Començo una relació d’amor que segur que durarà molt temps. De seguida he tingut la impressió, només fent una primera repassada, que un darrera l’altra, aniré llegint amb plaer les històries d’Ian McEwan. Que l’amic Hitchens en parli meravelleses no pot ser desapercebut. 

flirting

La contribució més important –i l’única – de l’Edward als preparatius del casament va ser reprimir-se durant més d’una setmana. Des dels dotze anys que no havia estat tan cast amb ell mateix. Volia estar en perfectes condicions per a la seva dona. No era fàcil, sobretot de nit, al llit, o als matins, quan es despertava, o durant les llargues tardes, o e aquelles hores abans de dinar, o havent sopat, durant les hores prèvies a anar-se’n al llit. Però ara, per fi, ja eren allà, casats i sols. ¿Per què no deixava estar el rostit, s’aixecava, l‘omplia de petons i la portava cap al llit de columnes de l’habitació del costat? No era tan fàcil. La seva adaptació a la timidesa de la Florence era una llarga història. Havia acabat respectant-la, fins i tot venerant-la, confonent-la amb una forma de coqueteria, com el clàssic vel que amagava una naturalesa profusament sexual. En definitiva, una part de la intricada profunditat de la seva personalitat, i una demostració de la seva qualitat. L’Edward s’havia convençut que la preferia així. No ho havia argumentat de forma detallada, però la qüestió era que la reticència de la Florencia convenia a la ignorància i a la inseguretat de l’Edward; una dona més sensual i exigent, una dona salvatge, segurament l’hauria esfereït.

El seu festeig havia estat una pavana, un desplegament majestuós, regit per protocols mai acordats ni expressats, sinó simplement observats. Mai no parlaven de res, i tampoc no trobaven a faltar les converses íntimes. Eren qüestions més enllà de les paraules, més enllà de les definicions. La pràctica i el llenguatge terapèutics i la manifestació de sentiments compartits amb diligència i analitzats conjuntament encara no estaven en circulació. Algrat que ja se sentia que hi havia rics que anaven al psicoanalista, encara no era habitual que un mateix se sentís com un enigma, cm un exercici d’història narrativa o com un problema irresolt.

Entre l’Edward i la Florence no hi havia res que passés de pressa. Els avenços importants, els permisos garantits tàcitament per ampliar el que l’Edward podia veure o acariciar, només s’aconseguien de mica en mica. El dia d’octubre que li va veure els pits per primer cop va ser molt abans del dia que els hi va poder tocar: el 19 de setembre. Els hi va besar al fabrer, però els mugrons no: els mugrons només els hi va fregar una vegada, al maig. Els progressos de la Florence en el cos de l’Edward s’esdevenien fins i tot amb més cautela. Un moviment sobtat o un suggeriment innovador d’ell podia ensorrar la feina feta. El vespre que van anar al cine a veure Gust de mel, i quan ell li va agafar la mà i se la va posar entre les cames, va endarrerir el procés unes quantes setmanes. Però no es va convertir pas en una noia frígida, ni tan sols freda –ella no era així—, sinó en una noia imperceptiblement llunyana, potser decebuda o fins i tot una mica traïda. Es va apartar sense que l’Edward ni tan sols pogués dubtar del seu amor. Fins que per fi un dia van reprendre el camí: una tarda de dissabte de finals de març en què estaven sols mentre la pluja queia amb força darrere les finestres de la desordenada sala d’estar de la caseta que els pares de l’Edward tenien a Chiltern Hills, la Florence va deixar reposar la mà breument a sobre, o a prop, del seu membre. Durant menys de quinze segons, l’Edward, immers en una esperança i un èxtasi creixents, la va sentir a través de dues capes de tela. Tan bon punt la Florence va apartar la mà, l’Edward va saber que no ho podia suportar més i li va demanar que es casés amb ell.

Ell no podia imaginar-se fins a quin punt li havia costat a la Florence posar la mà –el dors de la mà—en aquell lloc. Ella l’estimava, el volia complaure, però es va haver de sobreposar a una aversió considerable. Va ser un intent sincer –la Florence podia ser intel·ligent, però no era arguciosa. Hi va mantenir la mà tant com va poder, fins que va advertir un moviment i un enduriment sota la franel·la grisa dels pantalons. Hi va notar un ésser viu, independent del seu Edward, i va recular. Aleshores, de cop i volta, ell se li va declarar i l’emoció, l’alegria, les rialles, l’alleujament i les abraçades van fer que la Florence oblidés per un moment aquell esglai. I l’Edward va quedar tan sorprès de la seva pròpia determinació –i també mentalment arronsat pel desig pendent— que no va poder ser gaire conscient de la contradicció amb què la Florence va començar a viure des d’aquell dia la qüestió secreta entre el fàstic i la felicitat.

A la platja de Chesil, Ian McEwan (2008).

Anuncis