properci1

Llibre segon, capítol XIX

És a desgrat meu, Cintia, que t’allunyes de Roma, però m’alegro que, estant sense mi, habitis els camps apartats. Entre la casta pagesia no hi haurà cap gran galan seductor amb seductor que amb les seves tendreses et privi de romandre honesta; ni davant les teves finestres esclatarà cap batalla, ni ningú cridant-te no t’amargarà el sol. Estaràs sol, Cíntia, i contemplaràs la solitud de les muntanyes, el bestiar,  el tros de terra d’un pobre camperol; allà no et podran corrompre diversions de cap manera ni els temples, que tantes vegades foren l’ocasió dels teus mancaments. Allí tothora contemplaràs com llauren els bous, i com la parra deixa caure la seva cabellera sota els cops de la docta falç. Allí aniràs a oferir una engruna d’encens en un altaret descuidat, allí faràs immolar un cabrit en uns fogars rurals, i després, nua de cames, imitaràs la dansa de les nimfes: però que tot això estigui a recer d’’home estrany.

Pel que fa mi, caçaré: des d’ara em deleixo per assumir el sacerdoci de Diana i cessar en els meus vots a Venus. M’ensinistraré a perseguir les salvatgines i a oferir-ne les banyes a un pi, i a excitar jo mateix la gosadia dels cans. No m’arriscaré, però, a escometre els grans lleons o a encalçar de prop, prestaments, els senglars: ans la meva gosadia consistirà a sorprendre les porugues llebres, i traspassar l’ocell amb una fletxa veloç, allà on el Clitumne ombreja sota el bosc sagrat la seva bella correntia i banya amb la seva aigua uns bous d’una blancor de neu.

Tu, vida meva, tantes vegades com projectaràs alguna cosa, recorda’t que dintre poques aurores vindré. D’aquesta manera, ni les solitàries selves ni es errívols rierols perduts entre la molsa de les comes, no podran dissuadir-me de repetir el teu nom assíduament. Que ningú no vulgui fer-me mal ara que estic absent.

cintia

Llibre segon, capítol XXII

Saps que ahir em plaïen moltes dones alhora, i també saps, Demofoon, que me n’ha vingut molts de mals. No hi ha cruïlla que els meus peus hagin recorregut impunement; oh, teatres nascuts massa sovint per a perdició meva, sia que algú hi mogui els braços blancs amb un gest voluptuós, sia que una gorja moduli variats accents! Mentrestant, els meus ulls cerquen una ferida, si una dona bella amb el pit descobert, o a una altra els cabells li cauen escampats sobre el front puríssim, retinguts al bell mig del cap per una perla de l’Índia. I si per cas alguna d’elles, cruel, em refusava amb el seu posat, de tot el front em regalimava una suor freda.

¿Preguntes, Demofoont, per què tinc aquesta feblesa per a totes? Això preguntes? No hi ha cap amor que tingui “perquè”. ¿Per què hi ha qui amb els sagrats coltells lacera els seus braços i es mutila als frenètics acords de la flauta frígia? La natura ha donat un defecte a cada ésser creat: a mi la fortuna m’ha donat el d’estimar sempre.

Poden seguir-me els fats de Tàmiras el cantor: jo no seré mai cec per a les belles, envejós amic. Però si em creus extenuat, a causa de la magror dels meus membres, t’erres: el culte a Venus no m’ha estat mai una fatiga. Pots preguntar: sovint una dona ha experimentat que el meu vigor durava tota la nit. Dues vegades lluïren les Osses mentre Júpiter reposava amb Alcmena, i dues nits estigué el cel sense rei, i malgrat això, no llanguia pas per a aferrar el llamp: l’amor no es lleva mai les forces a si mateix. Què? Quan Aquil·les partia de l’abraçada de Briseis, ¿per ventura els frigis no havien d’esquivar igualment els dards tessàlics? Què? Per ventura, quan el ferotge Hèctor s’aixecava del llit d’Andròmaca, ¿les naus micèniques no temien la seva escomesa? Aquell i aquest bé pogueren destruir les naus i les fortificacions: en això, jo sóc el Pelida, sóc el ferotge Hèctor.

Mira com en el cel serveixen tan aviat el sol, tan aviat la lluna: de la mateixa manera una dona més poc. Que l’una m’aculli i m’acariciï amb uns braços plens de desig quan l’altra no em permeti l’avinentesa, o si per cas s’ha irritat amb el meu servent, sàpiga que n’hi ha una altra que voldria ésser meva. Perquè docs jocs d’amarres defensen millor una nau, i una mare anguniosa està més tranquil·la alletant dos bessons.

Llibre tercer, capítol VIII

Dolça em fou la baralla anit, a la claror de les llànties, i les moltes malediccions de la teva veu furiosa. ¿Per què, enfollida pel vi, apartes la taula i amb una mà furiosa llances contra mi les copes plenes? Gosa, doncs, agafar-me els cabells i assenyalar-me la cara amb les teves ungles belles, amenaça’m de cremar-me els ulls acostant a sota d’ells una flama; i esquinça’m la túnica, i deixa’m el pit nu. Amb això realment em són donades proves d’una ardor sincera: perquè sense un amor violent no hi ha doni que es planyi. Quan una dona llança injúries amb llengua rabiosa i es cargola als peus de la gran Venus; o bé quan, sortir, es fa voltar dun estol de guardians, o corre pel mig dels carrers, com una Mènade colpida de deliri, o quan sovint l’aterreixen, timida com és, somnis de follia, o, mísera, l’angunieja el retrat d’una noia: jo, davant d’aquests turments de l’esperit sóc un verídic arúspex que aquests són sovint els senyals d’un amor sincers. No és segura la fidelitat si la injúria no l’agita: als meus enemics escaigui una amiga impassible. Quant a mi, que els companys vegin les ferides de les mossegades al coll, i la meva lividesa els assabenti que he tingut l’estimada amb mi. Jo, en amor, vull sofrir o sentir sofrir: veure adés llàgrimes meves, adés de teves; de vegades amb un moviment de celles em tramets paraules furtives, o traces amb els dits unes ratlles que cal passar en silenci. Odio aquells sospirs que no torben mai el son: sempre voldria estar pàl·lid per una amant irada.

A flama es feia més dolça a Paris, quan entre les batalles 30 dels grecs, podia portar el goig a la seva Tindràrida. Mentre els dànaus triomfen, mentre Hèctor, el bàrbar, resisteix, ell sobre el pit d’Helena fa guerres més grans.

O amb tu, o per tu amb els rivals, sempre tindré lluites: pel que fa a tu, no vull pau de camp mena. Alegra’t que cap dona no sigui tan bella com tu; en tindries pena, si n’hi hagués cap: ara, doncs, és just que te’n gloriïs.

Però tu, que has teixit paranys entorn del nostre llit, així tinguis sogre eternament, i a casa seva hi hagi sempre la mare. Si ara has tingut avinentesa de furtar-me nombroses nits, és al 40 ressentiment contra mi, no a tu, que l’amiga les ha donades.

Properci, Elegies.

Anuncis