Fa un any vaig transcriure un excel·lent llibre escrit per en Josep Moix  Marimon, “35 anys de teatre a Santa Coloma”. L’escriu l’any 1950, quan el món i Santa Coloma ja l’ha estampat massa vegades contra la paret. Malgrat el to amarg de les línies que escriu, és un document excepcional per recordar el teatre a Santa Coloma a través de les experiències d’un dels seus màxims exponents. A continuació transcric quatre fragments de l’obra: el naixement de la passió interpretativa en el Sastre Martinet, el famós conflicte de Terra Baixa, una reflexió sobre el caràcter dels colomins, i l’epíleg en que parla de les conseqüències de la guerra civil. Seria molt interessant que aquest document s’edités algun dia i pogués arribar a totes les cases de Santa Coloma-

Aprofito l’entrada per recordar-vos que el 18 d’octubre, el Grup de Teatre Naltrus representarà l’obra “Baby Boom” al Teatre l’Estrella (18h). Abans de la representació, podreu veure els programes de moltes obres teatrals que s’han representat a Santa Coloma des de finals des 70 fins a l’actualitat. Després de l’obra, s’entregaran els premis de I Concurs de Teatre Amateur celebrat a Santa Coloma. Crec que podem estar molt contexts d’aquesta primera experiència. 

ELS INICIS

“Recordo que, en una processons que es feren, hi anàvem una colla de nens vestidets de sants i santes. Jo, petit com era, em vestiren de Sant Lluís. Recordo com si fos ara que em van ensenyar una estampa d’aquest Sant que jo havia de representar. Doncs, durant tota la processó, coll tort, no vaig alçar els ulls del Sant Crist, ni ningú fou capaç de fer-me perdre “la pose”. Ja home fet, la mare em digué que mai havia fet cap paper tant bé com aquell”

“Per un carnaval, junt amb uns quants nois, ens disfressarem de capità d’enginyers. No sé d’on deuria treure que els soldats parlen castellà, que castellà també parlava, i feia el paper de sergent com si fos un “veterano”, segons vaig sentir a dir uns anys després. Quan venien gimnastes a exhibir-se a la Plaça, també m’engiponava un trapezi a les golfes i també havia de vestir com ells. A falta de malles, m’engiponava camiseta i calçotets de punt i un mocador virolat per “taparabos”, i tot sol em divertia imitant tant bé com sabia el què havia vist fer. Quan veia fer coses que fugien d’allò vulgar, recordo que m’hi embadalia com una cosa extraordinària, i que el cor se m’hi anava. Després, d’amagat, procurava imitar allò que havia vist”

sastremartinet

L’EPISODI TERRA BAIXA

Potser ell era més lluitador i més agressiu. A nosaltres, no ens preocupava el que fessin a l’Estrella. Només pensàvem en la nostra representació, i ells que fessin la que volguessin. Però en Costa, amb la seva perfídia, anava insistint:

–Que no veieu que diran que no ens vèiem en cor de fer res, que triem per debut una obra que ja varem fer allà? Que només farem repeticions! Perquè no fem el què fan ells? Perquè no fem també Terra baixa, que diu que volen fer per Pasqua?

–Per això mateix. Perquè ho fan ells, n l’hem de fer nosaltres. És un tret massa directe.

–Què pot ser directe que el què ens han fet a nosaltres? Perquè no els hem de contestar de la mateixa manera?

–Em vols creure? Fem com si no existissin i fem la nostra.

–Potser no et veus en cor de fer un Manelic millor que el faran ells? Que no puc fer j un Sebastià millor que el d’allà? En Lens no pot fer un Tomàs millor? Els altres papers, que no els poden fer prou bé, aquests?

Insistí fins a tocar-me l’amor propi dient-me que no volia exposar-me a la comparació dels dos Manelics per por de quedar sota. S’ho agafà tant a la valenta, i tant de punt, que no va parar—dia sí, dia també—fins que els aficionats i la Junta em pregaren tant i tant, que no pararé fins a fer-me retirar Ocells de pas i posar al seu lloc Terra baixa.

Ja els hem declarat la guerra

–Bé prou que ens declaren ells. Nosaltres només ens defensem.

–Bé, sí, la contraofensiva.

