Moltes vegades s’ha comparat el món a un gran escenari. Nosaltres seríem actors i l’argument seria la nostra vida. Des dels grecs persisteix la idea que tots plegats tenim dues cares: la pròpia i la què mostrem. El déu romà Janus, probablement originari de la cultura etrusca, simbolitza molt bé aquesta manera d’entendre l’univers.

La paraula llatina “expressionis”, de la qual deriva “expressió”, podria traduïr-se una mica barroerament com  “prémer enfora”. Una altra vegada sorgeix la concepció que els homes mentim, intrínsecament, sempre que ens expressem. La manifestació de la vida com una actuació. Fins i tot en el llenguatge actual, quan volem remarcar el gran caràcter o vàlua d’un tipus diferent, ens hi referim com  “personatge”.  

El vídeo que precedeix aquest paràgraf, que aproximadament hauré vist unes deu milions de vegades,  ho explica collonudament. Si la vida fos com el teatre, no només no faria tant fàstic; no només seria molt més dolça; no només seria infinitament més enginyosa; a part de tot això, també seria més fàcil, clara i ordenada.  Si la vida fos com el teatre, amb els caràcters bens definits i la trama perfectament traçada, la incertesa quedaria reduïda a la mínima expressió. No quedaria espai pels dubtes, les contradiccions o les inseguretats. Tot seria nítid i definit. Qui no voldria tenir, en moltes situacions, la claredat mental dels personatges teatrals?

Afortunada o desafortunadament, les persones no estem fetes amb aquest fang. Per nosaltres, qualsevol cruïlla és un dilema; qualsevol entrebanc, un debat;  qualsevol decisió, un problema. Per això el gènere literari que millor representa l’ànima humana és la novel·la. Allà ens mirem tal com som. Paradoxals. Penso en Anna Karènina. Tolstoi descriu fantàsticament els seus últims pensaments abans de llençar-se a la via del tren, turmentada per la seva relació amb Vronski:

“Es volgué llençar sota el primer vagó, que tenia ja a frec; però no fou prou llesta a desprendre’s del saquet vermell que portava al braç, i féu tard. Calia esperar el vagó següent. L’envaí una sensació semblant a la que experimentava abans de capbussar-se al riu, i es persignà. Aquest gest familiar desvetllà en la seva ànima un seguit de records d’infància i de jovenesa; de sobte, les tenebres que li ho tapaven tot s’esvaïren i, per uns instants, la vida se li aparegué amb totes les joies lluminoses del passat. Però no apartava els ulls de les rodes del segon vagó que s’atansava. I, en el moment precís en què aparegué a part central de les dues cordes, es desféu del sac de viatge vermell, aclofà el cap a les espatlles, amb les mans endavant es llançà sota el vagó i caigué de genollons amb un moviment lleuger, com si es volgué tornar a alçar tot seguit. En aquell moment s’horroritzà del que feia. “On soc? Què faig? Per què?” Es volgué aixecar, rossegà per l’esquena. “Senyor, perdona’m!”, proferí, sentint la inutilitat de la lluita. Aquell mugic, que havia vist en somnis, furgava amb un ferro, tot dient unes paraules incomprensibles. I l’espelma, amb la qual havia llegit el llibre ple d’inquietuds, d’enganys, d’amargueses i de dolors, brillà amb una llum més il·luminada que mai, li il·luminà tot el que abans cobrien les tenebres, s’estremí, vacil·là i s’extingí per sempre”.

 mask1

Tolstoi retrata el cervell humana tal com és: contradictori, dual, fluctuant, lliscós. Els últims pensaments d’Anna són ambivalents, però especialment joiosos. Entre els dubtes i angoixes lògiques d’un moment tant dramàtic, sobresurten els records lluminosos. Una opció narrativa molt difícilment traslladable al teatre, on els arquetips gairebé sempre superen els matisos.

Si aquesta és la realitat; si és impossible conèixer els pensaments dels altres; si pràcticament és impossible comprendre els propis; si la vida, en definitiva, és tan bonica i complicada, com entendre com actuen els demés?

La resposta és senzilla. Pretendre-ho, almenys de forma exhaustiva, és impossible. En l’entrada de Marcelle Sauvageot que publicava dijous, apareix un fragment molt curt, però brillantíssim: “M’emociono massa —escriu Sauvageot—, i em torno freda per no abandonar-me a l’emoció. ¿Com es pot fer sentir tot el trasbals que produeix una emoció en el mateix instant que té lloc?”

És inevitable intentar deduir els pensaments dels altres a través de les seves manifestacions, que són l’únic indici que tenim; ara bé, ens comportem com a necis quan creiem ser bons jutges. En l’inextricable camp de les emocions, les preguntes golegen abastament les exclamacions.  Ningú pot jutjar ningú. Cada còrtex alberga deu mil secrets per descobrir. No és estrany que, etimològicament, “persona” signifiqui “màscara”. Sense mentides, qualsevol comunitat seria insostenible i qualsevol persona un esclau.

La tercera llei de Newton, segons la qual la força que un cos exerceix sobre un altre serà exercida  simultània i inversament amb la mateixa potència, no es compleix enlloc amb tanta precisió com sota l’epidermis. Així, el tímid és extravertit; cínic el sensible; agressor el vulnerable; covard el somiador; valent l’indecís; fort el ploraner… Com una llum sense graduacions, la catatonia i la catatímia s’alternen sense lògica ni ordre aparent. Mazoni ho clava a la perfecció:

N’hi a que diuen que els mals moments s’obliden i  que nom només recordem els moments bons. Però jo tinc la sensació que tothom pren decisions en funció del què ha patit, calculant el què hi pot patir, patint per si s’equivocarà.

Desfés-te de tots els teus temors com si et descordessis  el vestit. I allà on caigui el pots abandonar com les serps quan canvien la pell. I mirar el futur com un llençol en el què hi pots fer el primer son. Per primer cop.

Guillem Carreras. Març ’15

Catatònic:  Síndrome psicomotora caracteritzada per la pèrdua d’iniciativa motora. Es dona, sobretot, en certes formes de psicosis (esquizofrènia catatònica) i en estats tòxics d’etiologia diversa.  

Catatímia: Mecanisme psíquic compensador consistent en una deformació inconscient de la realitat segons els desigs o les pors del subjecte.

Anuncis