liles

A la Krankenhaus St. Jakob arribaven a dojo els deportats, presoners i requisats, homes i dones malalts, desfets, molt d’ells ja moribunds. Els hi diuen sense conèixer ni tan sols llurs noms i molts sucumbien sense que ningú no sabés qui eren i d’on venien.

La Krankenhaus, abans, havia estat un manicomi, amb un bellíssim parc, molt extens, guardat per murs ben sòlids, on els boigs podien passejar-se i tenir una sensacio de llibertat, tot i estar ben reclosos. Després, ja ho sabeu, Hitler liquidà els malalts mentals. La raça dels senyors no havia de tenir deixalles. Aleshores passà a ésser una mena d’hospital per als deportats malalts.

El personal que hi tenia cura de nosaltres era generalment voluntari. El cap de servei, el doctor Halter, un patriota polonès, es desvivia per intentar guarir-nos, però poc, molt poc, podia fer, per l’esgotament extrem dels malalts i pels mitjans tècnics insuficients de què disposava.

Homes i dones morien a un ritme esgarrifós. Mai de la vida no he vist morir així, massivament, tants éssers humans. Semblava com si haguessis retingut la vida fins a l’alliberació i que tot d’un pegat se’ls hagués trencat un ressort. Els enterraments no donaven l’abast.

Recordo esgarrifoses anècdotes de St. Jakob. Un matí mancava l’aigua a la nostra sala. –Al soterrani hi ha una aixeta –em digué algú. Vaig baixar-hi, doncs, i en obrir la primera porta que vaig trobar, vaig recular, esfereïda: l’habitació era plena de morts, posats damunt del carbó.

Una tarda arribaren precipitadament dos homes ja madurs, amb l’aire de cansats, que duien una cigarreta. Al damunt hi havia un deportat amb la jaqueta ratllada. Al passadís, a certa distància, parlàvem dos ex-presoners italians i jo.

Immediatament, l’oberschwester, és a dir la infermera en cap, s’apropà, examinà el malalt i tingué un ensurt.

–Però si  estàs a punt de morir!

Tots tres, els italians i jo, ens hi apropàrem. L’home, els ulls vidriosos, es trobava efectivament a l’agonia.

L’oberschwester féu un gest d’impotència, que nosaltres comprenguérem sense paraules. No podia, per uns minuts, donar-li un llit.

Els dos homes rondinaven i per llur to i els gests que feien comprenguérem que tenien molta pressa, que els esperaven en algun altre lloc i que necessitaven recuperar la civera.

La infermera, arronsant les espatlles, tornà al seu treball. De tant en tant sortia, examinava el moribund i deia una frase, sempre la mateixa:

–Encara no és mort.

Els dos homes, dempeus al seu costat fumaven, nerviosos, miraven el rellotge amb impaciència i de tant en tant donaven un cop d’ull a l’agonitzant, que no acabava mai de morir.

L’escena era esglaiadora. Els dos italians i jo romaníem al costat d’aquell home desconegut per respecte humà, greument, en silenci absolut. Tenia uns ulls clars immensos, el cabell ros que ja començava a esblanqueir. Qui eres, germà? Mai no ho sabré. Mai els teus no sabran com, quan ni on vas morir.

L’oberschwester tornà a sortir. Examinà el rostre del moribund, li prengué el pols i féu una mena de sospir d’alleujament.

Tot. És mort.

Un altre dia, passejant-nos pel part, ens encreuàrem am un home que portava un carretó recobert amb una lona. Sobtadament ensopegà, bolcà el carretó i caigueren per terra, als meus peus, dos cadàvers nus: un home i una dona. El del carretó els agafà, posà altra vegada l’home damunt la dona, tot assenyalant-los ens llençà una brometa agosarada i se n’anà tan tranquil.

Era la mort, la mort a cada cantonada, a qualsevol hora del dia i de la nit. Ens passàvem el dia veient morir i la nit somiant cadàvers.

Un dia arribaren a la sala dues germanetes, nenes encara. La més jove, que es deia Magrit, tenia tretze anys; l’altra, amb prou feines quinze. Estaven tuberculoses al darrer greu. Totes dues devien haver estat excepcionalment boniques. Parlaven una llengua desconeguda que ningú no comprenia, potser l’hongarès. Mai no sabérem qui eren ni d’on venien. La més gran es comportava amb la petita com una veritable mare, malgrat el seu propi esgotament. La feia menjar, li eixugava la suor, l’acotxava, li parlava afectuosament.

Una nit, silenciosament, mortí la petita Margrit. Les infermeres, compadides, se l’endugueren sense despertar la germaneta. Però quan la nena, al matí, veié buit el llit de la Magrit, la seva desesperació fou terrible. En va el propi doctor, mentint pietosament, li digué que havia estat traslladada a una altra sala. Sense menjar, sense dormir, la petita cridava desesperadament:

–Margrit! Margrit! Margrit!

