Fa massa temps que tinc aquesta lectura pendent: “Sense and sensibility”. Avui fullejava l’excel·lent traducció que Xavier Pàmies en va fer, ja palesa en el mateix títol, que habitual i erroniàment es presenta com “Sentit i sensibilitat”. Pàmies ha preferit l’opció més correcte, al meu entendre: “Seny i sentiment”. [Ni sense es “sentit” ni sensibility “sensibilitat”]

No haver llegit encara res de Jane Austen és un pecat que hauré de corregir. Avui que denunciem la lluita contra la violència masclista, em sembla molt apropiat recordar la seva obra, tant crítica amb el romanticisme, que tant pèrfid s’ha demostrat per una relació de parella sana. Cadascú ha d’assumir la seva responsabilitat individual, només faltaria, i evidentment no existeix cap atenuant ni justificació possible pels imbècils que maltracten psicològica o físicament les dones. També hem de tenir clar, però, que la violència masclista no s’acabarà fins que tinguem una concepció diferent, més lliure i menys possessiva, de les relacions sentimentals.

sense-sensibility

Emma Thompson i Kate Winslet protagonitzen “Sense and sensibility”

L’endemà, abans que la criada hagués encès el foc de l’habitació o el sol hagués escalfat gens l’ambient d’aquell matí fred i trist de gener, la Marianne, encara no del tot vestida, estava agenollada davant d’un dels festejadors de la finestra aprofitant la mica de claror que entrava de fora i escrivint a rajaploma, tant com li ho permetia el devessall de llàgrimes que li saltava dels ulls. Va ser en aquesta postura que va descobrir-la l’Elionor, que es va despertar de tant que es remenava i sanglotava i que, després de quedar-se observant-la un moment amb preocupació muda, li va dir, en un to molt afectuós:

–Marianne, ¿que et puc demanar una cosa?

–No, Elinor –li va respondre la Marianne—, no em demanis res; aviat ho sabràs tot.

La serenitat forçada amb què va dir això només va durar l’estona de dir-ho, i a l’acte va tornar a deixar pas a l’estat d’aflicció extrema d’abans. Va trigar una estona a poder reprendre la redacció de la carta; i, fins i tot aleshores, els freqüents atacs de tristesa que l’assaltaven l’obligaven, de tant en tant, a aturar la ploma, cosa que va fer suposar a l’Elinor que escrivia al senyor Willoughby per última vegada.

L’Elinor va estar-la estudiant en silenci, amb tota la discreció de què era capaç; i encara li van venir més ganes de calmar-la i consolar-la; però com que la Marianne li havia pregat, amb la vehèmencia pròpia de la irritació nerviosa que la dominava, que no li digués res absolutament, va callar. En una situació així, era millor per a totes dues estar separades; i la Marianne, consumida pel neguit, no només va abandonar l’habitació així que va estar vestida sinó que, necessitada de solitud i de moviment, va posar-se a voltar per la casa fins a l’hora d’esmorzar defugint tothom.

Per esmorzar no va menjar res ni va mostrar intenció de menjar, i l’Elinor va aplicar tots els seus esforços no pas a estar-li a sobre o a compadir-la o a estar pendent d’ella, sinó a procurar atreure enterament l’atenció de la senyora Jennings.

Com que l’esmorzar era l’àpat preferit de la senyora Jennings, aquell dia també es va allargar força estona. Just en el moment que es desentaulaven i es disposaven a asseure’s al voltant del cosidor va arribar una carta per a la Marianne, que va agafar-la d’una revolada de les mans del criat i, amb una sobtada pal·lidesa mortal, va sortir corrents a la sala. A l’Elinor, que amb aquests indicis va conjecturar, am tanta certesa com si hagués vist el nom del remitent, que la carta era del senyor Willoughby, va nuar-se-li el cor fins al punt de no poder tenir el cap aixecat, i li va agafar un tremolor tan forta a tot el cos que va arribar a témer que la senyora Jennings se n’adonés. La senyora Jennings, però, només va saber entendre que la Marianne havia rebut carta del senyor Willoughby, cosa que va semblar que li feia gràcia pel que va dir tot seguit, quan va expressar, amb una rialla, la seva esperança que la carta fos del seu gust. Com que estava tota enfeinada amidant amidant llargades d’estam per a la flassada que feia, no es va adonar de l’angoixa que passava l’Elinor; i, quan la Marianne se’n va haver anat, va dir, en un to tan plàcid com abans:

–A fe que no havia vist mai una noia tan enamorada! Les meves filles no s’hi poden ni comparar, i això que es comportaven com unes ximpletes; però és que la Marianne és molt arrauxada. Espero de tot cor que aquest xicot no la faci gruar gaire, perquè això de veure-la tan trista i tan ensopida fa patir. Digueu-me, ¿per quan és el casament?

