Ball de l’ós de Terrassa

Joan Amades explica un costum curiós del camp català, que també passava a Santa Coloma. Cito literalment:

“Les colles de segadors portaven una bandera, generalment verda o vermella; a voltes dels dos colors. El davanter feia de banderer. Quan segaven la plantaven enmig de camp, i si passava una altra colla de segadors, solien exigir que els fos donada la bandera. Si passava una altra colla de segadors solien exigir que els fos donada la bandera. Aleshores s’entaulava una competència entre les dues colles, que es jugaven una suma en metàl·lic, la qual a voltes havia arribat a una unça d’or. Cada colla elegia el segador que tenia per més brau i llest en la feina. Els dos segadors es posaven a segar un ram cada un tan de pressa com podien. Els companys els animaven amb crits i frases d’encoratjament. El qui acabava primer el ram, restava vencedor. Si era la colla que passava la vencedora, se n’enduia la bandera; si era aquesta la que perdia, havia de pagar a la vencedora la suma convinguda. A voltes la disputa era només per les banderes i la que perdia venia obligada a lliurar la seva a la que guanyava. Perdre la bandera era un descrèdit i la colla que es presentava a segar sense bandera era, per tant, criticada i poc considerada. Les colles feien gran gatzara pels llocs on passaven, i difonien una alenada de joia i de goig de viure. A Santa Coloma de Queralt, les colles de vigatans o segadors, integrades per vint-i-cinc o trenta, entraven formades”.

Curiós poble, el nostre! En època de treball, els segadors se les tenien per veure qui era més fort i potent. En canvi, en la setmana més gamberra de l’any, Carnestoltes, es feia una dansa de concòrdia i germanor: “El ball de l’ós”.  Ja sabia que aquest animal tenia molta importància a Santa Coloma [Entrada al bloc, 13 agost 2013], per motius molt lògics, però n’ignorava la dansa.  Seria una molt bona idea que pogués recuperar-se.

210000110000094

Guillem Carreras. Novembre ’15. 

Anuncis