matollar

Jones se separà de la companyia amb què l’havem vist i se n’anà al camp, on intentà de serenar-se passejant a l’aire lliure, abans d’acompanyar Mr. Allworthy. Allí, mentre renovava les meditacions sobre la seva estimada Sophia, que la perillosa malaltia del seu amic i benefactor havia interromput per algun temps, s’esdevingué un incident que amb pena relatem i amb pena, sens dubte, serà llegit; però la veritat històrica per la qual professem una inviolable fidelitat ens obliga a comunicar-lo a la posterioritat.

Era una tarda agradable de finals de juny quan el nostre heroi passejava per un deliciós boscatge, on les brises suaus que movien les fulles, juntament amb el dolç murmuri d’un rierol i les melodioses notes dels rossinyols, formava en conjunt la més encisadora harmonia. En aquesta escena tal dolçament adient amb l’amor, meditava sobre la seva estimada Sophia. Mentre la gosada fantasia vagava sense límits a l’entorn de tots els seus encants, i la seva viva imaginació pintava la deliciosa donzella amb diverses formes captivadores, el cor ardent se li fonia d’amor, i a la fi, tirant-se per terra al costat d’un rierol de remor mormolant, li sortiren a doll les paraules següents:

–Oh, Sophia, si el cel et posava als meus braços, benaurada seria la meva condició. Maleïda la sort que ens separa! Si fossis meva, i un munt de parracs la teva herència, ¿hi hauria home a la terra que jo envegés? Que pobra em semblaria la més espectacular bellesa circassiana, abillada amb totes les joies de les índies, que se’m posés davant! Però per què anomeno una altra dona? Només de pensar que els meus ulls fossin capaços de mirar-ne un altra amb amor, aquestes mars els arrencarien del meu rostre. No, Sophia meva, tot i que la fortuna cruel en separi per sempre, la meva ànima només en tu trobarà delit. Sempre preservaré la més casta fidelitat a la teva imatge. Encara que no posseeixi mai la teva encisadora persona, només tu m’ompliràs els pensaments, l’amor i l’ànima. Oh, el meu cor amorós es troba tan lligat en aquell tendre pit que les més esclatants belleses no tindrien atractius per a mi, ni un ermità seria més indiferent a les seves abraçades. Sophia, només Sophia serà per a mi. Aquest nom m’extasia! El gravaré a tots els arbres.

En dir aquestes paraules s’aixecà i veié, no la seva Sophia, no, ni una donzella circassiana abillada ricament i amb l’elegància per al serrall del Gran Sultà. No; sense vestit, amb una camisa de les més bastes i no pas gaire neta, impregnada a l’ensems dels efluvis fragants que naixien d’un dia de feina, amb una forca a la mà, s’acostava Molly Seagrim. El nostre heroi tenia a les mans el trempaplomes que havia tret amb el propòsit abans indicat de cisellar l’escorça, quan la noia, acostant-se-li, exclamà amb un somriure:

–I doncs, senyor, que em voleu matar?

–Per què heu de pensar que us vulgui matar? —respongué Jones.

–Ves –replicà ella—, després de maltractar-me com vau fer l’última vegada que us vaig veure, tot el que jo podria esperar de vos és que em matéssiu.

Aquí seguí un col·loqui que, com no em sento obligat a relatar-lo, deixaré de banda. N’hi ha prou de dir que va durar ben bé un quart, a la fi del qual es retiraren a la part més espessa del boscatge.

arbres-05

Alguns dels meus lectors potser se sentiran inclinats a considerar aquest episodi poc natural. Però el fet és cert i potser es pot explicar si assenyalem que Jones devia pensar que valia més una dona que cap, i Molly, ambla mateixa probabilitat, pensà que valien més dos homes que un. A més, el lector es dignarà recordar en favor seu que en aquells moments no era del tot amo del meravellós poder de la raó que tan bé permet als homes dignes i prudents de reprimir qualsevol passió irregular i declinar tots aquests plaers prohibits. El vi havia dominat totalment les facultats de Jones. Es trobava sens dubte en un estat en què, si la raó hi hagués intervingut, malgrat que fos per advertir-lo, s’hauria pogut trobar amb la resposta que un tal Cleòstrat va fer molts anys enrere a un home neci que li havia preguntat “si no se’n donava vergonya d’anar borratxo”. “I vós no us en doneu –digué Cleòstrat— de parlar amb un borratxo?” A dir veritat, en un tribunal de justícia l’embriaguesa no ha de ser una excusa, però en un tribunal de consciència ho és, i força; i per això Aristòtil, que elogia les lleis de Pítac per les quals els embriacs rebien doble càstig pels seus crims, reconeix que hi ha més de política que de justícia en aquella llei. Ara bé, si hi ha transgressions perdonables a causa de l’embriaguesa, són sens dubte aquestes de les quals Mr. Jones era culpable en el moment present, i podria estendre’m profusament i amb erudició sobre el tema si pensés que així entretindria el lector o li ensenyaria res de nou. Per consideració a ell, doncs, em guardaré l’erudició per a mi, i reprendré el fil de la narració.

Hom ha observat que la Fortuna poques vegades fa les coses a mitges. Si hem de ser francs, no hi ha límits als seus capricis quan se li acudeix d’afavorir o de perjudicar algú. Encara el nostre heroi no s’havia retirar amb la seva Dido que el sacerdot i el jove cavaller, que passejaven assenyadament, arribaren al barrat que portava a l’arbreda, i l’últim veié els amants justament quan desapareixien de la vista.

Blifil conegué Jones, tot i ser a més de cent iardes de distància, i estava igualment segur del sexe de la seva acompanyant, encara que no de la persona en concret. Tingué un sobresalt, se senyà, i deixà anar una exclamació molt altisonant.

Twackum expressà certa sorpresa davant d’aquestes inesperades emocions, i en preguntà la causa. A la qual cosa Blifil respongué que “estava convençut d’haver vist que un xicot i una mossa s’amagaven entre els matolls, i no dubtava que era amb algun propòsit deshonest”. El nom de Jones, preferí d’amagar-lo, i deixo el motiu a la consideració del lector sagaç: perquè nosaltres mai no gosem atribuir intencions a les accions dels homes quan hi ha possibilitat d’equivocar-nos.

El sacerdot, que era home d’una castedat estricta personalment, i a més un gran enemic del vici contrari en els altres, s’encengué en sentir aquesta informació. Expressà el desig de ser guiat immediatament per Mr. Blifil fins en aquell indret i, tot apropiant-s’hi, clamava venjança o es lliurava a totes les lamentacions sense abstenir-se de dedicar algunes indirectes a Mr Allworthy, tot insinuant que la malícia que hi havia a la contrada es devia principalment a la tolerància que havia tingut amb el vici, en ser tan dèbil amb un bastard, i al fet d’haver mitigat el just i saludable rigor de la llei que castiga molt severament les dones dissolutes.

El camí per on els nostres caçadors havien de passar a l’encalç de la seva presa era tan ple d’esbarzers que dificultava molt el pas, i feien a més tanta fressa que Jones tingué notícia de la seva arribada abans que el poguessin sorprendre. A més, tan incapaç era Twackum de dissumilar la seva indignació, i tants crits de venjança proferia a cada pas que feia, que això sol ja era prou per a convèncer Jones que (per usar una frase dels caçadors) el trobarien cobrint la lloca.

Henry Fielding, Tom Jones (1749)

Advertisements