I lead a reckless life, and I don’t need your advice.

I lead a reckless life, and you know it’s my only vice.

                                             G’ n’R

Així que Partridge se separà de Mr. Jones, Mr. Nightingale, amb el qual s’havia fet molt amic, vingué a veure’l, i després d’una breu salutació, digué:

–¿Diu que vas tenir companyia fins a altes hores de la nit, ahir, oi, Tom? Ja et dic jo que ets un xicot de sort; no fa ni quinze dies que ets a la ciutat, i ja tens conductors esperant-se a la porta fins a les dues de la matinada.

Continuà amb típics comentaris per l’estil, fins que Jones al final l’interrompé dient:

–Suposo que has sabut tot això per Mrs Miller, que ha estat aquí fa una mica per cridar-me l’atenció. Pel que sembla, la pobra dona pateix per la reputació de les filles.

–Oh, ella és molt mirada en això –diu Nightingale—; si te’n recordes no va deixar venir Nancy a la mascarada.

–Pel meu honor que crec que té raó –diu Jones—; tanmateix l’he agafada pel mot i he encarregat a Partridge que em busqui una altra dispesa.

–Si vols –diu Nightingale—, penso que podem tornar a estar junts, perquè et diré un secret que no voldria que repetissis a la família: intento anar-me’n de la casa, avui.

–I doncs, amic meu, ¿que també t’ha donat la llauna Mrs Miller? –fa Jones.

–No –respongué Nightingale—, però l’habitació no em convé. A més m’he cansat d’aquyesta part de la ciutat. Vull estar més a prop dels llocs de diversió: per tant me’n vaig a Pallmall.

–I te’n vols anar d’amagat? –digué Jones.

–Et prometo –respongué Nightingale—que no penso marxar sense pagar la dispesa; però tinc motius personals per a evitar les formalitats del comiat.

–No tan personals –respongué Jones—. Et prometo que ho vaig notar l’endemà mateix de la meva arribada en aquesta casa. Hi haurà qui tindrà llàgrimes als ulls quan marxaràs… Pobra Nancy, de debò que em fa llàstima. De fet, Jack, has fet bestiejar aquesta noia. Li has fet agafar una fal·lera que ja no se’n curarà.

Nightingale respongué:

–Què dimonis voldries que fes? Vols que m’hi casi per curar-la?

–No –respongué Jones—, el que voldria és que no li haguessis fet l’aleta com t’he vist fer sovint davant meu. Em sorprèn que sa mare fos tan cega de no veure-ho.

–Què dius, veure-ho? –exclamà Nightingale—. Que dimoni havia de veure?

–Doncs –digué Jones— veure que has fet enamorar la seva filla perdudament de tu. La pobra noia no ho pot dissimular ni cinc minuts; no et treu mai els ulls de sobre, i quan et veu entrar ja es torna vermella. Et dic de tot cor que em fa molta llàstima, perquè em sembla que és una persona d’allò més decent i de bon caràcter.

–I així –respongué Nightingale—, segons els teus principis, no et pots permetre el luxe de tenir cap galanteria normal amb una dona, per evitar el perill que s’enamori de tu!

–Vaja, Jack! –digué Jones—, no em vols entendre expressament; no crec que les dones siguin tan fàcils d’enamorar; però tu has anat molt més lluny de les galanteries normals.

–Que et penses –digué Nightingale— que ens hem ficat la llit plegats?

4702c465eb5ab76e1a56f197b8d83d26

–No, pel meu honor que no –respongué Jones molt seriosament—; no et tinc en tan mal concepte; i ni tan sols em penso que et fessis un pla premeditat per a destruir la pau d’una pobra criatura, o que en preveiessis les conseqüències, perquè estic segur que ets un home de bona fe, i un com tu no pot caure en una crueltat d’aquesta mena; però al mateix temps això afalagava la teva vanitat, i no pensaves que hi sacrificaves aquesta pobra noia; i sense tenir altres intencions que passar l’estona, has donat peu perquè es fes il·lusions, com si tu hi anessis amb les intencions més formals del món.  A veure, Jack, contesta’m honradament: ¿que pretenies amb aquelles refinades i ensucrades descripcions de la felicitat que neix de l’amor mutu; totes aquelles fervoroses professions de tendresa i d’amor generós i desinteressat? ¿Et pensaves que no se’n donaria per entesa? O digue’m sincerament, no és això el que volies que fes?

