waugh

A l’armari del lavabo de l’Aimée, entre els instruments i productes de primera necessitat per al benestar femení, hi havia un pot marró amb els barbitúrics, la primera necessitat per al repòs femení. L’Aimée es va empassar la dosi diària, es va estirar i va esperar que arribés la son. Quan va arribar ho va fer bruscament, descuradament, sense avisar, sense moixaines. Res d’afluències delicioses, de frecs, d’elevacions, de franquejos o flotacions de la ment terrenal. A les 21.40h estava desperta i torbada amb un dolor sec que li contreia i tensava les temples; els ulls se li humitejaren, va badallar; de sobte eren les 5.25 h i tornava a estar desperta. Encara era fosc; el cel no tenia estrelles i sota seu els llums il·luminaven carrers deserts. L’Aimée es va llevar i es va vestir i va sortir a la llum dels fanals. En el camí del seu apartament a la Clariana de Remors no es creuar amb ningú. El Portal Daurat estava tancat des de mitjanit fins al matí, però hi havia una porta lateral que sempre estava oberta per al personal nocturn. Va entrar i va seguir el camí de sempre fins a l’església d’Auld Lang Syne. S’hi va asseure i va esperar l’alba.

La seva ment s’havia alliberat de l’ansietat. D’alguna manera, en algun punt de les fosques hores en blanc, havia trobat el consell que necessitava; potser havia entrat en counió amb els esperit dels seus antecessors, la raça impia i turmentada que havia desertat dels altars dels déus antics, que s’havia embarcat per vagar pels oceans perseguits per no se sap quines fúries per carrers vils de llengües bàrbares. El seu pare havia estat un assidu del temple de l’Evangeli Quadrangular; la seva mare, de l’ampolla. Unes veus àtiques l’esperonaven cap a un destí més elevat; unes veus que, molt lluny d’aquí i en una altra època, des del fons d’un passadís subterrani, havien segellat cançons de Minotaure; que li parlaven molt més dolçament de moll de Boècia, els homes armats, tots en silenci, en la calma del matí, la flota quieta a les amarres i Agnamèmnon desviant la mirada; veus que li parlaven d’Alcestis i de l’orgullosa Antígona.

L’est es va encendre. Les primeres, fresques hores de la revolució diürna són les úniques que l’home no contamina. En aquella regió tothom surt del llit més tard. Exaltada, l’Aimée va observar com brillaven les incomptables estàtues, com s’emblanquien i agafaven relleu mentre la gespa passava dels colors platejats al verd. La va cobrir una espècie de candor. Després, d’improvís, al seu voltant i fins on li arribava la vista tots els pendents es van transformar en una superfície dansant de llums de milions d’arcs de Sant Martí de miniatura, de flocs de flames; l’home de la caseta de control havia engegat el sistema de rec i l’aigua brollava de la xarxa subterrània de canonades foradades. Alhora, els equips de jardiners, traginant eines i carretons, van emergir per concentrar-se en les seves feines. Ja era ple dia.

L’Aimée va caminar a pas lleuger pel camí de grava cap a l’entrada de la funerària. A la recepció, el personal nocturn bevia cafè. La van observar sense gaire curiositat mentre ella passava silenciosament per davant seu, no era estrany que hi hagués urgències a qualsevol hora. Va agafar l’ascensor fins a l’última planta, on tot era silenciós i buit tret dels cadàvers tapats amb llençols. Sabia el que volia i sabia on trobar-ho; una ampolla blava de boca ampla i una xeringa hipodèrmica. No va redactar cap nota de comiat o de disculpa. Els costums socials i les obligacions humanes ja no eren de la seva incumbència. Els protagonistes, en Dennis i el senyor Joyboy, ja formaven part de l’oblit. Ara tot quedava entre ella  i la deïtat a la qual servia.

Emily Waugh, 1948

Anuncis