CAPÍTOL I

(Escena: estudi d’un artista a Roma)

–Oh, George, jo t’estimo!

–Valga’m Déu, Mary, això ja ho sé… per què és tan obstinat el teu pare?

–George, ho fa de bona fe, però per a ell l’art és una insensatesa… ell només entén de queviures. Es pensa que em mataries de gana.

–Maleïda sia la seva saviesa… no li manca raó. Per què no puc ser un botiguer sense entranyes adinerat, en comptes d’un escultor tocat pels déus sense una engruna per endur-se a la boca?

–No t’afligeixis, Georgy, estimat… tots els seus prejudicis s’esvairan tan aviat com hagis amassat cinquanta mil dò….

–Cinquanta mil dimonis! Reina, si no en tinc ni per pagar la pensió!

Venus_del_Anfora_2

CAPÍTOL II

(Escena: un habitatge a Roma)

–Benvolgut senyor, debades parlem. No tinc res en contra seva, però no puc permetre que la meva filla es casi amb un poti-poti d’amor, art i inanició… Tinc entès que no té res més per oferir.

–Senyor, sóc pobre, no li ho negaré. Que potser la fama no és res, però? L’insigne Bellamy Foodle d’Arkansas afirma que la meva nova estàtua d’Amèrica és una escultura enginyosa i està convençut que algun dia em faré famós.

–Bestieses! Què en sap aquest idiota d’Arkansas? La fama no és res… el què compta és el preu al mercat del seu espantall de marbre. Li va costar sis mesos de cisellar, i no la pot vendre ni per cent dòlars. No, senyor! Vostè posi’m al davant cinquanta mil dòlars i tindrà la meva filla… altrament, es casarà amb el jove Simper. Té només sis mesos per aconseguir els diners. Passi-ho bé, senyor.

–Ai, ai de mi!

venus de milo

CAPÍTOL III

(Escena: l’estudi)

–Oh, John, amic de la infantesa, sóc l’home més infeliç de la terra!

–Un babau és el que ets!

–No em queda res més per estimar que la meva pròpia estàtua d’Amèrica… i fixa’t, ni tan sols ella, en el seu fred rostre de marbre, mostra la més mínima compassió… tan formosa i alhora tan cruel!

–Ets un beneit!

–Oh, John!

–Oh, culleres! Que no has dit que tenies sis mesos per reunir els diners?

–No et burlis del meu turment, John. Encara que tingués sis segles, de què em servirien? Què en faria un pobre infeliç sense nom, capital ni amics?

–Idiota! Covard! Titella! Sis mesos per reunir els diners… amb cinc en tens prou!

–Que t’has begut l’enteniment?

–Sis mesos… n’hi ha de sobra. Ja me n’encarrego jo, els arreplegaré.

–Què vols dir, John? Com diantre pots aconseguir-me aquest dineral?

–Em deixaràs fer sense ficar-t’hi? Ho deixaràs a les meves mans? Em jures que accediràs a tot el que faci? Et compromets a no censurar les meves accions?

–Em roda el cap… m’has deixat esmaperdut, però t’ho juro.

En John va agafar un martell i, amb tota la intenció, va esclafar el nas d’Amèrica! Amb una altra maçada, dos dels dits de l’estàtua van anar a parar al terra…. un més, i un tros d’orella fora… una altra i tota una renglera de dits d’un peu van caure destrossats i esquarterats… una nova estocada i la cama esquerra, del genoll cap avall, es va trencar en mil bocins!

En John es va posar el barret i va marxar.

En George, bocabadat, es va quedar contemplant aquell malson desbaratat i grotesc que tenia al davant durant trenta segons. Aleshores va caure al terra, dominat per convulsions.

En John va tornar de seguida amb un cotxe, va pujar-hi l’artista desolat i l’estàtua i va emprendre el camí, tot xiulant suaument i tranquil·la.

Va deixar l’escultor a la pensió, va reprendre la marxa i es va perdre amb l’estàtua a la Via Quirinalis.

nacimiento-venus

CAPÍTOL IV

(Escena: l’estudi)

–Els sis mesos es compleixen avui a les dues! Oh, quin martiri! La meva vida és una ruïna. Tant de bo fos mort. Ahir no vaig sopar, avui no he esmorzat, no goso entrar en una cafeteria. Que si tinc gana? Més val que no en parlem! El sabater m’empaita implacablement… el sastre m’empaita… el patró em persegueix. Quin desconsol. No he vist en John des d’aquell dia nefast. Ella em somriu tendrament quan ens trobem pels carrers, però aquell vell garrepa del seu pare la fa mirar cap a l’altra banda de seguida. I ara qui truca a la porta? Qui ve turmentant-me? Aquell mala bèstia del sabater, segur. Endavant!

–Ah, que la joia us acompanyi, Altesa…Que el cel sigui propici a la vostra gràcia! Porto les botes noves del meu senyor… ah, no esmenteu res del pagament, no hi ha pressa, cap ni una. Per a mi serà un orgull si el meu noble senyor continua honorant-me amb les seves comandes… Ah, adéu-siau!

–Ha dut les botes ell mateix! No ha esperat que les hi pagués! Ha marxat tot obsequiós, fent una reverència digna d’un rei! I vol que continuï sent el seu client! Que potser és la fi del món? De tots els… endavant!

–Disculpi, signore, però li porto el vestit nou per a…

–Endavant!

