a

Un glop de cases, com maduixeres vora el rec, sorgeix en la coincidència d’una munió d’aigües, al bell mig d’uns planells d’hora i al peu del turó dels Vells, al cim del qual les ruïnes d’un castell ixen daurades de la negror que hi fa la pineda. Xops dispersos els fan bona guàrdia i acatament amb fresseig constant de fulles. El campanar d’espadanya sobrepuja les teulades, però no aconsegueix l’altura de les llances verdes dels xops.

Una resclosa travessa el Gaià i s’emmena el cabal, amb acompanyadissa d’arbreda i ocellada, vers l’enxup del molí que emmiralla les cases, una noia que renta i el festejador que serva un peu a la barana. “El conjunt d’edificis allargassadet damunt de l’antic camí fa un sol carrer amb l’inici d’una travessia. El carrer s’eixampla en topar el mur de l’església i forma una placeta. El petit rusc humà mor a la banda de cap de vila, amb una era encatifada de boll i, a la de sol de vila, amb el molinet aclofat sota els xops alterosos. Banda per banda del temple, hi ha unes cases caigudes, rumbeja cal Rosell, de nova planta, amb estil genuí de la terra. A mig aire del turó dels Vells, hi ha el carner bocabadat, que fa miroteig entre la pineda.

Per bé que el Gaià és el riu constant, el curs de l’aigua que sembla més lligat amb pontils és el pobric torrent de Biure. Per tal de compensar-li la manca de cabal, el vell molí fa traïdoria al Gaià i lliure al Biure tot el contingut de la sèquia, furtat a la resclosa. Així ambdós riuets arriben a l’aiguabarreig igualment presumits. No hi hauria vencedor ni vençut si no fossin els canyars que, amb l’ajuda de l’oreig, delaten mofetes el cabal de manlleu, que valora al torrent captaire de la banda jussana.

Hi ha un concert entre l’aire clar del llogaret i la corba serena de les muntanyes que el volten. Aquestes s’amoroseixen i els camps de conreu dels seus flancs es dilaten en declivi suau. L’ermita de Sant Miquel del Montclar, posada al cim d’una enya d’aire montserratí, s’amaga darrera contraforts, aquietats per no desdir de l’abillament cortès que té l’ampla rotllana que encercla Pontils. El turó dels Vells que, damunt la resclosa del Rafel i l’antic pas esquiu que ve de Santa Coloma, té asprors i violències, es trasmuda i guanya en afabilitat i en polidesa en tombar per arrecerar les cases. Les pinedes deixen llurs bròfecs ombrius pels congostos i les bandes de la serra oposades a la vila. Gosen traspuntar les carenes com llebrers a l’aguait. Si es vessen, ho fan amb l’aire assossegat que escau al cinyell dolç de la confluència. Enllà d’aquesta, el Gaià reprendrà abruptesa entaforat en la Garganta, que obre solc vers Santa Perpètua.

Pontils, capdavanter de la Segarra, mena de perdiu deturada entre l’horta i els rostolls, somriu al bon sol, mentre els pobles, que riu amunt i enllà de les collades fan renglera, es refreden taciturns i emboirats. Al juny, quan als camps hi ha els amuntegaments de les garbes, bé diríeu que la bresca dels edificis és una garba més, deixada a sol i a serena. Quan som a la tardor, les amples parades de terra rogenca, ben llaurades i apariades per a la sembra, òrfenes d’arbrat i de vinya, semblen prolongar-se amb les amples teulades del poble que serven el seu mateix color i mostren els solcs agermanats dels rengles de teules.

La tarda, encara càlida, decau en dolçors de llum i coneix un airet que, en passar per l’arbreda, competeix amb el riu i els torrents a enviar llur flauteig finestres endins ed les cases, on tresquen les minyones. L’espadanya ombreja la teulada de l’església, amb el retall assolellat dels arcs. El fesolar és groc. Els xops fan una ombra llarga que creua les cases i encara rumbegen llustrosos, igual que jovenetes sense senderi. Diríem que són sabedors que se’ls apropa el mal temps i es donen amb luxúria trèmula a la carícia de l’aire i del sol.  Semblen inflar-se les rames i glatir les fulles. L’hivern implacable els caurà al damunt i, ben aviat, es mostraran despullats de fullatge, ossosos igual que velles decrèpites. Però servaran la guàrdia damunt de Pontils, que somriurà voltat pel vellut de sembrats incipients i, amb l’esquifida vileta, també somriuran les aigües de l’enxup i dels riuets.

Dins la tarda diumengera, la campana fa crida del rosari. En emmudir, talment com el seu ressó, es sent l’esquellerinc d’un ramat que pastura a les artigues de la banda de la Brufaganya. Sonen trets de caçadors vers el Montclar i cants de rovellonaires al bosc, mentre s’ajunta, al cant d’un gall, el colpejar d’un batedor al safareig. Damunt del llogaret daurat, sota el penyal cendrosenc, destaca cal Rosell, edifici tan blanc que hom diria que a tots els finestrals hi ha estès bugada. El sol és encara alt, quan la lluna mig treu el cap damunt la pineda llevantina. Ben tost, una estrella sorgirà damunt del Castellot i el ramat saltar`al camí, des de les artigues, per davallar al poble.

Josep Iglésies, Les Ciutats del món (1948)

Advertisements