roma-panoramica

Però ell no era com l’estranger, devot únicament de Titus Livi i Tàcit, que passa corrent sense veure res que no sigui antic, i desitja, en accés d’una noble pedanteria, destruir la ciutat moderna; no, a ell tot li semblava meravellós: el món antic que palpitava sota una arcada ennegrida, la poderosa Edat Mitjana que per totes bandes havia deixat les petjades dels artistes—titans i l’extraordinària generositat dels papes, i per últim, l’era moderna que s’adheria a la ciutat amb les aglomeracions dels nous veïnats. Li agradava que tot es fusionés prodigiosament, li agradaven els indicis d’una ciutat poblada i al mateix temps deserta: els palaus, les columnes, l’herba, els matolls silvestres que trepaven els murs, l’agitació del mercat enmig de fosques i silenciosos edificis arquitectònics la base dels quals quedava oculta, el crit penetrant d’un venedor de peix al costat d’un pòrtic, el venedor de llimonada engalanat amb fulles davant el Panteó. Li agradaven també els carrers poc agraciats i foscos, l’absència de colors grocs i clars en les cases i les escenes idíl·liques en plena ciutat: una manada de cabres descansat en un carrer empedrat, els crits dels nens petits i una espècie de presència invisible que semblava embolcallar a les persones en el silenci més pur i solemne. Li agradaven els continus sobresalts i sorpreses que Roma li deparava.

Com un caçador que surt d’hora en busca de la seva presa, o com un antic cavaller que va cercant aventures, el príncep es dirigia tots els dies a l’encontre de prodigis sempre nous i, sense proposar-s’ho, s’aturava de cop en un carreró miserable, descobria davant seu un palau que exhalava una majestuositat immensa, austera i fosca; s’aturava, també de forma inesperada, des d’una petita plaça, esguardava una suggestiva font brollant i mullant els seus graons de granit desfigurats per la molsa. O quan un carrer, fosc i brut, acabava amb una ornamentació arquitectònica de Bernini, o amb un obelisc que semblava alçar-se al vol, am una església i el mur del monestir, que encenien amb la resplendor del sol sobre el fons blau fosc del cel i uns xiprers tan negres com el carbó.

Com més s’endinsava en la ciutat, més freqüentment apareixien els palaus i les creacions arquitectòniques de Bramante, Borromini, Sangallo, Della Porta, Vignola, Buonarroti. Finalment, va comprendre clarament que només aquí, només a Itàlia es sentia la presència de l’arquitectura i la seva austera grandiositat artística. (…)

Les grans creacions del pinzell, que mai es van tornar a repetir, s’erigien davant seu en les parets ennegrides, inaccessibles i enigmàtiques per als imitadors. Entrant i submergint-se més i més en la seva contemplació, sentia que el gust, les llavors que sempre havien estat en la seva ànima, se l’hi estava refinant. Davant aquest luxe magnífic i meravellós, li semblava poca cosa l’ostentació del segle XIX, una ostentació mísera i insignificant, vàlida únicament per adornar botigues: una ostentació que havia privat al món dels Rafael, dels Ticiano, dels Miquel Àngel, i que havia rebaixat l’art al nivell de l’artesania. Que mediocre li semblava aquest luxe que l’havia sorprès a primera vista per deixar-lo després indiferent en comparar-lo amb aquella idea grandiosa de decorar les parets amb les creacions dels pinzells immortals, en comparar-lo amb l’esplèndida idea del propietari del palau de procurar-se una font eterna de plaer en les hores que descansava dels seus assumptes i del batibull de la vida quotidiana! (…)

Era com si el magnífic aspecte de Roma creixés cada dia davant els seus ulls. Obres i més obres d’art, i allò no tenia fi… Allà, en aquella església, es conservava un miracle de la pintura. Allà, en aquella paret decrèpita, encara sorprenies un fresc a punt de desaparèixer. Allà, sobre els màrmols i pilastres realçats, procedents d’antics temples pagans, brillava un sostre pintat per un artista immortal. Tot això era com els jaciments d’ors secrets, l’existència dels quals descobreix un miner. Quina felicitat embargava la seva ànima cada cop que tornava a casa! Que diferent era aquesta sensació, envoltada per la quietud del silenci, d’aquelles impressiones inquietats que omplien absurdament la seva ànima a Paris! Allà, quan tornava a casa cansat, extenuat, rara vegada es sentia amb força per examinar-les.

Roma, Nikolai Gógol.

Anuncis