A tots els altres, els era igual estudiar una obra que una altra. Als altres sí, però a mi o, que queia sobre meu tota la responsabilitat de menar el carro sense sotracs i arribar almenys on arribessin ells. Em jugava tot el prestigi adquirit pas a pas durant molts anys. Però el guant ja estava tirat. Al camp enemic ja sabien que no ens rendíem i volíem entaular batalla. Recular no estava permès.

Encara que hagués vist algunes representacions de Terra baixa, i em quedés a la memòria la magistral interpretació del Manelic que en feia l’Enric Borràs, veia tant difícil el que ell hi feia que, com més estudiava el personatge i més el recordava, més lluny m’hi trobava. I vinga a llegir tot el què trobava escrit referent a aquesta obra i repassar revistes de teatre per veure actituds de Manelics, i escenes, i decorats, i estudiar l’harmonia de les paraules, i les posicions més adequades per assemblar-me (encara que fos de lluny) al mestre dels Manelics.

Com general a punt de lliurar batalla, penso que no vaig negligir cap detall. De tots els decorats vistos en revistes, vaig escollir el què em semblà més efectiu, sense mirar la feina que hi tindria, en la què hi vaig posar tot el meu poc enginy per pintar-lo.  Pel vestuari no em vaig pas refiar del què enviessin, que hauria pogut no ser tal com jo el volia. El Tomàs vaig vestir-lo amb la roba del meu equipatge, intentant imitant un retrat del senyor Soler interpretant aquest personatge. Per el Manelic, vaig lluir la samarra estrenada per el Senyor Borràs, que guardava com una mascota i mai havia pensat fer-la servir per Terra baixa. Només la tenia com a talismà, encomanant-me poc o molt del seu art. Fins i tot em vaig comprar una perruca feta al meu gust i mida.

La propaganda no va quedar endarrere. Pels cantons, la gent comentava la lluita de Terra baixa en veure els cartells que anunciaven la nostra am un Manelic de cinc pams d’alçada. També era una nova forma de propaganda. En vaig pintar una dotzena. Els d’allà, diu que deien: “també es propaganda per a nosaltres, que també la fem”. Diu que els hi contestaven: “però la feu més pobra, ja que no goseu fer cartells com aquests, ni feu un decorat expressament”.

De fet, em va estranyar força que no pintessin decorat. O no sabien que fer-hi o badaven, i això m’animava encara més en la lluita, pensant que si tot ho feien així, podríem cantar victòria. A les dues cases hi havia prou interès, cadascú per el seu propi benefici, l’expectació i les discussió eren contínues. Per cap funció no n’hi ha hagut pas tanta, que tot el poble armà enrenou, no parlant d’altra cosa. Per això no és d’estranyar que tots dos teatres s’omplissin.

El del Centre Republicà no només s’omplí, sinó que la sala no fou suficientment gran. Haguérem de desmuntar l’envà de fusta que separava la sala d’espectacles de la del cafè, però malgrat això la gent seguia premsada, com arengades en un barril, cosa que no havíem pensat que mai hagués de fer-se. No contava pas en les atencions que em tingueren, aplaudint el decorat tan bon punt alçat el teló ni en l’ovació que em feren en aparèixer en escena.

No cal dir que tots ens superarem. Sabíem que n’hi havia bastants que anaven d’un teatre a l’altre per fer la comparació i comparar mèrits. Era qüestió de no quedar endarrere, que segons uns quants no hi quedarem, i segons els altres els superarem de molt en tot. Recordo que un aficionat ja vell que s’interessava força per les coses del teatre, i també era dels qui anava i venia d’un teatre a l’altre, acabada la funció va pujar a l’escenari, i tot entusiasmat, abraçant-me, em digué que creia abans que estàvem amb millors condicions que els altres, però no creia que arribéssim tant amunt, ni mai havia vist en aquest poble una cosa tant ben acabada.

sastremartinet1

PUNXADES

No tot eren llorers i flors i violes, que entre les flors també hi trobava punxes i entre els llorers algun escurçó. No m’hi capficava gaire, ni les punxes ni les mossegades, doncs la majoria de vegades, volent-me tirar el tret, el rebien ells en demostrar el peu que calçaven i el baix nivell en què es trobaven. A un altre potser l’hauria molestat, però mai he fet cas dels lladrucs dels gossos bataners, que només lladren quan fuges. Un dia, em diuen: “fulano ha dit que si no hi tinguessis negoci, no passaries tant temps a l’escenari pintant decorats”. Digues-li que jo t’he dit que deu tenir el cervell de jueu, que només sap veure el negoci.