–Mil excuses per la intromissió, senyoria, però li he preparat les habitacions de sota… aquest cau espantós és incompatible amb…

–Endavant!

–Vinc a anunciar-li que el seu crèdit al nostre banc, malauradament interromput des de fa temps, s’ha reprès per complet i satisfactòriament, i estarem encantats si acudeix a nosaltres per a qualsevol…

–ENDAVANT!

–Distingit i benvolgut jove, és teva! Serà aquí dintre d’un moment! Pren-la… casa-t’hi… estima-la… sigueu feliços! Que Déu us beneeixi a tots dos! Hip, hip, hur…

–ENDAVANT!

–Oh, George, estimat meu, estem salvats!

–Oh Mary, estimada meva, estem salvats… però et juro que no sé ni com ni per què.

venus i adonis

CAPÍTOL v

(Escena: un cafè a Roma)

Un senyor d’un grup de nord-americans llegeix i alhora tradueix una notícia de l’edició setmanal d’Il Slangwhanger di Roma:

FORMIDABLE TROBALLA: Fa aproximadament sis mesos, el signor John Smitthe, un cavaller nord-americà que resideix a Roma des de fa anys, va adquirir per una minúcia un petit terreny ala campagna, just passada la tomba de la família d’Escipió. El propietari era un familiar arruïnat de la princesa Borghese. Posteriorment, el senyor Smitthe es va dirigir al Registre de la Propietat i va traspassar el terreny a l’artista nord-americà pobre anomenat George Arnold. Segons va explicar, aquest traspàs constituïa el pagament i la indemnització pels anys pecuniaris que temps enrere havia causat, accidentalment, en una propietat del signor Arnold. Així mateix, va afegir que, com a indemnització addicional, es faria càrrec de les despeses de condicionament de la propietat per al signor. Fa quatre setmanes, mentre feia unes excavacions necessàries al solar, el signor Smitthe va desenterrar-ne l’estàtua antiga més extraordinària que s’hagi sumat mai a l’opulent patrimoni artístic romà. Es tractava d’una figura exquisida d’una dona i tot i que, malauradament, la terra i el pas del temps hi havia deixat la seva empremta, és impossible no commoure’s davant la seva bellesa enlluernadora. Li faltaven el nas, la cama esquerra de genoll cap avall, una orella, els dits del peu dret i dos dits d’una de les mans, però, fora d’això, la noble figura es trobava en un estat de conservació sorprenent. El Govern va prendre d’immediat possessió militar sobre l’estàtua; així mateix, va nomenar una comissió de crítics d’art, antiquaris i cardenals de l’Església, per calcular-ne el valor i determinar la remuneració que correspon al propietari del terreny on es va trobar. L’assumpte es va mantenir en el més absolut secret fins la nit passada. Entretant, la comissió es va reunir a porta tancada a deliberar. Anit van tancar unànimement que l’estàtua és una Venus, obra d’algun artista desconegut, però dotat d’un talent sublim, del segle III abans de Crist. La consideren l’obra més impecable que ha conegut el món.

A mitjanit va celebrar una darrera assemblea i van decidir que la Venus estava valorada en la xifra exorbitant de deu milions de francs! En virtut de les lleis i els usos romans, el Govern és propietari de la meitat de totes les obres d’art que es trobin a la campagna. Per tant, l’Estat te el deure d’abonar cinc milions de francs al Sr. Arnold i prendre possessió permanent de la preciosa estàtua. Aquest matí la Venus es traslladarà al Capitoli, la seva ubicació definitiva.

Al migdia la comissió farà lliurament al signor Arnold, en nom del Tresor i amb beneplàcit de Sa Santedat el Papa, d’un xec per l’enorme suma de cinc milions de francs en or!

Cor de veus: –D’això se’n diu sort!

Una altra veu:  –Senyor, proposo la constitució immediata d’una societat anònima per a la compra de terrenys i excavacions en aquest indret, amb els contactes adequats a Wall Street per fer pujar i baixar els valors.

Tots: –Fet.

2014-Evenements-JEMA-Venus-Adonis-Canova

CAPÍTOL VI

(Escena: el Capitoli deu anys més tard)

–Estimada Mary, vet aquí l’estàtua més famosa del món. És la cèlebre “Venus Capitolina” de què has sentit tant a parlar. Aquí la tenim, amb les seves petites imperfeccions “restaurades” (o sigui, apedaçades) pels artistes romans de més renom… i el simple fet d’haver apedaçat humilment obra tan noble dotarà els seus noms de distinció pels segles dels segles. Que estrany se’m fa aquest lloc! La vigília del darrer dia que vaig estar aquí, fa deu feliços anys, no era ric, Déu me’n guard, no tenia un cèntim. I, tanmateix, vaig tenir molt a veure en aconseguir que Roma és convertís en mestressa de l’obra clàssica més magnífica que hi ha al planeta.

–La venerada, la il·lustre “Venus Capitolina”…. i està valorada en una fortuna! Deu milions de francs!

–Sí, aquí la tenim.

–I oh, Georgy, és divinament preciosa!

–Oh, sí, però res comparat amb el que era abans que el benaurat John Smith li trenqués la cama i li destrossés el nas. Quin enginy, el de l’Smith! Quin talent, el de l’Smith! Quina noblesa, la de l’Smith! El responsable de la nostra joia! Ep! Saps què és aquest panteix? Mary, aquesta criatura té la tos ferina. Que no aprendràs mai a cuidar la canalla?

Mark Twain

 

Advertisements