centaure

Llucià parla dels ceocròbols, pobles estranys que guerrejaven i s’esbatussaven cavalcats damunt uns grans ocellassos que els feien de cavall, posseïts de qualitats i circumstàncies excepcionals. Aquests ocells anaven coberts d’un plomatge d’herba sempre tendra que servia de menjar als genets, que es passaven setmanes senceres volant i viatjant damunt els moixons sense descavalcar mai per a res. Els eroconeopos, més humils, guerrejaven muntats en mosquits, i eren consideraven uns hàbils sageters i valerosos lluitadors. Llucià també fa referència als gastrocnemies, un poble que criava els seus fills dins el tou de la cama. Per portar-los al món havien de fer-se una incisió en aquesta part de la cama.

Segurament, també hi haurien cabut els cloquínitides. A Cloquíntia creixien unes carbasses de més de dos metres. Utilitzaven les fulles com a veles, i les lligaven en unes canyes dretes enmig de la barca. Les llavors de les coloquíntides els servien de projectil i les engegaven a tall de pedres. Un cop la carbassa s’assecava, l’enfonsaven i amb gran facilitat feien una altra barca pel mateix sistema. Eren molt bons navegants, experts en la pirateria, que sembraven la desolació i el pànic per allà on passaven.

Finalment, ens presenta els antípodes, un poble que situa vora el desert de Líbia, amb vuits dits a cada peu que miraven cap enfora i que els permetien córrer més de pressa que els humans. Es reproduïen per la suor, que amb el contacte de l’aire es gelava, se solidificava i formava així l’embrió generador. No tenien llengua, i estaven dotats de dues fileres de dents molt fortes, que produïen un seguit de sons molt variats que els servien de llenguatge. Tenien els peus tan llargs i tallants que trencaven el gel i la terra quan corrien molt ràpid. De fet, com a divinitat tenen un ós blanc. Les barbes dels homes, que els sortien del peu,  eren tan llargues que els arribaven al peu. Només sortien de nit, i eren tan transparents que es confonien amb ombres.

Ovidi explica que, en plena mar, hi havia una illa anomenada Hialenca. Els hialencs posseïen una força tan gran que, només amb la mirada, podien destruir-ho tot. Per castigar-los, Júpiter els va reunir vora la mar i els va convertir en roques, perquè contínuament les ones s’hi estavellessin i els mosseguessin. Els navegants creien que vora aquella illa la mar era insuportable, i temien immensament trobar-la.

Plini narra la història dels maclians, persones que eren meitat home i meitat dona. Tenien un pit masculí i l’altre femení, un braç i una cama ferrenya com els de l’home i els de l’altre meitat subtils com les extremitats femenines. Tenien mitja cara peluda i aspra, i l’altra mitja fina i delicada. Plini també fa referència als siòpides, una comunitat de persones, situats vora Etiòpia, que només tenien un peu. Com que això era un gran inconvenient per batallar, o fins i tot per caminar o saltar, lluitaven cavalcats damunt unes puces, grosses com elefants, que eren el temor del seus enemics.

Homer descriu els pigmeus, originaris de la Gàl·lia, com una raça de mida molt reduïda. Tenien grans ciutats, fetes de clofolles d’ou, amb cases i palaus sumptuosos. Els pagesos vivien en forats sota terra que ells mateixos cavaven. Pigas, la reina dels pigmeus, va atacar Hèrcules quan l’heroi, després d’haver mort el gegant Anteu, es va adormir a la seva terra. En aixecar-se, Hèrcules els va embolicar tots amb una pell de lleó i se’ls va emportar a Eustea. Per això van traslladar-se a Tràcia.

Advertisements