“Quan fas sermons no m’agrades; em vénen ganes de badallar”, escriu Sauvageot a “Laissez-mou”. Una obra autobiogràfica sobre l’amor violentat per la tubercolosis. 

LEAVE ME

“En això hi veus una prova d’amor,¿no?”.  El ritme del tren escandia aquesta frase sense descans. Tenia fred; mirava de dormir, arraulida en un racó. Quin fred que tenia. ¿Per què havia sortit aquell tren? L’angoixa que sents quan has comès una bestiesa m’oprimia el cor; havia abandonat una felicitat fràgil per tornar al sanatori; era absurd. Aquelles últimes setmanes havia estat força contenta; segur que ara, en compensació, m’assaltaria una gran tristesa.

“En això hi veus una prova d’amor, ¿no?”. Tornava a veure el rostre turmentat que em deia aquesta frase el vespre del dia anterior. I tornava a veure, alhora, aquell mateix rostre a tocar del meu, amb grans llàgrimes als ulls, dient-me: “Si ens casem, m’enganyaràs…” M’hauria agradat que l’escena es repetís per acariciar aquell cap i dir: “No, no t’enganyaré”. Però els fets no es repeteixen; i aquesta frase no l’hauria dit, per què no sé parlar quan toca ni en el to apropiat. M’emociono massa, i em torno freda per no abandonar-me a l’emoció. ¿Com es oot fer sentir tot el trasbals que produeix una emoció en el mateix instant en què té lloc? Agafem el son amb aquesta frase dolça com una cançó de bressol: “En això hi veus una prova d’amor, ¿no?”. Et faig arribar un petó amb el vent. Si m’estimes, em curaré.

I, quan estigui curada, veuràs com tot va bé. Puc parlar-te amb el cor a la mà perquè no et tinc al davant. No hi estic acostumada, i em sembla que hagi d’estar prohibit; és meravellós. ¿Creus que algun dia et podré parlar amb el cor a la mà? Quan estigui curada ja no et semblarà que tinc mal caràcter. Estic malalta. Em vas dir que els malalts s’esforçaven per ser més dolços amb la gent que els envoltada, i me’n vas donar uns quants bons exemples. Quan fas sermons no m’agrades; em vénen ganes de badallar; i, si em fas retrets, vol dir que no t’agrado tant: em compares amb altres. Els malalts són dolços, però jo estic esgotada; dedico totes les forces a tirar endavant i a dir “gràcies” als qui no entenen res. Tu, però, ¿tenies necessitat que et digués “gràcies?” Tu no entens res perquè no saps res. Et vaig demanar de quin humor estaries si es passessis ni que fos vuit dies sense dormir. Em vas respondre que no et passava mai, però que no devia ser agradable. És evident que no entens res. Jo, en canvi, ho sé tot: quan érem al camp no hi estaves de gust; t’hauria agradat ser a París, que és on era la teva amiga. Tenies pressa per tornar, i em trobaves carregosa. Era una cosa més que es girava contra els meus desitjos, perquè em vaig pensar que et donava una alegria demanant-me que vinguessis. A París ets molt més simpàtic, i em trobes molt més simpàtica… perquè hi és ella. D’altra banda, els malalts no t’agraden. Em fa l’efecte que tu optaries perquè se’ls tanqués, perquè se’ls suprimís. T’aniria bé estar malalt.

“En això hi veus una prova d’amor, ¿no?”.  ¿Què s’ha de pensar d’aquesta frase? Sé que ja no m’estimes. Amb quin còmic escrúpol evitar dir-me: “T’estimo!” No m’has promès res; però m’hauria anat molt bé, ara que estic sola i me’n vaig lluny, poder-me apuntalar en el teu amor amb confiança. Em fa falta: m’agradaria trobar-lo quan torni curada. Per a algú malalt, que veu totes les altres coses com un substitutiu momentani i sense eficàcia, la seguretat que algú el continua estimant i esperant és una gran benedicció: té la sensació que la vida que ha deixat percep la seva absència. No pot imaginar-se un futur nou; feble, i colpit per la ruptura brutal amb el passat, només demana al “després” que sigui millor de com era abans.

M’agradaria conservar dintre meu, com un talismà, el record d’ahir al vespre. Tanquem els ulls perquè la il·lusió torni. S’ha de fer igual que en somnis: no moure’s. T’estimo.

Marcelle Sauvageot, Laissez-moi (1930)

Anuncis