Talment una dama que somriu expressament per mostrar les dents, que sap boniques, el congost del riu Gaià fa un lleu eixamplament, és a dir, desclous els seus llavis de roca, per exhibir la vileta daurada de Santa Perpètua, posada a redós d’una geniva roja. Les cases han fugit de l’obac torbador que oferia l’estret per donar-se al sol. Ara, encarades als conreus, són iguals a una nierada d’ocellics que, en espera de la becada, obren desmesuradament els ulls i la boca. Apareixen agrupades al peu del gran penyal, que avança per escanyar el pas del riu. Com un pardal més atrevit, una sola d’elles es fa escàpola del riu, però, poc destra a volar, es destura a pocs passos, vora d’una rasa, a l’extrem del sembrat.

Les cases i els coberts més baixos sembla que es donin al riu i que, trobant l’aigua freda, presos d’un momentani temor, pressosament se’n retirin. Teulades roges, parets clares, obertures negrenques amb una llista entorn, blanca o blavenca. Dins les closes, una mica d’arbreda per fer més viu, amb llur nota verd-fosc, el vermell de les teulades.

El pilot dels edificis fa uns carreronets, que es graonen, es corben i es recorben atzarosament joguiners, fins a topar amb la cinglera, on s’arrapa un lledoner gegantí, el ramatge del qual cobricela les darreres cases. De tan petits, els carrers petits semblen lleus senderons i, de lluny, es veu el grapat de teulades vermelles, sota l’alt morrot que es precipita en vertical, com una munió de rovellons al peu d’una soca ufanosa.

Els camins enronden la vila. N’hi ha un que solament toca les cases que besen l’arreny del riu, segueix el pedruscall contracorrent vers el congost, presoner de l’encís de les aigües i mena a passar-les una i altra volta amb palanca gronxadissa. Un altre es capbussa per l’ull d’un portalet i mena al solell. El que entra al poble, en surt per un repeu del cingle i giragonseja calmós i es multiplica, entre els vells murs enrunats, vers l’alterositat de l’església i el mig aire del cementiri. Abillat amb farbalans de ruïnes, el pendís sembla un pit exhaust i ressec. Grisalla de les velles muralles, vingudes tan a menys, que avui són només que margedes. Sort de l’ennobliment d’un vell portal, que encara acull el camí sota les amples dovelles.

L’església de Santa Perpètua s’ha posat dalt de tot, talment un arbre, que treu el cap damunt d’una tanca i esguarda el camí. Domina l’eixamplament del solell i els revolts de la cursa obagosa del riu dins la gola rosada. Però li treu personalitat l’antiga torre del castell, igualment encimada, que li fa companyia. El riu correspon a l’esguard dels dos nobles edificis i joguineja melós, salta a la resclosa, amb randes d’escuma, llangueix per emmirallar la riba, s’adorm em regolfar amb el verd pregon dels gorgs. Aquests són cobricelats per les balmes que fa el roig cadafal, on l’església i la torre s’encimbellen. La vella torre, a qui fou encomanada la guàrdia del Gaià, fou feta rodona i refeta, després, estranyament carrada. Fidel a la consigna rebuda, es manté, triomfant del temps. El campanar, que l’hauria pogut substituir a fer guàrdia, morirà abans que ella, puix, closa l’església, la ruïna l’amenaça.

El cementiri, enretirat a la prolongació del morrot, és un declivi bonyegut i, quan l’herbei ressec té color de bronze, sembla una vella i grandiosa caldera cap avall. Serva les restes aclofades d’una antiga esglesiola amb campanar d’espadanya i una portalada romànica cegada. L’ombregen lladoners en abundor i un parell de joves xiprers, que li presten una nota de pietat, que la llum de la vall li roba.

Santa Perpètua és la Farena del Gaià. De tan bella, cada volta que la veiem, ens sembla que ho fem per primera vegada. No li cal emparar-se de la grandesa extingida de l’antic i formidable castell. És ara una pagesa humil, tan graciosa com aquesta moreneta que renta vora al corrent i que mira de sobrepujar amb el seu cant la veu de les aigües. La moreneta somriu maliciosa al nostre esguard admirat.

Arrimada al penyal, la vila té el mateix encís que un infant arredossat a la falda de l’àvia. Són roigs de passió i de sufocament els cingles que la miren i que, després d’abrivar-se com poltres, davallen a fer-li cortesia. Fins la terra que se li encara és plena de rubors, i les grans pinedes negrenques es posen una aurèola d’or damunt de les branques per a fer goig. Quina voluptuositat mostra la llum d’un matí benigne en besar les cases! S’atura llangorosa, igual que les aigües del riu, davant de llurs rústics murs.

A migdia, fumen les xemeneies, però la blanca filagarsa no arriba a la roca del castell. S’adorm i es perd abans d’arribar als lladoners, que s’arrelen en les esquerdes del cingle. A mesura que el sol és més alt, s’aclareix el vermell de les teulades i l’or dels murs es fa lletós. La roca del penyal sorrut, en canvi, sembla una flama viva. ¿Són marques de dolor, les taques sangonoses que el cobreixen? L’encaix de les vetes de pedra, les esquerdes i clivelles, semblen senyals de velles coltellades nafres i esquinços mal cicatritzats, deixalla de velles lluites sofertes per la fortalesa. Per la banda del congost, la base rocosa serva, però, llisor i gallardia, per tal com per aquella banda no fou mai abatuda.

Aigües avall, camí de Seguer, la ella torre apareix com el màstil d’un roig vaixell, que manté tensa la vela blanca del temple i la rectoria. Les cases són iguals a petites barques arraulides a l’ombra d’un casc gegantí.

Josep Iglésies, Les Ciutats del món (1948)

Anuncis