Aquell crit punyent, de dia i de nit, ens massegava el cor, ens feia tornar boges. Dos dies seguits, fins al seu darrer alè, la nena no deixà de cridar la germana perduda. Quan morí, totes nosaltres estàvem desfetes.

Leònia Berkòver i Ada Kuri, la polonesa i la grega, van morir amb molts pocs dies de diferència. Un xic abans poguérem donar-los una modestíssima alegria. Les liles havien florit al parc. En tallàrem unes branques i els les vam dur. Pobres xicotes. N’estigueren tan contentes com si els haguéssim portat un tresor.

liles1

Després del calvari del camp de concentració, et trobes amb el teu botxí. Què fas?

Vaig arribar a la presó en un estat d’exaltació extraordinària, tremolant, amb febre. La infermera tractava de calmar-me, em feia recomanacions que jo ni escoltava. En Bach, en Bach a l’abast de la mà! Els meus companys assassinats, la fam, la por, l’appel, la cambra de gas, les xurricades, les humiliacions, tot l’odi acumulat em pujava a glopades, em tenallava la orja i em feia bategar amb força el cor. Escopir-li a la cara, bufetejar-lo, bufetejar-lo fins atipar-me’n!

Algú em féu avançar per un passadís i vaig entrar a una habitació allargada, al fons de la qual el jutge, darrera una taula, examinava uns papers. Al seu costat, una mecanògrafa.

Molt sol·lícit, el jutge em digué de seure, indicant-me una cadira situada enfront de l’única porta. I despenjant el telèfon demanà: “Que vingui el detingut Bach”.

Sota la porta tancada passava una línia lluminosa. Quan una ombra interromprà aquest rajolí de llum, serà en Bach que arriba –em deia. I tan sols d’imaginar-ho, el cor se m’esvalotava, em tremolaven les cames i sentia una mena de formigueig a les mans. Els ulls fixos, contenint l’alè, esperava. Ara. Ara…

Tot d’un plegat hi hagué un soroll metàl·lic, clinc, clic, clinc, l’ombra cobrí la línia lluminosa i la porta s’obrí.

El primer que veieren els meus ulls foren uns peus calçats amb sabatilles miserables. A cada turmell un grilló i unint-los, una curta cadena de ferro. En Bach entrava. No el Bach presumit, el de la jaqueta blanca i el mocador perfumat, sinó un home vençut, vestit de fosc uniforme del presidiari, brut, malendreçat, sense afaitar, mirant-me amb ulls de bèstia acorralada, tremolant e por. I sobtadament fou com si jo rebés una galleda d’aigua. Com fer-li res a un enemic encadenat?

Tota la rancúnia acumulada m’empenyia: Au, endavant, ¿és que ell tenia llàstima de ningú? No m’inspirava la més mínima pietat. Però quelcom de més fort que tots els odis em lligava les mans. Era, confusament, el sentiment de la meva pròpia dignitat.

Vaig sortir d’allí a punt de defallir. Però en vaig sortir amb el cap alt. No, el nazisme no m’havia vençut, no m’havia fet emprar els seus propis mètodes. Perquè en el duel entre el torturador i el torturat, és el torturador qui, inevitablement i sense remei, perd per sempre la seva pròpia dignitat. Si l’hagués bufetejat, en Bach, jo mai més no hauria pogut mirar-me a la cara.

En Bach fou jutjat el juliol de 1945. Vint-i-set deportats, pàl·lids espectres vinguts de l’altre món, fórem testimonis contra ell al procés. Fins i tot els comerciants de Carcassona tancaren llurs portes aquell dia. La sala era plena de gom a gom i al carrer centenars de persones esperaven per linxar aquell que la premsa anomenava “el monstre de la Gestapo”. Calgué que el fessin eixir del Palau de Justícia per una discreta porta de darrera.

Condemnat a mort, Bach fou afusellat poc després.

Després hi hagué un llarg parèntesi de sanatoris, hospitals, cases de repòs, recaigudes i quiròfans. Calgué vèncer la por de tornar a la vida normal, aprendre de bell nom, com una criatura petita, els gests petits: pagar el lloguer, anar al forn a comprar el pa, saludar un veí; sortir del ghetto moral, del “jo na no sóc com els altres”, “els qui no han estat als camps no ens poden comprendre”. I no dir-se mai “jo ja n’he fet prou, ara que els joves…”, sinó donar-se a la vida plenament, caminar sempre al costat dels qui van endavant sense deixar-se, com diu Maragall, “dur a la tranquil·la aigua mansa de cap port”.

El carretó dels gossos, Mercè Nuñez Targa, 

Advertisements