, entre altres, Einstein. Hem intentat, fins on ha estat possible, sostreure a l’acció de la política aquesta defensa dels interessos de la Cultura, avui seriosament amenaçats, car ens sembla que ha d’ésser precisament la Intel·ligència la que ha d’oferir suggeriments i orientacions a la Política. Ben mirat, quan reflexionem sobre la mecànica política, ens esfereeix la mala qualitat dels seus materials de construcció.

Cert que existeixen diversos conceptes de la Cultura, però a mi em plauria d’aplicar-hi, en certa manera, aquell dualisme del capital i el treball. La cosa important no és el capital, el tresor de la cultura que hom posseeixi, sinó l’ús que un en sàpiga fer. Jo conec homes que tenen vint-i-cinc diplomes de títols oficials i que culturalment representen un valor negligible. En canvi, n’hi ha que, posseint un mínimun de coneixements, saben treure’n un rendiment preciós.

La Conferència celebrada a Madrid, a desgrat d’algunes petites ombres, ha obtingut un bell èxit. Sota la presidència de Mme. Curie, els delegats han exposat llurs idees amb un ardent desig de cordialitat i de col·laboració El meu amic Jules Romains hi ha tingut intervencions dures i brillantíssimes. Jo em sentia una mica fatigat i no hi he pogut prendre una part activa: he hagut de limitar-me a un parell de discursos, però m’he esforçat a subratllar la necessitat ineludible –així ho indicava al senyor De los Ríos— que al món existeix una política de la Cultura, com existeix una política del petroli o del blat.

Potser convé portar a l’esfera política una mica d’aquella visió directa i honesta de l’home del carrer i malfiar-se de la falsa ciència dels polítics que poden parlar llargues hores a base de llurs extenses biblioteques de sociologia i d’història, que no contenen sinó grosseres aproximacions a la realitat. Seria interessant de fer comprendre que si, d’una banda, la vida social i política no és possible sinó a base d’un engranatge de convencions, d’altra banda, convé no oblidar que aquestes convencions són convencions, i que no han de transformar-se en categories intangibles i eternes. Qui sap, però, si és necessari a la mecànica de la vida humana que de vegades arribem a oblidar el caràcter arbitrari de les convencions a les quals ens sotmetem. No gosaria pronunciar-me en aquest punt, però a mi em plau de considerar les coses des d’angles diversos, i procuro no enlluernar-me davant d’una convenció determinada, perquè observo la possibilitat d’altres punts de vista i d’altres convencions.

Ben mirat, potser no existeix un sincronisme en el progrés dels diversos aspectes de la vida humana. Els costums, els prejudicis, el to de la realitat política i social no correspon al grau de lucidesa científica a què hem arribat en altres esferes. I és que l’home de vegades resulta incapaç de seguir-se ell mateix. En política, sobretot, es manipulen nocions extraordinàriament imprecises. Així com en altres aspectes, per dir-ho en termes aritmètics, s’arriba a afinar fins al tercer decimal aquí no ens movem del número enter.

La lucidesa, el sentit de la cultura mediterrània, és un patrimoni que no ens podem deixar arrabassar. Era el delegat austríac a la Conferència de Madrid, em sembla, qui sostenia que ara és l’hora del Nord. No. Ara és l’hora de posar a contribució tots els valors de la Cultura. I si és cert que aquesta deu molt als països nòrdics, també cal dir que el Nord deu molt al Mediterrani. No oblidem que dues inspiracions cabdals de Goethe i de Nietzsche són d’essència mediterrània, fan olor de flor de taronger.

Hem d’evitar, de totes passades, els grans perills que amenacen la nostra cultura: o sigui, l’obsessió econòmica, l’americanització o vulgarització mecànica que crea hàbits de receptivitat passiva, i les opressions polítiques. Cal que procurem la prosperitat, la riquesa dels pobles, però no pas com a fi en ella mateixa, segons la concepció americana, sinó com un mità per a assolir realitats superiors”.

A través de les altes cortines s’endevinava la llum viva del sol de maig. Valéry em mirava amb els seus ulls clars, però també misteriosos, el monocle lluentejant-li damunt la vesta, el cabell caigut, com sempre, a la banda dreta del front, amb una lassitud una mica rígida.

Dietari Marià Manent, 1933.

Advertisements