–Et juro, Tom –fa Nightingale—, que no sabia això de tu. Serviries per capellà. Així, suposo que tu no te n’aniries al llit amb la Nancy, ara, si ella hi vingués bé?

–No –fa Jones—, mal… siga la meva ànima si ho feia!

–Tom, Tom! –replicà Nightingale—. Ahir a la nit, recorda’t d’ahir a la nit.

Quan tot dormia en pau i assistien al fur

Muts estels vigilants i la pàl·lida lluna.

 

Mireu, Mr Nightingale –digué Jones—; jo no sóc un hipòcrita ni pretenc ser més cast que ningú. Se’m pot retreure que he anat amb dones, ho reconec; però no sóc conscient d’haver fet una injúria a cap ni una; i no voldria, per satisfer el meu gust, provocar conscientment la desgràcia de cap persona humana.

–Bé, bé—digué Nightingale—, et crec, i estic segur que no m’acuses d’una cosa així.

–De cap manera, t’ho dic ben de cor –respongué Jones—, d’haver pervertit la noia, però sí d’haver-te guanyat el seu amor.

–Si és així –digué Nightingale—, ho sento; però e temps i l’absència aviat esborraran aquests sentiments. És una medicina que m’haig de prendre; perquè si t’he de confessar la veritat, no hi hagut en ma vida cap nia que m’hagi agradat la meitat; però t’he de revelar tot el secret, Tom. El meu pare m’ha preparat una boda amb una dona que no he vist mai, i ara ve a ciutat perquè jo m’hi declari.

En sentir aquestes paraules Jones esclatà a riure i Nightingale exclamà:

–Bah, fes-me el favor, t’ho prego, de no riure-te’n. Que el dimoni se m’emporti si aquest assumpte no m’ha fet tornar mig boig! Pobra Nancy meva! Oh, Jones, Jones, tant de bo pogués disposar d’una fortuna pròpia!

–Tant de bo la tinguessis –fa Jones—, perquè si és així, us compadeixo tots dos; però suposo que no penses anar-te’n sense dir-li res?

–No voldria –respongué Nightingale— passar la mala estona d’acomiadar-me d’ella ni per deu mil lliures; a més estic segur que en comptes de servir per a res de bo, això encara feriria més la meva pobra Nancy. Per tant et prego que avui no obris boca, i a la nit o demà al matí tinc la intenció d’anar-me’n.

Jones prometé el que li demanava, i després de reflexionar-ho bé, observà que ja que estava ben decidit i obligat a deixar-la, triava el sistema més prudent. Després digué a Nightingale que estaria molt content d’allotjar-se a la mateixa casa que ell, i per tant acordaren que Nightingale li encarregaria o bé la planta baixa o el segon pis, perquè ell es quedaria el del mig.

Aquest Nightingale de qui ara ens veurem obligats a parlar una mica més tenia un sentit estricte de l’honor en els tractes ordinaris de la vida, i, el que és més rar entre els senyorets de ciutat, també de l’honradesa; però en assumptes d’amor tenia la màniga una mica més ampla. No és que estigués tan mancat de principis com de vegades tenen per costum els cavallers, o més sovint, ho fan veure, però és cert que se’l podia acusar d’alguna traïdora inexcusable amb les dones, i en la comèdia anomenada El joc de l’amor tenia molta pràctica d’enganys que, si els hagués fet en els negocis, hauria estat considerat l’estafador més gran de la terra.

Però com que el món, no sé ben bé per quina raó, tendeix a mirar-se aquestes traïdories amb més bons ulls, no tan sols no se sentia avergonyit de les seves malifetes en aquest cap, sinó que se’n gloriava, i sovint es vantava de la seva traça en la conquista de les dones i en la victòria sobre llurs cosa, cors que ja li havia valgut abans algunes censures de Jones, que sempre es manifestava molt severament contra qualsevol ofensa a les representants del bell sexe, que vistes, tal com correspondria, com a amigues més estimades, havies de ser tractades amb cura, honor i delicadesa tendra i amorosa, però si es consideraven enemigues, eren una conquesta de la qual un home s’havia de sentir més avergonyit que orgullós.

Henry Fielding, “Que esperem que sigui atentament llegit pels joves dels dos sexes”, dins “Tom Jones”

Anuncis