somnis

Els pobles antics creien que el somni era una revelació divina, un avís superior que prevenia perills i marcava camins a seguir, o sigui que constituïa el mateix sentit de l’home primitiu en un pla de cultura més avançat. La interpretació dels somnis tenia, doncs, quelcom de sagrat i no estava a l’abast de tothom; era de patrimoni dels sacerdots, que en aquells temps condensaven tota la seva saviesa reconeguda aleshores i, per tant, els únics que tenien autoritat i prestigi morals i facultat per a tractar amb les coses divinals.

A l’Egipte, el do d’interpretar els sonis era reconegut només als sacerdots d’Osiris un quant temps; més ençà la facultat es va estendre i va sortir de l’exclusivitat del cercle sacerdotal.

Entre els caldeus constituïa també una mena de sacerdoci; els qui s’hi consagraven eren anomenats oniromants i d’aquest món s’han format els termes moderns oniromància o onirocrícia, que signifiquen la falsa ciència de la interpretació dels somnis.

Durant un temps hom va creure que els malalts eren instruïts per la divinitat, mentre dormien, per mitjà del somni, del remei guaridor per al seu mal; això féu que els qui tenien alguna malaltia acudissin als temples dedicats a Esculapi, déu de la medicina, i exposessin els seus somnis als sacerdots i especialitzats en la matèria per tal que hi llegissin els remeis adients i el tractament a seguir. Gaudí gran fama en aquest sentit el santuari d’Esculapi a la ciutat de Pèrgam.

Els oniromants o llegidors de somnis feien contar al qui els consultava el somni que sotmetia a la interpretació amb els detalls més insignificants. Escoltada l’explicació, invocaven el favor del déu Morfeu, divinitat del somni; per a això se servien d’un seguit de pràctiques i fórmules màgiques que el qui consulta no veia. Després d’haver practicat els seus rituals es lliuraven durant molt de temps a la meditació i a una semisomnolència, durant la qual un geni de la son, que representava Morfeu, els revelava la intenció i el desig del déu manifestat per mitjà del somni, el misteri del qual hom tractava de desxifrar. A vegades la clarividència sobre el significat d’un somni trigava més d’un dia a produir-se.

Els oniromants comunicaven el resultat de la seva penetració als qui els anaven a consultar, en un llenguatge figurat, cabalístic i molt enigmàtic. Això feia que l’interessat no entengués ben be allò que li deien, que mai no podia prendre al peu de la lletra i que ell havia d’interpretar al seu criteri; ben poques vegades devia entendre allò que l’iniciat li volia dir. Aquest sistema figurat, comú en l’antigor a tot allò que prenia caràcter mític i sagrat, era molt a propòsit per a fer quedar bé els oniromants, puix que la predicció resultava del tot contrària a la realitat; la culpa mai no era seva per no haver sabut ben entendre la paraula divina de Morfeu, sinó dels qui els consultaven, que no sabien capir la seva expressió simbòlica i enigmàtica. La saviesa dels oniromants era molt gran, però el poble moltes vegades no la sabia capir i destriar.

Els pobles antics creien que els afers sagrats, els pensaments sublims, les idees magnes, no es podien expressar en llengua planera tal com parlava la gent, puix que perdien tota la valor si eren baixats al nivell del llenguatge comú propi del poble de baixa mà i vulgar.

Els sacerdots, els savis i els pensadors d’aquell temps parlaven sempre en formes metafòriques i catòtiques no entenedores per tothom; tractar dels afers sublims en parla vulgar era pervertir-los, desvirtuar-los i reduir-los a la mateixa vulgaritat del llenguatge. Aquest sentit, que encara perdura una mica en la societat actual, va donar orige als famosos enigmes tan comuns entre les civilitzacions velles. Explicar el significat d’un somni en llengua planera i entenedora a la multitud hauria provocat la ira de Morfeu; segurament donaria als fets un gir contrar al que havia revelat el somni, només per castigar l’oniromant que hagués donat raó de la seva ciència en parlar vulgar perquè hauria dubtat de la seva autoritat i autenticitat.

El rodolar del temps va vulgaritzar la vella ciència onirocrítica i li féu perdre el sentit eminentment sagrat que ja no tenia en temps d’Homer i de Virgili, i quan foren dictats els llibres sagrats. L’arrelat i profund sentit quimèric dels pobles antics va portar-los a donar una importància extraordinària al pretès valorar oracler dels sonis, del qual es fan ben bé ressò les Sagrades Escriptures; i ja no eren sols els malalts ni els grans magnats els qui volien conèixer el significat dels seus somnis extraordinaris, sinó que tothom, com deien els venedors antics de bitllets endevinadors dels somnis, “desitjava saber al matí allò que havia somniat aquella nit, què volia dir”. (…)

Fins a la generació dels nostres pares, a Barcelona, les pentinadores gaudien d’un crèdit especial perquè entenien en somnis. La conversa preferida de les botigues de pentinadora eren els somnis, que les clientes desgranaven fins al darrer detall i exposaven fil per randa a la senyora “Matapolls”, com popularment anomenaven les pentinades, que després d’haver demanat aclariments i detalls arrodonien el document semblantment a les antigues sibil·les de les cultures clàssiques i predeien a la interessada tot allò que li havia de passar. En aquella professió, aleshores, entendre força en els somnis tenia tanta o més importància que saber “manegar el tatxó”, puix que per a la majoria de les clientes tenia poca importància que se’ls desfés el pentinat abans del temps establert per a tornar-se a pentinar, mentre la consellera li endevinés bé tot el que li havia de passar. Per a una pentinadora en somnis gairebé era garantia d’assolir una bona parròquia.

Joan Amades

Anuncis