scarface_money_power_respect

Els diners dominen el món. 

La societat és, per Balzac, la veritable historiadora; ell es limita a fer-li de secretari. La missió de l’art, escriu en aquest pròleg, no és pas copiar la natura, sinó expressar-la; la missió de l’artista, doncs, consistirà a captar-ne l’esperit, a aprehendre l’ànima i la fisonomia de les coses i dels éssers. Per això, l’escriptor –explica a La pell de xagrí (1831), una de les seves primeres novel·les incorporada retrospectivament al projecte de la Comèdia humana— està obligat a portar al damunt una espècie de mirall concèntric, fruit de la fantasia, reflex de l’univers.

El mirall balzaquià és un mirall actiu que no retrata ni idealitza, sinó que interpreta. La mirada de l’escriptor accentua les línies més crues de la societat i el reflex que en resulta esdevé profundament inquietant, cosa que explica les acusacions d’immoralitat, de sensualisme, de materialisme i de pessimisme que l’autor es va haver de sentir de tots aquells que consideraven que la funció de la literatura és oferir una imatge tranquil·litzadora de món i que es queixaven del descarnament, de la fredor i de la distància amb què Balzac pintava bonapart dels més de dos mil cinc-cents personatges que representen la Comèdia humana. Entre aquests, els protagonistes de La cosina Bette i El cosí Pons, juntament amb El pare Goriot i Eugénie Grandet, constitueixen una excepció. El mateix Balzac parlava d’El cosí Pons i de La cosina Bette com de dues imatges de l’extrema tendresa –la bona fe, l’altruisme, la bondat i l’amistat— que l’escriptor utilitza, això sí, com a contrapunt de tots els personatges que representen, sota formes diferents, el comportament de l’individu en la societat moderna, postrevolucionària; una societat que ha trabucat els valors tradicionals i que no ha sabut fer res més que passar de l’immobilisme social a què obligaven els privilegis de l’antic règim al determinisme absolut del diner en una societat que ofega la mateixa possibilitat d’existència d’aquesta mena de persones.

Sylvain Pons és el típic personatge que la societat moderna relega a la condició d’estrany o de boig: músic, afeccionat al col·leccionisme, freqüentador de brocanters i antiquaris a la recerca de peces de valor artístic i històric, troba gairebé al final de la seva existència solitària una ànima bessona amb la qual pot compartir felicitat i infortuni. Es diu Schmuke, és alemany, músic com ell, un esperit sensible i innocent que l’ajuda a oblidar com és de dur per a una naturalesa afable no poder demostrar l’afecte que sent pels altres, que el rebutgen a causa de la seva aparença i dels típics prejudicis socials. Quan més satisfet està de la companyia de l’amic, un “granet de sorra” comença a burxar-li l’ànima: la seva família li mostra un rebuig tan declarat i ostensible que, del disgust, emmalalteix. A partir d’aquest moment, l’indefens personatge assisteix impotent al joc d’intrigues que el qui l’envolten –des de la portera a un reputat col·leccionista jueu, des del metge que el visita fins als seus familiars més pròxims i hereus legítims de Pons—ordeixen per tal d’enriquir-se amb l’esplèndida col·lecció que, d’altra banda, ningú no és capaç de valorar com tocaria, artísticament.

La història d’aquesta parella d’homes –“trencanous” és el malnom amb què els dos vells músics són coneguts al barri— és una història d’amor, la història d’una amistat sense clivelles, que Balzac utilitza com a pretext per parlar l’un dels problemes que més el preocupen i que més tinta ha fet rajar a la literatura europea moderna: el diners. Heus aquí el motor absolut d’una societat que relega al marge i condemna a la indiferència tots aquells que, com Pons i el seu amic, opten pel món de l’esperit. Qui no respecta les noves regles del joc de la societat burgesa, ras i curt, sucumbeix. La mirada de Balzac sobre aquesta societat és una mirada distanciada i, per això mateix, profundament crítica. En aquest cas, la distància prové de l’ “extrema tendresa” amb què són tractats aquests personatges per part d’una veu narrativa que tradueix fidelment el punt de vista de l’autor. Balzac escrivia, en una carta del 28 de juny de 1846 a la que estava a punt de ser la seva muller, Madame Hanska, que per a ell El cosí Pons era una d’aquelles obres d’art de simplicitat “excessiva” que conté, en canvi, “tot el cor humà”. El fet que aquesta sigui la darrera novel·la de Balzac, el qual va deixar en morir amb només cinquanta-un anys molts projectes inacabats, ens la fa veure com una mena de testament literari de l’autor de la Comèdia humana, que porta fins a les darreres conseqüències la capacitat de Balzac de traduir a través de la ficció, de la construcció d’un món al·legòric, allò més essencial de la realitat.

Margarida Casacuberta

Advertisements