love_cards_cropped

Benvolguda senyoreta May,

He tornat avui d’una llarga visita al camp i he trobat res cartes seves, juntament amb el seu bonic article aparegut a l’al-Mahrousah. La criada m’ha dit que les cartes –tresor de tresors—van arribar totes plegades fa quatre dies. Sembla que el servei de correus egipci ha deixat de repartir cartes, de la mateixa manera que reté tota la correspondència que rep.

No he prestat atenció a totes les altres cartes que esperaven el meu retorn sobre l’escriptori, per poder passar-me el dia escoltant les seves expressions, que alternaven entre la dolcesa i el reny: dic reny, perquè trobo en la seva segona carta unes observacions que, si ho hagués consentit, haurien entristit el meu jo feliç. Però, ¿com podia deixar-me abatre per un núvol aparent quan, d’altra banda, el cel era clar i estelat? I ¿com podia apartar la vista d’un arbre florit per contemplar la simple ombra d’una de les seves branques? I ¿com podia protestar per un tust suau d’una mà perfumada i plena de pedres precioses? (…)

Que dolces són les seves cartes, May, i que delicioses! Són com un riu de nèctar que davalla del cim de la muntanya i canta tot fent via en la vall dels meus somnis. Són com el llaüt d’Orfeu, que atreu les coses llunyanes i fa avançar les que són a prop, i per mitjà de les seves reverbacions encantades converteix les pedres en torxes enceses, i les branques, en ales agitades. El dia en què arriba una carta seva, per a mi és equivalent al pic de la muntanya; aleshores, ¿què puc dir del dia en què m’arriben tres cartes de cop? Aquest és, sens dubte, un dia en què abandono les senderes ben fressades del temps per tal de voltar pels carrers d’Iram, Ciutat de les Altes Columnes. (…)

Quant a la seva afirmació. “Que feliç que és vostè, que troba acontentament en el seu art!”, m’ha fet rumiar una llarga estona. No, May, no sóc ni feliç ni estic satisfet. Hi ha alguna cosa en mi que mai no troba satisfacció, però no té res a veure amb la cobdícia; una cosa que no pot conèixer mai la felicitat, però que no té res a veure amb l’aflicció. Al fons del meu ésser hi ha un batec continu i un incessant dolor, i no desitjo canviar ni l’un ni l’altre: un home que es troba en aquest tràngol no pot conèixer la felicitat ni reconèixer l’acontentament, però no se’n queixa perquè en la queixa hi ha un cert confort i una certa transcendència.

Vostè se sent feliç i satisfeta amb els seus grans talents? Digui, May, és feliç i se sent satisfeta, vostè? Gairebé puc sentir com fa en veu baixa: “No, no sóc feliç ni em sento satisfeta”. L’acontentament és satisfacció, i la satisfacció és limitada…., mentre que vostè no és limitada. Quant a la felicitat, és un estat que es presenta quan un s’embriaga amb el vi de la vida; però aquell qui té una copa de set mil llegües de fondària i set mil llegües d’amplada no la pot conèixer mai, la felicitat, si no és que la vida sencera sigui abocada en la seva boca. I la copa de vostè, May, ¿no és una d’aquestes que tenen mil i una llegües?

Què en puc dir, del “meu estat d’ànim”? A la meva vida de fa un parell d’anys no li mancava pau ni tranquil·litat, però avui la tranquil·litat ha estat transformada en brogit, i la pau, en lluita. La gent devora els meus dies i les meves nits, i inunda els meus somnis amb les seves ambicions i tendències; més d’una vegada m’he escapat d’aquesta ciutat, que s’esllavissa cap a una llunyana destinació, per tal de poder alliberar el meu Jo de la gent…, i dels espectres del meu jo adquirit. Els nord-americans són una gent poderosa, infatigable, persistent, que no afluixa ni dorm ni somnia. Si odien algú, el maten amb la indiferència; si estimen algú, el sufoquen per excés d’amabilitat. Qui vulgui viure a Nova York, ha de conservar una espasa esmolada a l’abast de la mà, però dins una beina plena de mel; una espasa per castigar aquells a qui els plau de matar el temps, i la mel per gratificar aquells qui tenen fam. (…)

Vostè, May, es troba entre els protegits; i dintre els seu Jo hi ha un àngel que Déu guarda de tot mal.

Vostè em pregunta, també, si té amics en aquesta part del món.

Per aquesta vida i tot el que conté de feridora dolçor i divina amargura, vostè hi té un amic, en aquesta part del món. Aquest amic està decidit a defensar-la, li desitja tot el bé del món i s’ocuparà que no li pervingui cap mal. Un bé amic que és tan lluny, de vegades es troba més a prop que no pas aquell que és a l’abast. ¿Per ventura la muntanya no és més imposant i més clarament visible per al qui passa per la vall que no pas per als qui hi viuen, a la muntanya?

La nit ha es`tes el seu vel sobre l’estudi, i ja no puc veure el que la meva mà escriu. Un miler d’expressions i un miler de salutacions, i que Déu la protegeixi i la guardi sempre.

El seu sincer amic

Gibran Khalil, Juny 1919

Anuncis