Durant força temps , a l’escenari hi havia gas i el cafeter només volia donar-nos llum els darrers dies d’assaig. Havia de pagar jo les espelmes, per a no moure conflictes ni fer cas de la punxada. La dona de tal aficionat diu: “sempre et fa fer el paper de tonto. Digues-li que el faci ell”. “Si convé, ja els fa”, respon l’aficionat. Un familiar d’un altra aficionat: “aquest paper que fa ell et tocava a tu, que allà a on actuaves ja l’havies representat. Que no veus que tots te’ls pren?”

Més d’una xafardera ignorant diu a la meva dona: “a mi no m’agradaria gens que el meu home fes el què fa el teu: fer l’amor a les còmiques i abraçar-les”. La intenció hi era, però la punxada no feia l’efecte, perquè els contestava: “val més que ho faci davant del públic que al darrera, que això no saps si ho fa el teu”. Si jo tenia alguna escena d’aquestes, la meva dona, des de la llotja veia una colla d’ulls que estaven més per veure la cara que hi posava que el què estava passant a l’escena. No tenien present que ella no era d’aquest poble…

La més graciosa i malintencionada punxada, per a posar foc en un matrimoni va ser la que feren un parell de comares un dilluns de Pasqua. Aleshores, en les dues festes, sempre es repetia la funció a la tarda del segon dia. Aquell any fèiem El lliri d’aigua, i els aficionats, abans de la funció, volgueren obsequiar a les senyores anant a menjar la mona. La senyora Ceballos i la seva filla acceptaren, quedant la nena Pepeta Gelabert, avui excel·lent actriu i filla d’un bon amic, que aleshores tenia set o vuit anys, la seva mare i jo en una taula del cafè.

A la nena li recava no anar a menjar la mona. Jo li dic: “no rondinis més, anem”. I dic a la seva mare: “esperis un moment, que tornem de seguida”. I ens anem a cal Sanou a buscar la mona i portar-la a la seva habitació a la fonda, per endur-se-la després a Barcelona. Un d’aquests comares veu passar als aficionats amb les senyores i després a mi amb la nena. Peix al cove! Cametes ajudeu-me a trobar l’altre comare per fer-li saber el gran descobriment. El dilluns de Pasqua es menja la mona! I fins i tot hi anava jo! Aquesta sí que no passa!

El segon comare se’n va a trobar la meva dona com un coet. La pobra víctima del marit es trobava a la botiga (en aquell temps ni en les festes es tancava), i posant-se en jarras, que diuen els castellans, li espeta: “que tranquil·la estàs, pobra ignorant! Tu aquí al peu del canó i el teu marit divertint-se amb còmiques. Ara son a menjar la mona i tu a casa” “Has vingut a donar-me un disgust, però vas errada. Ni em disgusta ni m’agrada, ni em fa fred ni calor”. “Així t’ho prens?” “Doncs, què et creies?” “Mira, mira-te’ls, els de la mona”. En aquell moment passàvem la nena i jo, que tornàvem a l’Estrella a buscar la seva mare, i d’allí tots tres entrarem a la botiga de casa, amb la meva dona, que m’explicà el bon zel de les xafarderies d’aquest poble. Amb aquests botons de mostra n’hi ha prou per a demostrar que no tot eren flors i violes, i que en aquest poble també s’hi crien escarabats.

martinet

Més enllà de la seva passió pel teatre, en Sastre Martinet també era amant a la pintura, la fotografia i la primera persona que va portar al cinema al nostre poble.

EPÍLEG

Totes les guerres deixant un sediment. Ara bé, una crisi de valors morals de tant llarga durada no crec que en cap altra passés com en aquesta darrera. Qui ha tingut els instints d’un Robespierre i ha pogut imitar-lo llargament, tenint carta blanca per fer-ho! Qui s’ha enamorat de Cado i no s’ha avergonyit de ser-ne deixeble! Per a molts, era un honor ser el pirata que amb sang i llàgrimes ha omplert les caixes. I no eren pas aquells que ara en diuen la “clase humilde”, sinó tot al contrari. Foren “la élite”, els que volien ser els distingits del poble, que es del seu castell de senyors feudals eren els amors i senyors de vides i hisendes.  Fent les acrobàcies d’un arlequí de fira, canviaven de careta segons el panell marcava. Un dia disfressats de catalanistes i després de contraris.

