Si teniu un parell de vespres lliures, us recomano que els invertiu en mirar Olive Kitteridge. No era necessari, però HBO es torna a reafirmar com una productora de gran qualitat. Una fotografia molt ben treballada, una excel·lent actuació de Frances McDormand –que sembla tenir una facilitat insultant per bordar els papers de mare de família altiva i cabrejada—, i una trama pacient, lentament ordida, en què totes les peces acaben encaixant.

olive

Es nota que la sèrie reprodueix la novel·la homònima d’Elizabeth Strout. L’arquitectura de les pel·lícules i les sèries guanya en fortalesa quan el guió es basa en l’obra d’una mà literària. Olive Kitteridge ja comença a captivar des dels primers diàlegs. Entorn una taula, a mig sopar, Christoper (fill), Henry (pare) i Olive (mare) parlen sobra la depressió d’una veïna del barri:

 

Christopher:  “What’s depression?”

Olive:“It’s bad wiring, makes your nerves raw”

Christopher: “Is that why you’re so mean all time?”

Olive: “Absolutely”

Henry: “Your mother is not depressed”

Olive: “Yes, I am. Happy to have it. Goes with being smart”.

Henry: “All right, Olive”

Olive: “We might as well discuss it, Henry. He might have it too”.

Christoper: “But you don’t think I’m smart”

Olive: “Of course I do”

Christopher: “No, you don’t. You think I’m average”

Olive: “You are plenty complicated, Christoper. Average is someone like Denise the mouse

Henry: “For God’s sake. Nothing wrong with that. Average people are happier, happy, happy. You should try it sometime, Ollie”.

Olive: “I can’t. I’m too depressed”.

Aquestes poques línies ja són suficients per endevinar on ens portarà l’adaptació feta per Jane Anderson. La concepció del tarannà de la persona, en aquest cas la depressió d’Olive Kitteridge, com una fatalitat inesquivable. Seràs qui ets. Seràs qui sempre has estat. Moriràs amb el mateix caràcter que has nascut i crescut, perquè no hi ha marge substancial de canvi o millora. Un contingut molt més clàssic que modern, completament oposat a les creences de la psicologia contemporània i la ideologia del self-help. Olive Kitteridge, poc avesada al tracte i les convencions socials, autopercebuda com a persona estranya i de difícil convivència, no concep la depressió com una malaltia. Ni tan sols com un estatge passatger, transitori i superable, que es pugui tractar i vèncer. Els psicòlegs, considerats com a professionals de la mentida, són oberta i francament renegats; per atenuar aquesta gran càrrega, inseparable del seu cos, Olive únicament confia en el gos, les flors i els fruits secs.  El missatge, aigua cristal·lina: no intentis traçar plànols quan els daus ja han estat tirats.

Ningú dubtaria en definir Olive Kitteridge com una persona repel·lent, esquerpa, prou sincera per ser ofensiva, i exageradament injusta amb el seu cercle afectiu íntim. Malgrat gaudir d’una bondat natural superior a la mitjana, que l’empeny a protegir els més fràgils, simplement és incapaç de conviure amb les lleis de la sociabilitat humana. No té problemes d’inestabilitat o desordre emocional. Just al contrari, es caracteritza per la seva excepcional fermesa de caràcter. Una implacable rigidesa i equilibri mental que guia cadascuna de les seves accions i paraules, especialment les més verinoses. Des d’aquesta serenitat derrotista, observa la seva família i entorn amb ulls de frustrada resignació. Recorda un cavall altiu i poderós, segur i confiat en la seva força, àgil i lliure per moure’s a la seva llibertat, i tanmateix descol·locat en un tauler habitat per dames. Compren l’escenari que trepitja, però no els personatges que l’habiten, que se li fan tan estranys com alienígenes. Poc orgullosa del seu caràcter, però sí molt satisfeta, no es mostra gens disposada a bascular cap a posicions més flexibles. Malgrat ser conscient que és ella la rara avis, és incapaç de mostrar-se menys bel·ligerant enfront les actituds cordials i absurdes.

La relació amb Henry, el seu afectuós i sociable marit, és l’estira i arronsa sobre la qual es basteix la tensió de l’obra, i en conseqüència, el seu argument. Ell: obert, agradable, simpàtic, altruïsta, farmacèutic. Ella: irritable, corrosiva, egoista, impermeable, professora. La justícia kàrmica,  la sèrie ho deixa ben clar, és una entelèquia infantiloide. Afortunadament per uns, desgraciadament per uns altres, no es recull el què es sembra. No és voler fer un acudit negre afirmar que la relació entre Olive i Henry només és sana quan ell es converteix en un vegetal. Olive és perfecte… en la debilitat.

Finalment, tot i ser una temàtica força lateral, Olive Kitteridge també tracta sobre els problemes d’adaptació de les persones molt intel·ligents, infradotades emocionalment. Especialment subtil, i per això significativíssima, és la conversió que es produeix en l’afable repartidor Jerry McCarthy. Tan bon punt s’ha llicenciat a Massachussets es converteix en un dèspota arrogant i malcarat. Personatges més secundaris, com Kevin Coulson o Jim O’Cassey, insisteixen en la mateixa direcció: “els millors cervells són els pitjors cervells”. Els savis han escrit que la perspicàcia i la lucidesa són enemigues irreconciliables de l’audàcia o l’ intel·ligència. De fons, Anderson sembla xiuxiuejar l’arxicitada màxima de Pascal: “si ho penses bé, res et pot consolar”.

Malgrat que Olive Kitteridge és una obra fatalista i decadent, també hi trobareu illots de sarcasme que us faran riure, especialment si sou una mica cínics, misantrops o intel·ligents. Només parlaré del final per alertar que, malgrat ser realista, és força controvertit. De fet, encara he de decidir si és perfecte o perfectament fraudulent. Potser aquests dubtes, que em dominen, són la marca d’aigua de la sèrie. Que el públic no es posi d’acord sobre el desenllaç d’una trama acostuma a ser un bon indicador de la seva qualitat. Infinites vegades perdreu quatre hores de la vostra vida. Per això us animo a guanyar-les en aquesta minisèrie que, malgrat que el món sempre s’equivoqui, tants reconeixements de la crítica i l’audiència ha rebut.

Guillem Carreras. Novembre ’15.

Advertisements