tramvia

Al mateix estrep del tramvia vaig comprar un diari; vaig pujar a la plataforma, i, finalment, vaig asseure’m sense consciència de qui em voltés. Pensava en el diari. Però, en anar a obrir-lo, m’aturà una sensació de fatiga als ulls. Vaig aclucar-los una mica. Després vaig veure qui em voltava. Hi havia tres germanes amb el cabell lluent i el si estranyament lliure i plàstic, que venien dels banys; hi havia un vague conegut meu, conegut de no sé on, que vaig saludar amb un moviment de cap no gaire comprometedor; hi havia dos minyons que volien ésser elegants i reien sorollosament i es sacsejaven; hi havia una dona jove i esquàlida amb una criatura de bandola als braços, adormida, i una ampolla de llet; hi havia un senyor ambcara de setciències que s’informava pel “Debate” de les retirades victorioses dels alemanys; hi havia un marit i muller que no estaven d’humor, i ell es donava tustets acompassats al genoll  obria i tancava nerviosament el ventall on hi havia pintat un pallasso que mirava la lluna; hi havia un jove que ensenyava a un altre jove, foraster, les coses més notables del Passeig de Gràica; hi havia, finlament, en un racó pròxim a la plataforma, una noia simplement abillada, amb un capellet lleuger i una creueta d’or. La donzella tenia un llibre vermell a la falda, mig amagat pel seu portamonedes. Era rossa i tenia els ulls negres, i la mirada tota vellutada, una mica implorant. Cap home no la mirava; i no trigà a entrar una dona amb un gran embalum de roba, que se li assegué al costat. I aleshores, a la primera estrebada del tramvia, l’embalum amenaçà seriosament de colgar la donzella. Ella somrigué i, com que jo la mirava somrient en aquell instant, hi hagué entre nosaltres una comunicació de simpatia.

Ella girà, sense rebuf, la cara. Més aviat semblava una tímida coqueteria. Com que va fer allò d’ajustar-se una mica els cabells, que sempre és un bon senyal, vaig insistir a mirar-la. Ella em tornà a mirar, amb esguard afectuós, però on es llegia un dolç descoratjament. Jo, fent aquella mirada viril, estable, embolcalladora, protectora, la de les grans ocasions, vaig dar-li la seguretat que no es tractava d’un caprici banal. Ella abaixà els ulls i, girant el seu portamonedes, me’l mostrà, com per atzar, per un cantó esfilagarsat. Era pobrissona.

Vaig dar-li entenent que jo era desinteressat, amb un esguard tendre, que era gairebé una moixaina, que ella inclinà la testa a un costat i aclucà els ulls un segon. Però es va refer. I jo, al cap d’una estona, li vaig fer saber que podríem ésser sortosos, units sacramentalment, en una dolça caseta catalana. Ella sacsejà sobtadament el cap com esquivant una incerta emoció que començava d’humitejar-li els ulls. I, tot mirant pregonament a terra, com si no tingués esent del que anava a fer, com si el seu pròxim gest hagués d’ésser purament maquinal, retirà del tot el seu portamonedes. El llibre vermell era un Baedeker. La donzella era estrangera.

I què hi fa? , vaig transparentar-li, tot seguit que una nova estrebada del tramvia l’obligà de bell nou a aixecar els ulls, contra la seva voluntat (perquè ella, evidentment, hauria volgut amuradar-se darrera un fictici oblit). Què hi fa? Aniré amb vós a la casa de la ciutat llunyana, on passa un riu, o bé canals verdosos; on els ponents són humits, i els pisos plens de música. Saludaré el vostre pare, que fuma una pipa de porcellana policromada; la vostra mare, que em donarà un te amb confitura de ribes, lluent com el granat. I ens deixaran ésser feliços i tornarem aquí, “corrent, d’una revolada”.

¿Quina incorrecció, quina desmesura hi havia en aquestes paraules? Amb un gest, ella indicà el cobrador que parés. M’adreçà encara un esguard, però de simple, d’inguarible desesperança, d’etern comiat. S’alçà fluctuant, i així penosament.

Era coixeta.

Josep Carner

Advertisements