Foren tant poderosos que, després de recuperar el seu castell feudal, no deixaren recuperar l’edifici de l’Estrella. Com a senyors vencedors d’aquella lluita tonta entre societats, l’incautaren per un procediment que semblés legal, malgrat que tothom el qualificà per el nom que es mereixia. El seu pas per aquella casa quedà marcat com la invasió dels bàrbars, espoliant o destruint tot el què s’hi trobava. Només es van salvar les parets. Amb riallada d’histrió celebraven llur victòria sobre el seu rival i, tot pegant garrotada de cec, miraren d’atènyer als qui creien responsables d’haver-los obligat a gastar municions en salves per a sostenir aquella lluita d’espectacles. També tinc l’honor d’haver-hi participat.

Essent en tot els únics, els absoluts vencedors, no tenien rival ni enemic enfront per presentar batalla. No els calgué exposar despeses per espectacles com fins aleshores havien fet, i recorreguen a allò que havien menyspreat: organitzar un quadre d’aficionats. En la eufòria de creure’s omnipotents, creien que podrien ressuscitar un mort, com llavors era el teatre d’aficionats. No sabien que no s’improvisa, ni surt de sota terra, tota una generació espontània d’aficionats.

Confiaren el miracle a un foraster inepte que tenia força verborrea. L’intent quedà neulit en néixer, i per falta de saba nova s’anà pansint. No era pas el mateix el teatre que fer-los-hi marcat el pas vestits d’uniforme i “media vuelta”. Tant les noies com els joves que van reclutar no van fer més que un acte de disciplina al partit. No és el mateix la comèdia al carrer que al teatre. Per això fracassà i hagueren de fer mutis pel fosso.

Temps després, uns altres “vivales” recolliren tant pobra herència amb l’únic fi d’explotar la vinya i munyir la vaca, fent-la rajar fins que en tingueren prou. L’art teatral, per a ells, no tenia cap tipus d’importància. Pensant que, tal vegada, jo els podia fer rutllar el carro, em proposaren que els dirigís. No van tenir prou sentit comú de venir-me a proposar cooperar en les coses d’aquell castell feudal, doncs com a vassall que n’era, encara en portava les nafres obertes. Si el sentit comú no els feu preveure la meva negativa, encara menys en tindrien per a veure la seva ineptitud teatral.

Aquells amos de vides i d’hisendes, àrbitres i senyors únics de l’espectacle, sense rivals ni competidors, es trobaven en el més paorós conflicte que mai haurien pogut imaginar: ja no hi cabien. Els nous rics els anaven empenyent. Aquella fortor de suor proletària, que els feia arrufar els nas, els marejava. De poc els havia servit eliminar el rival. Els tret els havia sortit per la culata, i la foguerada del tret els desballestava. Els senyors de forca i coltell acabaren passant a segon terme, servint de marionetes a uns experts titellaires que en una mà tenien els fils per a fer-los ballar i a l’altra la taquilla. I anant baixant, de graó en graó, acabaren sent menys que el darrer vassall. Fins que, posant-se les mans al cap i empassant-se el bilis, arribaren a veure la ignomínia de veure el feu dels seus amors i disbauxes inconfessables convertit en magatzem pel sindicat. Qui a ferro mata, a ferro morirà. Tal faràs, tal trobaràs.

Convertits en ramat, no els tocà altre remei que segui l’esquella cap al nou estatge que volien anorrear. A l’avorrida Estrella, que pel procediment d’un barroer xantatge estava ja convertit en arca de Noé on promiscuaven amb inconscient conxorxa les rates am els gats, els gossos amb els conills i els llops amb els béns. Aquesta ha estat la catastròfica fi de les dues societats rivals. El Casal convertit en magatzem i habitació dels mals endreços. L’Estrella, incautada primer per els vermells, després per els blanc si finalment per als grisos, esperant el miracle d’un nou Messies que reivindiqui el dret dels socis i petits accionari, i si pot ser, que curi de papanatisme aquest infeliç i desgraciat poble.

Sastre Martinet, Desembre de 1950.

Anuncis