Ara que s’ha posat de moda dir que Catalunya som colpistes, està bé repassar què fèiem quan érem sobirans…

scriptorium-eiximenis

La carta de fundació de [la Universitat] de Lleida (1301) es basa en la carta concedida per l’emperador Frederic II a Nàpols, però, com remarca Rashdall, “en alguns punts la legislació del rei d’Aragó era molt més intel·ligent i liberal que la del monarca napolità. La seva carta original no mostra gelosia ni de l’autoritat eclesiàstica ni de la llibertat acadèmica. Els privilegis que atorga són els més amplis que mai hagin estat concedits en la fundació d’una Universitat”. “Els estatuts –continua dient Rashdall—són d’una importància en la història constitucional de les Universitats. Són el primer codi detallat d’estatuts per a una Universitat regida pels estudiants, que ha arribat fins a nosaltres. Ens mostra les llibertats dels estudiants i el domini dels estudiants sobre els professors ja en plena operació”. (…) Un dels factors que més van contribuir al progrés de la medicina i al de la ciència en general va ser l’autorització per a fer disseccions anatòmiques a les escoles de Medicina. (…) Al segle XIV, les dues Universitats catalanes eren, amb les italianes, capdavanteres en els estudis de la merdicina.

Eixemenis.-  A desgrat de les seves relacions íntimes amb la família reial catalana, Eiximenis va tenir algunes dificultats amb el rei Joan I, a causa del seu concepte avançat de la llibertat, com el va expressar en l’esmentat Regiment de Princeps. El rei li va demanar quines proves tenia per haver escrit coses tals com que…

“los generosos (nobles) han desemparada vera generositat e’s són dats a tanta vanitat e tanta oradura e a tants pecats com són e a tanta crueltat, que per mantenir lurs folies e pompes excessives dissipen lurs vassals, ne han pietat de res, ne fan almoynes ne oracions degudes… per rahó de açò… d’aquí avant no hi haurà reys, ne duchs, ne comptes, ne nobles, ne grans senyors, ans d’aquí avant fins a la fi del món regnarà per tot la justícia popular, e tot lo món per consegüent serà partit e regit per comunes… Diuen que lavors estaran sense perill en les ciutats generosos i no generosos, car tots seran bons per la major part e cascun atendrà que fassa tot bé” (…)

“Senyoria que lexant sa libertat e sa corona e noblea que està en veritat e justícia a mantenir, és caure en lo major infern que’s puga cogitar, car diu que tirà és càrcer pudent de tota llegea, mort de tota bondat, renegament de Déu e de tota lley, coltell contra la veritat, renegat falsari sense fe e lley, corruptor de tota lleyaltat, traydor manifest, públich lladre, demoni encarnat, notori fill del diable, perseguidor de tot bon hom… la presència del qual corromp l’aire e fa tremolar la terra, e procura infinits mals al món, contra lo qual deu cridar tota natura, e contra ell se deu commoure e’s deu levar lo cel e la terra e la mar e tota conciència tement Déu fins que l’hajem mort e foragitat del món”.

Els punts de vista d’Eiximenis sobre la llibertat i la tirania són, doncs, els de la nostra mentalitat occidental del segle XX. Era un individualista en el sentit que subordinava qualsevol arranjament social a la preservació de la llibertat i del benestar de l’individu. Però fóra un error qualificar les idees polítiques d’Eiximenis d’extremistes o radicals; al contrari, no feia sinó posar en paraules els sentiments generals dels seus connacionals a la darreria del segle XIV, quan ja el feudalisme ja no era capaç d’evolucionar més.  El  seu concepte de l’ordre social es basava en la idea de la llibertat individual combinada amb un nucli familiar ben integrat; era oposat al control de la societat, tant per les masses amorfes com per la tirania individual.

Josep Trueta, “L’esperit dels catalans”.

Anuncis