L’Elinor, tot i tenir menys ganes que mai de parlar-ne, va fer un esforç per respondre a aquella pregunta tan directa i, amb un somriure forçat, li va replicar:

–¿Què ho fa que estigueu tan convençuda que la meva germana està compromesa amb el senyor Willoughby? Em pensava que tot això ho dèieu de broma, però aquesta pregunta tan seriosa que em feu ho desmenteix. Em veig obligada a treure-us de l’engany: us asseguro que res em vindria més de nou que assabentar-me que es casen.

–Per l’amor de Déu, Elinor! ¿Com podeu dir això? Però si ho sap tothom, que s’han de casar, i que van caure rendits l’un als peus de l’altre així que es van conèixer! Però si a Devonshire els veia junts cada dia, i en tot el dia no se separaven! ¿Que us penseu que no sé que la vostra germana ha volgut venir a Londres amb mi per comprar-se el vestit de núvia? Va, va; no m’entabanareu pas. Com que vós sou tan circumspecta, us penseu que els altres no estan al cas; però no és així, creieu-me, perquè fa temps que tot Londres ho sap. Ho comento a tothom, i la Charlotte, també.

–Us asseguro, senyora Jennings –va dir l’Elinor tota seriosa—, que us equivoqueu. I, perdoneu-me que us ho digui, però feu molt mal fet d’escampar aquest rumor, com acabareu veient per molt que ara no em vulgueu creure.

La senyora Jennings va tornar a riure, però l’Elinor no va tenir humor per dires res més; i morta d’impaciència per saber què havia escrit el senyor Willoughby, va córrer cap a l’habitació, on va trobar la Marianne tirada sobre el llit, quasi sense alè de tant sanglotar, amb una carta a la mà i un parell o tres més al costat. L’Elinor se li va acostar sense dir paraula; es va asseure al llit, li va agafar la mà, l’hi va petonejar amorosament, i de cop va esclafir el por, que al començament va ser gairebé tan violent com el de la Marianne. La Marianne, tot i ser incapaç de parlar, devia apreciar tota la tendresa continguda en aquell gest, perquè, després de passar una estona plorant juntes, va deixar totes les cartes entre les mans de l’Elinor i es va tornar a posar a sanglotar desconsolodament tapant-se la cara amb el mocador. L’Elinor, sabent que una pena com aquella, per molt dolorosa que fos de presenciar, volia que se la deixés sortir, es va quedar sotjant la seva germana fins que l’opressió d’ànim li va haver passat una mica, i només aleshores va fixar amb ànsia els ulls en la carta del senyor Willoughby, que deia el següent:

Bond Street, gener,

Benvolguda Marianne,

Acabo de tenir l’honor de rebre la vostra carta, que us agraeixo molt sincerament. M’ha sabut molt greu saber que no vau considerar adequat el capteniment que vaig tenir amb vós ahir el vespre; i, tot i que arribo a imaginar-me en què puc haver tingut la mala fortuna d’ofendre-us, sol·licito que em perdoneu pel que us asseguro  que va ser absolutament indeliberat. Sempre recordaré la meva relació a Devonshire amb la vostra família amb tot l’afecte del món, i vull creure que aquesta relació no es trencarà per culpa de cap equívoc o malentès sobre la meva conducta. L’estima que sento per la vostra família, ésdel tot sincera; però, si h tingut la poca traça de fer exteriorització d’un sentiment que no tenia o que no volia expressar, em faig retret de no haver estat més a l’hora de manifestar-lo. Convindreu amb mi que només pot ser així quan sapigueu que fa temps que tinc el cor posar en una altra persona, amb la qual es formalitzarà d’aquí poques setmanes el compromís que tenim. És amb gran recança que obeeixo l’ordre que em doneu de retornar-vos les cartes que he tingut l’honor de rebre de vós, i el floc de cabells de què tan amablement em vau fer present.

Us saluda el vostre humil servidor,

John Willoughby

És fàcil d’imaginar-se la indignació amb què l’Elinor devia llegir aquesta carta. Tot i preveure, abans de començar-la a llegir, que devia contenir una confessió de la seva inconstància i una confirmació de la irrevocabilitat de la ruptura, li va venir de nou només que el senyor Willoughby tingués el valor de comunicar-ho amb aquell llenguatge, sinó també que fos capaç d’estar-se de mostrar cap mena de sentiment honorable o delicat i de servar el decòrum propi d’un senyor, fins al punt d’enviar una carta tan espantosament cruel com aquella: una carta en què, en lloc de demanar perdó i disculpes, no reconeixia haver trencat cap paraula donada i negava sentir cap mena d’estimació especial per ella; una carta en què cada ratlla era un insult, i que deixava el seu autor com un pocavergonya insensible.

Jane Austen, 

Anuncis