Encara amb la ressaca de Roma, recordo la figura d’un dels creadors de la ciutat. L’ideòleg del cens, els tributs generalitzats i l’organització estructura de l’exèrcit.

ara pacis

Fou molt oportuna, donada la tranquil·litat d’aquell moment, la guerra que hom emprengué contra els de Veios –en efecte, ja s’havia acabat la treva— i els altres etruscs. En aquella guerra, brillaren tant el valor de Tul·li com la seva sort; després de derrotar un exèrcit enemic nombrós, el rei, sense dubtar-ho, bé per comprovar els ànims de la plebs, bé els dels senadors, va tornar a Roma. Comença llavors l’obra més gran de la pau, de bon tros, de manera que, tal com Numa havia estat el creador del dret diví, així la posteritat diu que Servi fou el fundador, dins la societat, de totes les divisions i classes socials, amb les quals es trasllueixen els graus de dignitat i fortuna. Efectivament, establí el cens, la cosa més saludable per a un imperi que arribaria a ser tan gran, a partir del qual les obligacions per la pau i per a la guerra no es farien individualment, com abans, sinó segons la possessió de les riqueses de cadascú; llavors repartí les classes i les centúries i aquesta ordenació d’acord amb el cens, tan apte per a la pau com per a la guerra.

D’aquells qui tenien cent mil asos o un cens superior, arranjà vuitanta centúries, quaranta de grans i quaranta de joves; tots aquests foren anomenats la primera classe; els grans perquè estiguessin preparats per a defensar ràpidament la ciutat, els joves per a fer la guerra fora d’ella; les armes que havien de dur eren el casc, l’escut rodó, les gamberes i la cuirassa, tot de bronze; això per a cobrir-se el com: com a armes d’atac, la llença i l’espasa. A aquesta classe s’afegiren dues centúries d’enginyers que farien els serveis sense armes; la seva obligació era aportar màquines de guerra al combat. La segona classe havia de posseir un cens de cent fins a setanta-cinc mil asos, i d’aquests, es reclutaren, entre grans i joves, vint centúries; les armes assignades eren l’escut allargat en comptes del rodó, i tota la resta igual, excepte la cuirassa. De la tercera classe va valor que el cens fos de cinquanta mil; el mateix nombre de centúries, i constituïdes també segons la mateixa distinció er edats; i sense diferència d’armament, afegint-hi només les gamberes. En la quarta classe, un cens de vint-i-cinc mil; hom establí el mateix nombre de centúries, però amb armes diferents: solament se’ls assignà la llança i el dard. Es va crear una cinquena classe; sen feren trenta centúries; s’afegiren els tocadors de corn i els de trompeta, repartits en tres centúries; aquesta classe tenia un cens d’onze mil asos. El cens inferior a aquesta abastava la resta de la multitud; sen va fer una centúria, excusada de la milícia. Un cop equipat i distribuït d’aquesta manera l’exèrcit d’infanteria, reclutà dotze centúries de cavallers entre els homes principals de la ciutat; va construir també sis centúries més –Ròmul n’havia establertes tres—amb els mateixos noms amb què havien rebut els auguris. Per comprar els cavalls, s’atorgaren deu mil asos de l’erari, i per alimentar-los, hom imposà a les vídues un tribut de dos mil asos cada any. Totes aquestes càrregues van passar dels pobres als rics. Després tingueren la seva compensació. En efecte, no es donà el dret de vot a tothom individualment sense distinció amb la mateixa força i els mateixos drets, tal com ho havien mantingut els altres reis a partir de Ròmul, sinó que les divisions es van fer de manera que, d’una banda, semblés que ningú no quedava exclòs de les votacions, i de laltra, tota la força restés a les mans dels principals de la ciutat; després eren cridades les vuitanta centúries d’infanteria de la primera classe; si no hi havia majoria –cosa que passava poc sovint—, hom cridava els de la segona classe, i gairebé mai no s’havia de baixar tant que s’arribés a les classes més baixes. I no cal estranyar-se si aquesta divisió que hi ha ara, després que es completaren les trenta-cinc tribus havent—se duplicat llur nombre en centúries de joves i grans, no coincideix amb la suma total establerta per Servi Tul·li. En efecte, en dividir la ciutat en quatre parts, d’acord amb les zones i els turons habitats, d’aquelles parts en digué “tribus”, segons la meva opinió, a partir de “tribut”; d’ell prové el sistema d’impostos, car també ell establí el càlcul proporcional dels impostos a partir del cens; i aquestes tribus no tenien cap relació amb la distribució i el nombre de les centúries.

Havent acabat el cens, que havia accelerat amb la por de la llei promulgada sobre els censats amb amenaces de la presó i de pena de mort, ordenà que tots els ciutadans romans, cavallers i infants, cadascú dins la seva pròpia centúria, es presentessin al Camp de Mart a trenc d’alba. Allà purificà tot l’exèrcit, format, fent els sacrificis suovetaurilis, i per això va anomenar “lustre” aquesta cerimònia, perquè representava la fi del cens. Hom diu que aleshores foren censats vuitanta mil ciutadans; Fabi Píctor, el més antic dels historiadors, afegeix que aquest era el nombre dels qui podien portar armes. Davant aquesta multitud, va semblar que la ciutat també s’havia d’ampliar. Hi va afegir dos turons: el Quirinal i el Viminal; immediatament després, engrandí les Esquílies; allí, ell mateix s’hi instal·la per donar dignitat al lloc; envoltà la ciutat amb terraplens, fossats i muralles; així, fa avançar el pomeri. Alguns, que es fixen només en la força del mot pomeri, l’interpreten com a “darrere la muralla”; però vol dir més aviat “al voltant de la muralla”; és a dir l’indret que els etruscs, abans, consagraven en fundar una ciutat, i que era el lloc on havien d’aixecar la muralla amb límits ben definits segons els auguris per tal que els edificis no s’adossessin a la fortificació per la part de dins, com passa ara normalment, i per la part de fora s’estengués una mica de terreny lliure no conreat per l’home. Aquest espai, que no es podia habitar ni llaurar, fou anomenat pomeri pels romans, no tant perquè era darrera la muralla, sinó més aviat perquè la muralla era darrere d’ell. I, en cada eixamplament de la ciutat, aquests límits sagrats es feien moure sempre endavant el mateix espai que les fortificacions s’havien de fortificar.

Titus Livi, Història de Roma

Advertisements