Estar tocat del bolet…. menjar-te un gripau…, fotre’t un bolet. Aquest article explica d’on venen aquestes expressions.

amanita_muscaria_fly_agaric

Bolets i gripaus.

Entre els termes usats per denominar l’Amanita muscaria en d’altres llengües descobrim una associació nova i reveladora: els danesos i els noruecs parlen de barret de gripau; a la Baixa Alemanya, a la zona bàvara, l’anomenaven excrement de granota; a Holanda rep l’apel·latiu d’excrement de gripau; entre els anglosaxons, a més del ja esmentat fly-agaric, també té el nom de toadstool, que es tradueix per “gripau”, nom que, segons Gordon Wasson, va estendre’s primitivament a tota mena de bolets. En bretó antic era anomenat barret de gripau; els frisons coneixien l’oriol foll pel nom vulgar d’amagatall de gripau. En llengua basca trobem dos apel·latius: l’actual kuloto falsoa i l’antic, ja gairebé perdut, que era amoroto, “gripau”. En francès, sobretot a la zona septentrional del país, rebia el nom de crapaud, senzillament “gripau”. Entre els hindús el matamosques és anomenat seient de gripau. També a Galícia és conegut per pan de sapo.

El gripau és un animal visceralment temut i rebutjat per la població d’Euràsia, incomparablement més que les granotes o d’altres amfibis. Comparteix amb els bolets la mateixa peculiaritat de tabú en els pobles micòfobs: són éssers prohibits, irracionalment fastigosos, mortals, repugnants en essència, exactament igual que els éssers que són objecte de creences totèmiques tabú entre pobles tradicionals o primitius:

“Les espècies divinitzades objecte d’aquestes prohibicions constitueixen sistemes separats del de les funcions clàniques (…) Així, per exemple, el pop és assimilat a la muntanya, les torrenteres de la qual, en precipitar-se, són com els tentacles, i per la mateixa raó és identificat amb el sol, pels seus raigs” (LÉVI-STRAUSS, Le totémisme aujourd’hui)

L’Amanita muscaria i el gripau comparteixen la característica de tabú, prohibició cultural que arriba a la visceralitat irracional, originada en u mateix factor: la producció de substàncies enteògenes que fan ambdós éssers. (…) La substància enteògena que segreguen els gripaus, la bufotenina (derivat N-simetilat de la serotenina) és estructuralment i funcionalment similar a la muscimola que sintetitza el matamosques. A tot el món trobem pràctiques d’alteració de la ment aprofitant l’alcaloide que sintetitza el gripau que són comparables a les que aprofiten la substància activa de l’Amanita muscaria.

A la zona catalana del Lluçanès, concretament a Sant Boi de Lluçanès, ens han explicat en què consistia el costum de castigar els lladres i malfactors “sorrejant-los”. El càstig era practicat per la gent del poble fins a finals del segle passat i inicis del present quan calia escarmentar algú sense arribar als tribunals de justícia. El sorrejat consistia a tustar una persona amb una mitja plena de sorra, que provocava cops dolorosos i no li deixava pràcticament cap senyal extern (per raons idèntiques avui la mateixa pràctica és emprada pels serveis policíacs dels països on es tortura). Si el malfactor mereixia una punició més severa, hom ficava un gripau viu entre la sorra abans de tustar-lo: la persona que rebia el càstig perdia els sentits i després no recordava el que havia passat.

Quan hom copejava amb la mitja el cos de l’individu, el gripau moria aixafat enmig de la sorra i deixava escapar tota la bufotenina, que penetrava al cos del punit per la via epidèrmica, i encara més quan la pell del castigat estava encetada pels cops. Aquesta ingestió involuntària de tòxic era el que feia perdre la consciència i la memòria al malfactor.

Unes pràctiques bessones han estat verificades en diverses comunitats indígenes, bàsicament de l’Amazones, per bé que la finalitat hi és explícitament embriagadora i extàtica amb un caràcter positiu. Entre els indis amauaca de les muntanyes peruanes trobem un ritu similar: creuen que la màgia per a caçar abundosament ve del verí poderós del gripaus. N’agafen un, li graten el llom enèrgicament i després freguen l’animal per unes cremades que prèviament s’han fet als braços i al pit. Perden la consciència enmig de vòmits i convulsions, i aleshores tenen unes visions extàtiques que interpreten com a trobades amb l’esperit de la seva, que els indica on localitzaran la caça.

Gripaus i bolets comparteixen un odi comú

Estar tocat del bolet i fotre’s un bolet.

La locució estar tocat del bolet fou inicialment aplicada com a al·lusió a la fase d’eufòria cinètica provocada per la ingestió d’oriol foll. L’aplicació més exacta és quan hom la fa servir per a indicar algú exaltat i desmesuradament enfervorit, més que no pas referint-se a estats d’abstracció i excentricitat silenciosos i marginals. S’està tocat pel bolet quan hom ha ingerit Amanita muscaria i comencen a deslligar-se-li l’eufòria i la loquacitat; quan es comença a saltar i a fer esforços inusuals: riure, ballar i serrar, a ple estiu, més llenya que no es podria pensa normalment. Una persona que actuï d’una manera semblant després d’haver ingerit oriol foll està tocada (influïda) pel bolet.

La literalitat constant que tenen les frases fetes, com en el nostre cas, abona la relació descoberta entre estar tocat del bolet i el consum socialment consensuat d’enteògens fungícs. No és cap fórmula poètica, com ens ha argumentat, ni cap paral·lelisme rebuscat entre l’anarquisme amb que creixen els bolets i la conducta d’un element (a més, els bolets no creixen amb desconcert, sinó ben al contrari: obeeixen al mateix ordre natural que la resta dels vegetals).

La darrera expressió formalment relacionada amb els bolets és fotre un bolet. Aquesta frase feta és de caràcter seriós: no comparteix cap tret fantasiós ni emocional amb estar tocat del bolet i més aviat hi és oposada.

La frase feta que significa tustar algú amb un bolet és, segons P. Font i Quer, un manlleu del francès boulée –la baguette de bouleau que registra Rolland – i també està relacionada amb el nom boiuliée, expressions que s’aplicaven quan algú era copejat amb una fibrosa i temuda branqueta de bedoll, en francès bouleau. En l’antiguitat les branquetes tendres dels bedolls eren molt usades a manera de nervi de bou per a xurriaquejar els nens a l’escola, els animals, etc. En general, era molt temuda perquè una boulée (mal traduït, bolet) feia mal de veritat. La locució que significa tustar algú amb una branqueta fibrosa i dura de bedoll fou mal adaptada i esdevingué l’expressió popular, ja convertida en frase feta, fotre un bolet, que hauria d’ésser fotre un bedollí o fotre un bedollàs. Per tant, el popular fotre un bolet no té cap relació amb els espècimens concrets ni amb res de llur context o llurs implicacions.

Josep M. Fericgla i Claudi Esteva, “El bolet i la gènesi de les cultures”.

Advertisements